Vergonya pel poble!!

Transcric d'editorial d'avui de Vicenç Partal publicada a Vilaweb.cat referent a la enèsima humiliació a que es sotmet el poble català:

Samaranch és la prova

La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'

És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.

Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.

Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

Urbanisme a garrotades al Cabanyal

La violenta repressió dels veïns del Cabanyal per defensar el seu barri davant la demolició marca el final de festa indignant d'una era d'urbanisme salvatge. Una era en la qual la santa aliança d'especuladors, constructors i polítics ha vingut imposant a la població operacions immobiliàries tant més lucrativa com menys habitables i estèticament i ecològicament recomanables. Aquestes agressions orientades a enriquir-ne alguns amenacen fins i tot a zones tan consolidades de la ciutat clàssica com el barri del Cabanyal. El Pla Especial de Protecció i Reforma Interior promogut per a aquest barri per l'Ajuntament de València, en comptes de protegir, proposa destruir 450 edificis per introduir una nova avinguda acompanyada de blocs de nova planta que duplicarien l'altura mitjana dels habitatges del barri, desbaratant sense pietat la seva actual homogeneïtat.

Algunes novetats presagien en aquest cas el final d'aquesta era de caciquisme urbanitzador, al fallar la docilitat de la població i el context institucional que li eren favorables. L'associació de veïns Salvem El Cabanyal-Canyamelar va sol•licitar ja el 1999 al Ministeri de Cultura que confirmés que el pla especial promogut per l'alcaldia de València contribuïa a destruir un barri declarat Bé d'Interès Cultural al 1993. Després de deu anys de litigis, la Justícia i el Ministeri de Cultura van acabar donant la raó als demandants i exigint la suspensió i/o reorientació del pla cap a una veritable rehabilitació del barri d’acord amb la voluntat dels seus habitants. Tanmateix, l'Alcaldia i la Generalitat de València han prosseguit la inèrcia comú a aquest tipus d'operacions: van fer cas omís no ja de l'opinió de la població, sinó de la legalitat estatal, continuant les demolicions i reprimint amb desmesurada violència la protesta veïnal.

Dins d'aquesta inèrcia, resulta veritablement indignant veure que mentre el discurs estatal defensa avui la rehabilitació i la participació ciutadana, la Policia Nacional Espanyola ha defensat les demolicions i ha reprimit la participació ciutadana. Però el més surrealista de la insistència de portar endavant l'operació és que els solars amb runes segueixin sent durant molt de temps el testimoni mut del seu fracàs, donat l'actual excés d'habitatges en venda. Només interessos mesquins i inconfessables poden explicar semblant irracionalisme.

Ara més que mai: NO A LA MAT!!

La nevada de dilluns passat ha tornat a posar de manifest les deficiències cròniques del sistema de transport i distribució de l'electricitat a casa nostra. Com era d'esperar el delegat de REE, el president, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i el cap de l'oposició s'han apressat a reclamar un cop més la MAT com l'elixir miraculós que ens hauria estalviat els gravíssims problemes que hem patit i que milers de ciutadans continuen patint. Tanmateix, qualsevol persona amb dos dits de front entén que el problema no és disposar de més electricitat, sinó estructural. El model de transport i distribució elèctrics imperant al nostre país és obsolet i pateix unes mancances que cap MAT no podrà solucionar.

Ja fa molt temps que l'electricitat al nostre país va deixar de ser pública. Amb treball, els nostres precedents, a pic i pala, amb sous miserables, van construir la xarxa elèctrica, que ha acabat finalment privatitzada amb l'excusa que així serien més eficients. Ni tan sols ens queda el consol de demanar el traspàs de competències, ja que les empreses no traspassen, només negocien.

L'últim episodi del qual hem estat víctimes les comarques gironines ens ha de fer pensar en una alternativa. Les comarques o vegueries, els pobles o comunitats, hem de deixar d'omplir fulls de reclamacions. No ens hem de conformar amb les engrunes de les indemnitzacions. Treballem per una energia d'elaboració pròpia, no siguem tan dependents. Tenim rius, sol i vent, tenim massa forestal i tenim coneixement.

Si deixem passar la MAT, no només perdem el nostre paisatge, sinó que en pagarem tota la vida el consum i manteniment.

Increment de violència neoliberal

L'inici de la crisi va ser per als moviments socials i per a totes aquelles persones que portaven anys treballant en la construcció d'alternatives al pensament únic una trista oportunitat de llençar una proclama col·lectiva cap a un canvi real. Però malgrat que la fallida del sistema financer i tots els esdeveniments posteriors han posat en evidència la incapacitat dels mercats de regir les relacions humanes garantint una mínima dignitat per a tothom, aquells que s'han fet desmesuradament rics gràcies a la globalització capitalista continuen defensant la vigència de les seves normes del joc.

És el cas del dissenyador gallec Adolfo Domínguez, que en una conferència pronunciada a principis de febrer al Fòrum Europa demanava públicament mesures com l'acomiadament lliure o el retard de l'edat de jubilació. Segons Domínguez, la possibilitat d'acomiadar sense traves administratives ni judicials faria que la gent "es guanyés el seu lloc de treball cada dia" i permetria als empresaris adaptar la seva producció a la demanda. Sense cap dubte, el modista és tot un nostàlgic, dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor, i que enyora el treball intensiu, clandestí i mal pagat que caracteritzava el sector tèxtil gallec fa pocs anys. Tant troba a faltar aquells temps no gaire llunyans que la seva firma subcontracta una part cada cop més gran de la seva producció a països com Bangladesh, Xina o Marroc,abandonant als proveïdors de l'Estat espanyol que es veuen forçats a tancar. I és que els tallers espanyols difícilment poden oferir els mateixos preus que les fàbriques bengalís, on les treballadores de la confecció cobren aproximadament 26 euros mensuals.

Amb la deslocalització i la subcontractació, a més de retallar costos, evita "problemes" com la representació sindical de les treballadores, amb els que ja va haver de lluitar en territori espanyol. Comissions Obreres recordava a inicis d'aquesta setmana que la firma Adolfo Domínguez ha rebut nombroses denúncies a Inspecció de Treball per contractes irregulars o per impedir la sindicalització de les treballadores. Contractant a factories xineses o marroquines, aquests inconvenients de les "rígides" legislacions laborals europees desapareixen. La conclusió de Domínguez i de gran part del món empresarial és clara: ells seguiran lluitant pel model que més els convé, el de la precarietat laboral, el de l'explotació i el de la competitivitat entre treballadores i treballadors que viuen en situació de misèria i que només poden optar entre la fam o el treball en condicions infrahumanes.

Després d'aquesta declaració de principis tampoc es va estar d'afirmar amb contundència que, donada la situació financera del sistema de seguretat social, retardar l'edat de jubilació és una mesura totalment "lògica". Però el lúcid anàlisi del senyor Domínguez topa directament amb la tossuda realitat del món empresarial i de les seves preferències a l'hora de contractar. Si els joves són el col·lectiu més afectat per l'atur, els majors de 50 anys són el grup amb més dificultats per reincorporar-se a l'activitat laboral en cas de perdre la feina. A Catalunya, per exemple, les persones que es jubilen anticipadament o per tancament de la seva empresa superen el 25% i les que ho fan estant en actiu no arriben al 50%.

Així doncs, quina és l'opció dels empresaris com Adolfo Domínguez? Incrementar el nombre de persones grans aturades enlloc de comptar-les com a jubilades? Augmentar el risc de pobresa de un col·lectiu ja prou castigat per la precarietat?

Treballador: la gallina dels ous d'or

En un context de profunda crisi del capitalisme mundial, els intents desesperats dels diferents governs en suavitzar els efectes de la mateixa, mitjançant la injecció massiva de diners públics en l'economia, han arribat a la seva fi. Amb la metxa encesa del mercat de deute públic a Grècia, l'especulació massiva dels mercats financers ha començat a castigar les emissions de deute dels governs occidentals. L'estat espanyol ha fet sonar totes les alarmes en assolir una xifra escandalosa de 4 milions d'aturats i un 11,4% de dèficit públic l'any 2009, sent víctima de la fugida i de l'especulació del capital internacional.

L'esperpèntic sistema en el qual s'ha convertit el capitalisme, ha arribat a crear una situació en la qual els mercats financers que han rebut ajuts públics multimilionaris l'últim any, especulen contra els estats que precisament han donat aquests ajuts, pel risc d'impagament del deute dels mateixos. Lluny de no cedir a les voraces pressions del capital financer, el govern del PSOE ha claudicat i ha llançat un programa salvatge de retall de drets laborals, fent recaure sobre les classes treballadores el pes del deute públic i la crisi.

Aquest programa es basa en tres eixos de retalls històrics contra els treballadors, que consisteixen en una reducció dràstica de la despesa pública de 50 mil milions d'euros (no diuen d'on però ens ho podem imaginar), l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys i del període de càlcul de les mateixes, i una proposta de reforma laboral que estableix les bases per negociar l'eliminació d'una sèrie de drets fonamentals dels treballador i treballadores.

Una altra Catalunya és possible!!

DECLARACIÓ DE L’ASSEMBLEA DE MOVIMENTS SOCIALS DE CATALUNYA (FSCat 2010)

En el marc del II Fòrum Social Català, els moviments socials de Catalunya ens hem reunit a Barcelona, en uns moments en què la crisi global capitalista ens colpeix amb força, generant un augment de l’atur, la pobresa, les desigualtats i la repressió, sense precedents en les darreres dècades.

Davant d’aquesta situació, denunciem les polítiques dels governs i de les institucions internacionals, encaminades a recolzar i enfortir el sistema capitalista i patriarcal, responsable de la crisi, a socialitzar les pèrdues i augmentar l’explotació de la majoria de les persones i dels pobles per part d’una minoria que posseeix el poder econòmic mundial. Ens neguem a acceptar que els responsables d’aquesta crisi en surtin beneficiats, mentre que es consolida un sistema que mercantilitza tots els aspectes de la nostra vida.

Durant aquest primer semestre de 2010, la UE està presidida per l’estat espanyol i es pretén adoptar decisions importants, per desenvolupar el Tractat de Lisboa. Aquest Tractat, que manté en essència el contingut de la Constitució europea rebutjat per diferents referèndums, ha estat aprovat sense debat ni coneixement de la immensa majoria de la població europea, demostrant un cop més el caràcter antidemocràtic del procés de construcció política de la UE.

Com si res no hagués succeït en aquest darrer any, els governs europeus continuen basant el futur de la UE en les polítiques neoliberals i neocolonials. El Tractat de Lisboa consolida el lliure mercat i la competència com a l’element essencial de la política econòmica, al mateix temps que força la privatització dels serveis públics i de les pensions, precaritza el treball i incrementa la pobresa, afavorint l’acumulació de la riquesa en mans d’una minoria. Aquestes polítiques consoliden un sistema basat en l’explotació de les persones i la natura, que manté la injustícia climàtica, la desigualtat entre homes i dones, nega l’accés a un habitatge digne, alimenta la xenofòbia i el racisme, nega els drets dels pobles i provoca conflictes i guerres per motius econòmics.

Però nosaltres sabem que aquesta crisi ha estat provocada pel sistema capitalista i que no té sortida des de dins del propi sistema. Volem un canvi de sistema, que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives, i que posi l’economia al servei de les persones, amb un model productiu destinat a satisfer les necessitats socials i respectuós amb la natura. Volem una democràcia econòmica social i solidària, sota el principi de la sobirania alimentària dels pobles. Volem una Catalunya en un món sense pobresa ni exclusió, amb ocupación estable i salaris dignes, amb serveis públics universals, gratuïts i de qualitat, amb plena igualtat entre dones i homes, on el treball reproductiu sigui compartit per tots i totes, sense discriminació per motius de nacionalitat, ètnia o orientació sexual, sense nuclears ni transgènics, on la desmilitarització, la pau i la solidaritat entre els pobles sigui una realitat.

Sabem que, per aconseguir aquests objectius i canviar les polítiques neoliberals de la UE, és necessària la mobilització social. Per això, fem una crida a organitzar una àmplia mobilització contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra, al llarg d’aquest semestre durant la presidència espanyola de la UE. En concret, cridem a organitzar una important mobilització els dies 4, 5, 6 i 7 de juny, durant la cimera de caps d’estat de la UE i dels països del Mediterrani, que tindrà lloc a Barcelona. També cridem a preparar les mobilitzacions de l’1 de Maig contra l’Europa del Capital, i a donar suport actiu a les convocatòries del 8 de Març, Dia de les dones.

També convidem a participar en les mobilitzacions que es faran a Madrid els dies 17 i 18 de maig, amb motiu de la cimera de caps d’estat UE-Amèrica Llatina. Per preparar aquestes mobilitzacions cridem a participar a l’Assemblea que tindrà lloc el proper dia 13 de febrer, a les 10 hores, a l’ateneu la torna, carrer Sant Pere Màrtir nún. 37 de Barcelona. Perquè no volem deixar el nostre futur en les mateixes mans de qui ens ha conduït a aquesta situació, ens hem de mobilitzar.

ENFRONT DE L’EUROPA DEL CAPITAL, LA CRISI I LA GUERRA

DEFENSAREM L’EUROPA SOCIAL, DELS POBLES I DE LA PAU

Barcelona, gener 2010

Política i comerç internacional, quo vadis?

Què fan les ONG de desenvolupament parlant de comerç i d'inversions? Què tindrà a veure el "desenvolupament" dels països empobrits amb, posem per cas, els acords comercials que estan signant alguns d'ells amb la Unió Europea? Són preguntes a les quals s'enfronten algunes ONG més o menys sovint, i que a vegades vénen acompanyades per frases típiques de l'estil "però ... ¿No feu projectes per ajudar els pobres? ", i també:" llavors ... Esteu ficats en política?".

Però la resposta és o hauria de ser contundent. Nombroses organitzacions de desenvolupament, tant als països del Nord com del Sud, considerem que el comerç internacional és un element clau per entendre les relacions entre el Nord i el Sud del món. Moltes de les causes i impactes de la crisi actual, així com la situació en què viuen o malviuen milions de persones al planeta, s'expliquen a través de les relacions comercials. Després de la tassa de cafè que bevem a diari o la samarreta que vestim s'amaguen històries entrellaçades entre si, la de la treballadora de la zona franca salvadorenca i la del corredor de la borsa de Nova York a la qual es fixen els preus del cafè.

Però aquestes situacions individuals no són fruit de l'atzar sinó que responen, entre altres factors, a les polítiques comercials fixades pels organismes internacionals, els governs i les empreses transnacionals.

Un dels principals organismes creats per tal d'impulsar polítiques comercials a nivell mundial és l'Organització Mundial del Comerç, que precisament a finals de l'any que acabem de passar va celebrar a Ginebra la Cimera Ministerial, en un nou intent de concloure la Ronda de Doha (irònicament anomenada "Ronda per al desenvolupament"). Si bé aquesta Ronda porta acumulant fracassos des de l'any 2001, la UE i els Estats Units no han perdut el temps mentrestant, i des de llavors han anat impulsant múltiples acords comercials bilaterals o regionals amb països d'Amèrica Llatina, Àfrica o el Carib, que responen a la mateixa lògica neoliberal: obertura comercial i desregulació dels mercats, les inversions i els serveis, tot això amanit amb el llenguatge amable de l'associació, el diàleg i la cooperació.

És potser la nostra responsabilitat, plantejar quin impacte té el lliure comerç sobre el desenvolupament dels països del Sud. Un lliure comerç que, per descomptat, els països rics només hem aplicat on i quan ens ha convingut. Un lliure comerç que ha inundat el camp mexicà de blat de moro transgènic provinent dels EUA, ha omplert de pollastres congelats europeus les cases de centenars de famílies grangeres africanes, que fins fa res produïen i comercialitzaven les seves pròpies aus, ha causat, ja que el lliure comerç va unit a la desregulació i la manca de control de les inversions en nom del benefici econòmic, la intoxicació massiva amb 119 morts (com a mínim) a Panamà a causa d'un xarop elaborat amb glicerina tòxica que va ser importat des de la Xina per una empresa farmacèutica catalana per posteriorment subministrar a la Seguretat Social Panameña.

No podem parlar de desenvolupament o de comerç just si no identifiquem i denunciem les causes generadores de la pobresa i l'exclusió, que són globals, complexes i sistèmiques (i, per tant, tenen a veure amb la política).

Coincidint amb la Cimera Ministerial de l'OMC a Ginebra es van complir 10 anys de l'anomenada "Batalla de Seattle", en la qual milers de persones i organitzacions de tot el món van unir les seves veus per lluitar contra les polítiques neoliberals de l'OMC. Recuperant aquest esperit, activistes de xarxes com la de El nostre Món No Està en Venda (Our Wolrd Is Not For Sale) van assistir a Ginebra per recordar-nos que un altre comerç és possible, urgent i necessari.

Un abans i un després que no es pot dilapidar

Hi haurà un abans i un després de les consultes. Aquest 13-D vam poder sentir aquesta frase en boca de molts, però sobretot dels eurodiputats de l'ALE que van presenciar el procés. Van dir que Catalunya havia donat una lliçó de democràcia i de societat civil a Europa i a la UE, mentre es mostraven gratament sorpresos per la capacitat d'autoorganització dels catalans, especialment a Osona, en el que és un procés amb un alt nivell de dificultat organitzativa, com ho és tota convocatòria electoral. I més en aquest cas, on no només no hi havia el suport de l'administració oficial, sinó que comptava amb el govern espanyol totalment en contra i amb la Generalitat que no donava cap mena de facilitat. Obtenir 200.000 vots en només 167 municipis del país, en una votació d'onze hores i amb tota mena de garanties i de control, és impressionant. Des d'ara les coses ja no tornaran a ser com han estat fins ara. Les consultes del 13-D han marcat un veritable punt d'inflexió per a l'alliberament nacional català. Cal tenir perspectiva i fer una ullada a la premsa internacional per constatar que efectivament així ha estat.

És per això que la reacció espanyola dins i fora de Catalunya importa ben poc. De fet, tant li feia com anessin, la reacció estava precuinada i hagués estat exactament la mateixa amb una participació del 80%: que si no és oficial, que si està promoguda per independentistes, que si és il·legal, que ja es vota a les eleccions, que si la crisi i que si naps i cols. A Europa en canvi ha sorprès que unes consultes no oficials, sense cap administració al darrera, sense mitjans, sense personal, sense publicitat gratuïta a premsa, ràdio i televisió, sense precampanya, sense suport econòmic, hagin estat capaces d'aglutinar gairebé un 30% (més d'un 41% a Osona). Ha estat, ho van dir els eurodiputats i alguns corresponsals europeus, una veritable lliçó democràtica. Els eurodiputats d'Aralar, SNP, la Plaid Cymru i del nacionalisme flamenc ho van remarcar: el camí que acaben d'obrir els catalans és la via a seguir, i l'exemple a imitar -millorant les coses que no han acabat de rutllar- per part dels altres moviments sobiranistes que hi ha al sí de la Unió Europea: Escòcia, Euskal Herria, Flandes, Gal·les, Còrsega...

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat

Aquests dies a Copenhaguen s'hauria d'estar cuinant l'acord històric que ha d’impedir que el canvi climàtic creui el catastròfic punt de no retorn. El vigent protocol de Kyoto no ha estat capaç d’assolir els seus modestos objectius de reducció d’emissions de CO2. Onze dels darrers tretze anys han estat els més calents des de 1850. Entre els anys 2000 i 2005, les emissions han augmentat un 3,2% anual, quatre vegades més ràpid que en la dècada anterior.

La necessitat urgent d’una reducció ambiciosa de les emissions de CO2 ha estat consensuada per la comunitat científica, però topa de ple amb interessos i inèrcies estructurals. La gravetat de la situació és de domini públic. No obstant, els punts fonamentals s’han sostret al debat públic i se’ns distreu reduint el problema a canviar les bombetes de casa.

Ciutadans anònims de procedència local, estatal i internacional han anat a Copenhaguen perquè sense una reducció dràstica, domèstica i obligatòria de les emissions de CO2 no hi ha sortida a la crisis climàtica. Perquè els delegats no haurien de sortir de la conferència fins a consensuar un bon acord. I un bon acord no pot basar-se en ficcions tecnològiques i mercadeig d’emissions.

Per part dels ciutadans hem d'exigir que de la Cimera de Copenhaguen en surti un compromís ferm per una reducció dràstica i immediata de les emissions de gasos hivernacle, així com un programa creïble perquè l’ús d’energies fòssils s’hagi abandonat plenament a mitjans de segle i la desforestació s’hagi aturat molt abans.

Si algun mercat cal promoure per salvar el clima, son els mercats agroecològics, no els mercats d’emissions. Volem un acord JUST, VINCULANT I AMBICIÓS que assumeixi el gran tabú: que el creixement econòmic és inseparable del creixement de les emissions, i actuï en conseqüència.

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat... i el temps s’acaba...

Les eleccions il·legals a Hondures i la hipocresia de Washington

"Què farem?, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar el cop?" -declaracions d'un alt oficial del Departament d'Estat a Washington ahir.

Les verdaderes divisions a Amèrica Llatina -entre la justícia i la injustícia, democràcia i dictadura, drets humans i drets de corporacions, poder popular i dominació imperial- mai no han estat tan visibles com avui. Els moviments dels pobles per tota la regió per transformar sistemes corruptes i desiguals que han aïllat i exclòs a la majoria de les nacions llatinoamericanes, avui estan prenent amb èxit el poder de forma democràtica i construeixen nous models basats en la justícia econòmica i la justícia social. Veneçuela, Bolívia, Nicaragua i l'Equador estan en l'avantguarda d'aquests moviments, mentre que altres nacions, com l'Uruguai i Argentina, s'estan movent a pas una mica més lent cap al canvi.

Històricament, la regió ha estat plagada d'una ingerència brutal dels Estats Units, que ha perseguit per tots els mitjans dominar i controlar els recursos estratègics i naturals d'aquest territori abundant. Amb l'excepció de la desafiadora revolució cubana, Washington va aconseguir instal·lar règims titelles per tota Amèrica Llatina a finals del segle XX. Quan Hugo Chávez va guanyar la presidència el 1998 i la revolució bolivariana va començar a florir, el balanç del poder i el control imperial sobre la regió es debilitaven. Vuit anys del govern de George W. Bush van portar de nou els cops d'Estat a la regió, a Veneçuela el 2002 contra el President Chávez i a Haití el 2004 contra el President Aristide. El primer va ser derrotat per una insurrecció popular massiva del poble, i el segon va aconseguir segrestar i enderrocar un president que ja no convenia als interessos de Washington.

Malgrat els esforços de l'administració de Bush per neutralitzar l'expansió de revolució a Amèrica Llatina per mitjà de cops, sabotatges econòmics, guerra mediàtica, operacions psicològiques, intervenció electoral i un increment en la presència militar, nacions just a la frontera nord-americana, com Hondures, El Salvador i Guatemala van elegir presidents amb tendències d'esquerra. La integració llatinoamericana es va consolidar amb UNASUR i ALBA, i les urpes del poder de Washington van començar a desaparèixer.

Henry Kissinger va dir en els anys setanta, "si no podem controlar l'Amèrica Llatina, com dominarem al món? " Aquesta visió imperialista és molt vigent avui. La presència d'Obama a la Casa Blanca va ser vista per molts a la regió de forma errònia com un símptoma del final a l'agressió nord-americana al món, i especialment a l'Amèrica Llatina. Almenys, molts pensaven que Obama disminuiria les creixents tensions amb els seus veïns al sud. Per cert, el mateix, el nou president dels Estats Units, va fer al·lusions a tals canvis.

Però ara, l'estratègia del "Smart Power" (poder intel·ligent) de l'administració d'Obama ha estat desemmascarada. Les abraçades, intercanvis de mans, somriures, regals i promeses de "no més intervenció" i "una nova era" realitzades pel President Obama mateix davant dels líders de les nacions llatinoamericanes durant la Cimera de les Amèriques a Trinidad l'abril passat, s'han convertit en cínics gests d'hipocresia. Quan Obama va arribar al poder, la reputació de Washington estava decaient. Els intents febles de "canviar" la relació Nord-Sud a les Amèriques han acabat esdevenint una situació pitjor, reafirmant que la visió de Kissinger sobre la importància de controlar aquesta regió és una política d'estat de Washington que no depèn de cap partit o cap d'estat.

El paper de Washington en el cop a Hondures contra el President Zelaya ha estat evident des del primer dia. El finançament continu als colpistes, la presència militar del Pentàgon a Soto Cano, les constants reunions entre funcionaris del Departament d'Estat i l'ambaixador d'EUA a Hondures, Hugo Llorens, amb els colpistes, i els intents cínics de forçar una "mediació" i "negociació" entre els colpistes i el govern legítim d'Hondures, són evidències contundents sobre les intencions de Washington de consolidar aquesta nova forma de "cop intel·ligent". La insistència pública inicial del govern d'Obama sobre la legitimitat de Zelaya com a president d'Hondures ràpidament va desaparèixer després de les primeres setmanes del cop. Les crides a la "restitució de l’ordre democràtic i constitucional" a Hondures van ser canviades poc a poc per xiuxiueigs febles repetits constantment per les veus monòtones del Departament d'Estat.

La imposició del president de Costa Rica, Oscar Árias - una fitxa de Washington - per "intervenir" en la "negociació" ordenada per Washington entre els colpistes i el President Zelaya va ser un circ. Del primer moment, era obvi que el Departament d'Estat estava promovent una estratègia de "guanyar temps" per consolidar el cop d'estat a Hondures. La falta de sinceritat d'Árias i la seva complicitat amb el cop va ser evident des del mateix matí del violent segrest i l'exili forçat de Zelaya. Alts funcionaris del Pentàgon, el Departament d'Estat i la CIA presents en la base de Soto Cano, controlada per Washington, van arreglar el transport de Zelaya a Costa Rica. Árias havia expressat ja la seva disposició, de forma servil, per refugiar el president il·legalment exiliat i de no detenir aquells segrestadors que van pilotar l'avió que - amb violació del dret internacional - va arribar al territori de Costa Rica.

Avui, Oscar Àries ha fet una crida a totes les nacions del món per "reconèixer" a les eleccions il·legals i il·legítimes que estan tenint lloc a Hondures. Perquè no?, ha dit Árias, si no hi ha frau o irregularitats, " perquè no reconèixer un nou president? El Departament d'Estat i fins i tot el propi president Obama han dit el mateix i estan fent una crida -pressionant - els seus aliats per reconèixer el règim a Hondures, elegit sota una dictadura. El frau i les irregularitats ja presents ens va evident que no existeix a Hondures, cap democràcia que permeti les condicions adequades per a un procés electoral. I el Departament d'Estat nord-americà va admetre fa dues setmanes que estan finançant activament el procés electoral i les campanyes electorals a Hondures des de fa temps. I els "observadors internacionals" enviats per donar credibilitat al procés il·legal a Hondures són totes agències i agents de la Casa Blanca: L'Institut Republicà Internacional (IRI), i l'Institut Demócrato Nacional (NDI), dues agències creades per filtrar el finançament de l'USAID i la NED a partits polítics en l'exterior per promoure l'agenda nord-americana, no només van finançar als grups involucrats en el cop d'estat a Hondures sinó ara estan "fent d'observadors" en les eleccions. Grups terroristes com UnoAmerica, dirigit pel colpista veneçolà Alejandro Penya Esclusa, també han enviat "observadors" a Hondures. I el terrorista criminal cubà resident a Miami Adolfo Franco, antic director de l'USAID, és una altra "pes pesant" en la llista dels observadors electorals avui a Hondures.

Però l'Organització d'Estats Americans (OEA) i el Centre Carter, que no destaquen precisament per ser per ser entitats "progressistes", han condemnat el procés electoral a Hondures com a il·legítim i van rebutjar enviar observadors. El mateix han fet les Nacions Unides i la Unió Europea, tant com l'UNASUR i l'ALBA.

Washington es queda sol, al costat dels seus règims titelles a Colòmbia, Panamà, Perú, Costa Rica i Israel, com les úniques nacions que públicament han indicat el seu reconeixement del procés electoral a Hondures. Un alt funcionari del Departament d'Estat va declarar ahir al Washington Post, " Què farem, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar al cop? " Bé, Washington s'ha quedat assegut durant 50 anys rebutjant reconèixer el govern cubà. Però això és perquè el govern de Cuba no li convé a Washington. I el règim dictatorial a Hondures sí li convé.

El moviment de resistència a Hondures està boicotejant les eleccions, fent una crida per a l’abstenció massiva del procés il·legal. Els carrers d'Hondures han estat presos per milers de forces militars, sota el control del Pentàgon. Amb armes avançades d'Israel, el règim colpista està preparat per reprimir de forma massiva els que resisteixen el procés electoral. Hem de mantenir la nostra vigilància i solidaritat amb el poble d'Hondures davant el perill immens que l'envolta. Les eleccions d'avui a Hondures constitueixen un segon cop d'estat contra el poble hondureny, aquesta vegada obertament dissenyat, promogut, finançat i recolzat per Washington. Sense importar el resultat de les eleccions, no hi haurà justícia per a Hondures fins que cessi la ingerència imperial.

La distribució de la riquesa mineral

El greu conflicte que es desenvolupa a la República Democràtica del Congo (RDC) porta des de 1998 destruint vides, pobles sencers i devastant el territori del tercer país més gran de l’Àfrica i, al mateix temps, un dels més rics del món pel seu dipòsit de minerals. Aquest país es troba dins una guerra que implica a altres països fronterers, com Rwanda, Uganda i Angola. La situació actual està marcada per la inestabilitat política i des de 2007 els enfrontaments han estat
cada cop més violents i constants.

Però, per quin motiu aquests països decideixen ficar-se en un dels conflictes armats més sanguinolents dels nostres temps? En efecte, no és casual el fet que la RDC sigui el país del món amb més recursos minerals (or, diamants, coltan). Aquests es troben localitzats a la regió del Rift, i el principal motor d’aquesta devastadora guerra els trobem en aquesta zona. A més dels problemes polítics i de revoltes entre les diferents ètnies, el que intenten els diferents països implicats és disputar-se el domini d’aquesta valuosa regió. El que realment volen els polítics, deixant totalment de banda els interessos del seu país i del seu poble, és fer-se amb el domini i sobretot poder enriquir-se mitjançant la possessió i explotació de les mines d’un mineral molt valuós per les grans multinacionals dels països occidentals.

Es calcula que el 80% de les reserves mundials de coltan es troba a la RDC, aquest després viatja cap al nord a través de Rwanda per arribar a les grans empreses que tenen capacitat tecnològica per transformar-lo i poder vendre aquesta “pols màgica” a Nokia, Motorola i Sony entre d’altres. D’aquesta manera es podran fabricar objectes tan quotidians al nostre món com el telèfon mòbil, l’ordinador, els reproductors d’MP3, etc. Un cop més, es fa evident la insostenibilitat d’aquest consumisme imparable dels països occidentals, que aconsegueixen enriquir-se i millorar les seves tecnologies a costa de treure les riqueses dels països més empobrits del planeta. Així doncs, la tecnologia que consumim tots els dies causa uns danys col·laterals que a la RDC ja han provocat més de 4 milions de morts.

Manifest des dels boscos, NO A LA MAT!

Avui després d'uns quants dies de feina, s'ha decidit donar a la llum pública per mitjans alternatius una acció directa que s'està duent a terme als boscos de les Guilleries en contra de la MAT.

Es tracta d'una ocupació als arbres, un campament aèri on hi habiten unes 10 persones, just al terreny expropiat per la construcció de la torre 114 de la MAT. S'ha redactat un manifest explicatiu on s'argumenta l'acció, us l'hem adjuntat perquè en tingueu coneixement i en feu la difusió necessària.

Us explico amb una mica més de detall de què es tracta:

" Ara mateix un conjunt de gent experta amb molta experiència en aquest tipus d'accions, provinents d'arreu d'Europa i Catalunya, estan construint un campament aeri a la torre 114 de la MAT. La seva intenció és quedar-se allà fins que hi hagi un desallotjament forçat per part de la policia i l'empresa constructora Red Eléctrica de España. Hem de ser conscients que aquesta situació pot durar mesos i que són de les últimes torres que queden per construir.

Per tant, aquest col.lectiu, necessita el recolzament de tota la gent de la comarca per poder subsistir en aquestes condicions, ja que han de fer front a les inclemències del temps i als condicionants que comporta viure dalt dels arbres. Per això demanem el suport de tots, ja que aquests "brigadistes ambientals" estan duent a terme una acció directa pel benefici dels nostres boscos, per la superviviència dels nostres ecosistemes i per aturar d'una vegada per totes les obres d'aquesta gran infraestructura elèctrica, la qual recordem que és fruit d'interessos polítics i totalment rebutjada per la població afectada.

Així doncs, a partir d'avui mateix, agraïriem qualsevol activitat, recaptacio de material: aliments, roba, objectes de cuina, matalassos, cadires, taules, palets, fustes d'encofrar,.... que puguin ser útils pel campament. Com que hi ha material tècnic d'escalada, cordes, mosquetons... que necessita ser comprat, posarem a disposició unes guardioles repartides per punts estratègics del poble i la comarca on poder-hi dipositar la voluntat tot aquell o aquella que vulgui donar suport a la causa.

Evidentment al llarg de totes aquests mesos s'organitzaran activitats diverses per donar a conèixer el perquè d'aquesta ocupació, pretenguen que totes i tots nosaltres pugem al campament a conèixer aquestes persones, a donar-los suport logístic i sobretot recolzament i coratge.

Creiem que és una obligació moral de tots acudir i ajudar a aquest col.lectiu que ha decidit prendre la resistència des dels arbres de les Guilleries per defensar una agressió al medi en pro d'un benefici col.lectiu.

Moltes gràcies!

Des dels Boscos "

Prou de falses solucions

L’actual model econòmic està aprofundint el domini del capital sobre el treball: més flexibilitat laboral i subcontractacions, que comporten disminucions dels salaris, acompanyades d’un fort augment dels guanys de les empreses que han incrementat el seu poder sobre els estats i sobre els recursos naturals . En efecte, el neoliberalisme, a més de proclamar la "llibertat per escollir”, ha plantejat com a qüestió principal la propietat privada dels recursos naturals, fet que ha comportat que el sistema productiu no tingui cap planificació ni control i ha fet el nostre entorn insostenible, ja que no respecta el medi ambient i no contempla els seus límits. Com a conseqüència de tot plegat la crisi provocada per aquest sistema té impactes devastadors en la vida de milions de persones en tot el món, tant al Sud com al Nord.

La paradoxa és que els grans capitalistes, que són els artífexs de l’actual desastre econòmic, exigeixen a tots el governs injeccions multi bilionàries de capital per recuperar-se, al mateix temps que complementen la seva política de recuperació en detriment de la qualitat de vida de la resta d’habitants del món. És a dir, que per buscar la recuperació temporal del sistema acorden amb els governs polítiques d’ajustament estructural, exerceixen desplaçaments o migracions laborals cada cop en pitjors condicions, dins de tantes altres quantitats d’enginys que atempten cada cop més contra la dignitat humana.

L'Existència dels paradisos fiscals

Existeixen desenes d’ells i la majoria es troben sota la protecció de les antigues potencies colonials. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en aquests paradisos es diposita el 13% del PIB mundial. Això suposa una pèrdua anual de capital de aproximadament 600.000 milions de dòlars.

Una molt petita part d'aquesta xifra seria de sobres suficient per cobrir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per reduir la pobresa a la meitat abans de l’any 2015, valorats en 40.000 o 60.000 milions de dòlars. Així i tot, paral·lelament, els bancs centrals del món injecten milers de milions d’euros al mercat per pal·liar l’actual crisi econòmica.

A qui beneficia tot això? Segurament que els grans defensors del capitalisme actual ens podrien donar una resposta al respecte, però es clar, cal fer veure que tot plegat es fa en nom del progrés econòmic de la societat...

Arenys de Munt

Una consulta per la independència aprovada per una àmplia majoria dels regidors d'Arenys de Munt ha provocat un daltabaix a l'Estat espanyol i ha posat en guàrdia alguns mitjans de comunicació i alguns partits polítics catalans, temorosos que una iniciativa com aquesta s'escampi com una taca d’oli.

Seròs, Argentona, Figueres, Sant Pere de Torelló i tot un seguit de municipis estarien en condicions de seguir l'exemple d’Arenys de Munt. Sobretot si fem cas del compromís públic de donar suport a noves mocions que van adquirir les quatre forces polítiques que van intervenir en l'acte unitari d'aquest dissabte.

Ara cal exigir que aquests compromisos no siguin flor d'un dia. No ens podem permetre més decepcions. Cal convertir la consulta del proper diumenge en un símbol de la llibertat, de la normalitat d'exercir el dret a decidir. Veient com ha reaccionat l'Estat espanyol, tenim una gran oportunitat de convertir aquesta data en un símbol de la pedagogia pel dret a decidir.

Bufetada a la participació ciutadana

La Setmana passada el Parlament de Catalunya per acord de PSC, CiU i PP, va rebutjar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre transgènics impulsada per la campanya Som lo Que Sembrem. La ILP contra els transgènics exigia la prohibició del cultiu d’Organismes Genèticament Modificats (OGM) en sòl agrícola, l’etiquetatge dels aliments transgènics, una moratòria al desenvolupament d’OGM i la investigació independent dels seus efectes sanitaris i ambientals. La ILP era un pas més en el moviment contra els transgènics que des de fa anys ha vingut confrontant-se als interessos de les grans empreses del sector i patint la indiferència, quan no la criminalització directa, de l’administració, les institucions i els partits governants.

Des res ha servit que 106.000 persones, més del doble de les legalment necessàries, haguessin donat suport a la iniciativa. Des res ha servit les mobilitzacions d’aquests últims dies, com la manifestació del passat 28 de juny a Barcelona o la vaga de fam impulsada per sis membres de Som lo que Sembrem, instal·lats a escassos 50 metres del Parlament. Els interessos empresarials s’han imposat, una vegada més, per sobre dels interessos populars.

PSC, CiU i PP han demostrat, de nou, la seva complicitat i vincles amb el món empresarial i amb el poderós sector de la industria agroalimentària. No cal oblidar que Catalunya és un dels territoris de la Unió Europea a on es cultiven més transgènics. ERC i ICV, si bé han donat suport formalment a la ILP, han optat per la posició còmode de mirar cap una altra banda front la política del PSC, obviant que són socis del seu govern, i han guardat un trist silenci còmplice durant tot el procés. Desmarcar-se avui del PSC, quan aquest pacta amb CiU i PP, i seguir governant com si res l’endemà, no és creïble. Per omissió, ERC i ICV tenen també una gran responsabilitat en el bloqueig a la ILP. De nou, els límits de l’esquerra de gestió queden exposats als ulls de tothom.

El Parlament ha donat l’esquena, una cop més (i, francament, ja hi estem acostumats!) als moviments populars. Però això no podrà aturar i no ha d’aturar, a un moviment que ha aconseguit posar sobre la taula el debat sobre els transgènics, sensibilitzar a milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya i organitzar un àmplia campanya oposada a la indústria dels agronegocis. Iniciatives com la impulsada per Som lo que Sembrem són necessàries per crear xarxa i per organitzar els moviments des de baix i hem de seguir treballant per al seu enfortiment, buscant també les confluències entre les diferents experiències i campanyes que s’oposen a les polítiques pro-empresarials, en un moment on la crisi ecològica, energètica, econòmica i social contemporània, demana respostes globals i un canvi de paradigma.

Avui més que mai seguim reivindicant una Catalunya lliure de transgènics. Transgènics fora. Ni aquí ni enlloc!

Manifest contra el cop d'estat a Hondures

El col·lectiu Amigues de l'ALBA de Girona m'ha fet arribar un manifest de condemna del cop d'estat a Hondures i de les vergonyoses manipulacions informatives que duen a terme determinats mitjans de comunicació a casa nostra, que us transcric a continuació:

Manifest contra el cop d'estat a Hondures

---

Des de Girona, el col·lectiu Amigues de l´Alianza Bolivariana para los pueblos de América (ALBA) condemna el cop d'estat contra el President Constitucional de la República d'Hondures Manuel Zelaya i rebutja qualsevol atac en contra de la dignitat dels homes i dones, ciutadans i ciutadanes de la nació hondurenya. Ens solidaritzem amb l'esperit democràtic del poble germà centreamericà, tot reiterant el nostre compromís amb la lliure determinació dels pobles i exigint respecte a les institucions legítimament constituïdes.

Exigim el cessament immediat dels assassinats i de les agressions als homes i dones que protesten per aquest fet i acusem públicament als militars colpistes que fan servir les armes en contra del seu poble. També denunciem enèrgicament a les cúpules de les forces armades que serveixen als interessos de l'extrema dreta burgesa i de les transnacionals que han instigat aquest cop d'estat d'Hondures, així com el que va succeir a Venezuela i el que va poder ser evitat no fa masses dies a Bolívia; tot per mantenir la seva hegemonia i continuar robant les riqueses dels homes i de les dones de tot Llatinoamèrica, com fa 500 anys.

També denunciem a les empreses dels mitjans de comunicació que d'una manera o altre són també còmplices d'aquesta agressió quan estan desvirtuant la seva feina d'informar correctament i s'avenen als interessos hegemònics citats, desinformant l'opinió pública sobre el que està passant.

El col·lectiu Amigues de l'ALBA també adverteix la població:

1) Sobre el paper purament transmissor dels mitjans de comunicació que no condemnen el cop, sinó que només retransmeten les dèbils expressions d'una classe política que, més enllà de paraules adequades per a l'ocasió no han proposat cap mesura concreta contra la il·legitimitat imposada a Hondures, amb l'honrosa excepció dels mandataris de l'ALBA.

2) Ens crida l'atenció que en les empreses de comunicació no existeixi cap referència als breus comunicats d'associacions com la Societat Interamericana de Prensa (SIP), Reporters sense Fronteres, i altres defensors de la llibertat d'expressió. On són ara els intel·lectuals com VargasONG que tant critiquen a Cuba, Veneçuela, Bolívia, etc? Queda en evidència, un cop més, la més bruta i doble moral. Llosa i les diverses

Fem una crida a tots els moviments socials i a tots els pobles a condemnar i manifestar-se en contra d'aquest cop d'estat exigint el retorn del President elegit amb el vots dels homes i de les dones d'Hondures, com també a fer la feina d'informar correctament contrastant les informacions que ens arriben directament dels molts mitjans alternatius i a rebutjar les informacions de les agències propietat de les empreses que amb la seva actitud de tergiversar la realitat i la informació amb la seva actitud, donen també suport a aquest cop d'estat.

Girona, 30 de juny de 2009

Quan els partits d’esquerres ens són prescindibles…

Quan els partits d’esquerres són prescindibles, és quan aquests juguen a ser el que no són, quan defensen els interessos d’aquells que ja tenen qui els defensa. I no és d’estranyar que hi hagi hagut una gran quantitat de ciutadans sociològicament d’esquerres que s’hagin quedat a casa abans de votar els seus.

Cal anar a votar els partits actuals d’esquerres quan ens imposen la MAT, quan amb diner públic salven bancs que no paren d'especular en cap moment, quan ens imposen el Pla de Bolonya a la universitat sense ni tant sols poder debatre-ho, quan ens justifiquen un transvasament del Segre tot dient-nos que no és un transvasament, quan envien la policia dels ciutadans a una repressió franquista contra els estudiants, quan TV3 i Catalunya Ràdio passa a ser un espai comunicatiu nacional espanyol insuportable, quan dia a dia perdem poder adquisitiu i drets laborals,  quan la participació de la ciutadania en la vida pública passa a ser una idea de romàntics, quan no fan res per les seleccions catalanes, quan ignoren la ILP sobre Catalunya lliure de transgènics, quan l’espoli fiscal català encara és vigent i sembla que en tenim per molts anys, quan diuen que no donaran 500 E de les arques de diner públic per als fabricants de cotxes perquè no és necessari i 5 dies després sí i encara molt més, quan ens ofega una urbanització i destrucció del territori més agressiva que mai, quan no s’apliquen models socioeconòmics alternatius veritablement sostenibles tot i omplir-se’n la boca cada dia, quan ens construeixen el quart cinturó i l’eix viari de Bracons tot assegurar-nos que hi estan en contra, quan al govern es practica un amiguisme i nepotisme de càrrecs públics que és del tot urticari, quan la creació de les vegueries és com un miratge llunyà, quan seguim pagant peatges a les autopistes com sempre, quan el dret a l’autodeterminació del poble català es com un distant record, quan el riu Ter està més mort que mai, quan el republicanisme passa a ser un record dels avis, quan la nova llei d'habitatge a Catalunya és un nou regal vingut del cel per als constructors, quan l’estatut és paper mullat i dia a dia ens sentim menystinguts com a poble i no passa res, ...

És ara més que mai que els hem d’anar de votar perquè no vingui el llop de la dreta???? Però si el llop ja és a casa nostra!! La gent d’ordre ha anat a votar els seus com sempre i els nostres s’han quedat a casa. Que s’ho facin mirar!!

El show mediàtic de l'ordre informatiu

Els grans mitjans informatius s’han centrat en comunicar massivament els anuncis oficials de les mesures del Govern de Zapatero contra la crisi. Tanmateix, aquestes mesures s’han demostrat insuficients i el malestar social augmenta cada dia que passa, fent urgents altres iniciatives i alternatives per sortir de la crisi. Amb tot, els grans mitjans insisteixen en informar-nos totalitàriament del “Diari Oficial del Govern enfront de la Crisi”.

El resultat d’aquest ordre informatiu és la construcció d’un consens periodístic dependent d'una actualitat fixada per les accions protagonitzades pels polítics (amb el duet PSOE-PP com a actors principals), show mediàtic que satura i alhora limita i manipula l’opinió pública. Les conseqüències d’aquestes pràctiques periodístiques són gravíssimes i fan clarament visible la crisi dels grans mitjans informatius i del sistema comunicatiu dominant. En comptes de qüestionar la gestió dels Governs i d’ajudar a la comprensió de com i per què s’ha produït la crisi, assenyalant responsables i possibles canvis i alternatives al sistema, els mitjans representen a diari una normalitat anodina, com si no hi passés res excepcionalment greu, en el que és l’última gran manipulació informativa d’una indústria periodística que tendeix a reproduir i conservar aquest sistema en crisi.

Un altre símptoma de la crisi dels mitjans hegemònics és la simplificació que s’ha fet de la crisi; normalment, reduïda tan sols a “crisi financera”. Tanmateix, tenint en compte tots els problemes i les injustícies que genera el sistema capitalista en els diferents àmbits de la vida, podria ser més adequat parlar, directament, de la crisi total del sistema. Però els Governs, en comptes d’impulsar canvis i alternatives reals a aquesta situació de crisi, s’està servint dels diners públics de tots i totes per a ajudar als grans capitals i prendre les “mesures pal·liatives” necessàries perquè tot continuï igual (de malament) que sempre... I és que cal informar de que tot el sistema està endeutat, en mans de banquers, i el Govern i els grans inversors capitalistes necessiten dels jocs especulatius bancaris per “reactivar l’economia”. Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, tan públics com privats, també depenen dels bancs i estan lligats als engranatges del sistema, situació que fa que es reprodueixi diàriament aquesta crisi informativa insuportable.

Via campesina: cap a la sobirania alimentària

La present crisi alimentària d’encariment dels aliments no sols s’explica pel canvi climàtic, per la promoció dels agrocombustibles o per l’augment de la demanda de menjar en països com la Xina o l’Índia. Qualsevol anàlisi de la crisi alimentària traça una explicació molt similar a les raons estructurals que han originat les altres crisis paral·leles que estan sacsejant el planeta (ecològica, financera, energètica...): la desregulació de l’economia i dels mercats. El seu dogma profetitzava benestar, igualtat d’oportunitats i augment de la competència. Els resultats són tot el contrari: més misèria, gana i revoltes, indefensió del petit agricultor i del consumidor i control absolut dels mercats per part d’oligopolis.

El model de l’agronegoci industrial desregulat o liberalitzat, que se’n riu de la política i dels drets humans, ha originat entre d'altres, els dos mecanismes que més responsabilitat tenen en la descomunal i progressiva pujada de preus que s'han donat els últims anys i mesos: l’especulació creixent al mercat dels aliments bàsics i la concentració corporativa al sector, sobretot en la propietat dels béns de producció (terra, aigua, llavors, fertilitzants, pesticides...) i en la cadena de distribució i comercialització.

A nivell polític, la desregulació i l’agronegoci industrial oligopolístic ha forçat molts països del Sud a enfocar tota la seva agricultura a uns pocs productes dedicats de forma gairebé íntegra a l’exportació, veient-se obligats a importar aliments quan abans eren produïts per la seva població, sovint majoritàriament camperola.

Això explica per què la majoria dels milions de famolencs del món són agricultors. Les grans corporacions han demostrat que l’únic que els interessa és guanyar diners a curt termini, superar la caiguda d’un mercat més i controlar recursos com la terra, l’aigua o les llavors en nom de la llibertat de mercat i de la propietat privada i com a arma per tenir poder en el moment de pressionar els Estats i les societats.

L’alternativa a aquest sistema tan destructiu i injust és la sobirania alimentària de cada país, de cada regió, de cada comunitat. Sota aquest concepte, que va crear Vía Campesina, s’erigeix un sistema agrari regulat però lliure, amb multitud de productors amos de les seves terres i llavors i amb marge per decidir, junt als consumidors, sobre què produir, on vendre-ho i a quin preu.