8 de nov. 2006

Nicaragua, un nou triomf enfront l’imperialisme


"Sentimos que se están creando las condiciones en nuestro país para que se lleve a la práctica una nueva cultura política, que nos lleve en medio de nuestra adversidad y diferencias con un espíritu constructivo que ponga primero a Nicaragua y a los pobres".

A Nicaragua, sembla clara la victòria de Daniel Ortega. Tornarà a ser president. A l'igual que el nostre nou govern d'Entesa Nacional de Progrés, esperem que ell també hagi après dels seus errors anteriors. La majoria dels nicaragüencs tenen l'esperança posada en ell. No podrà fer miracles, com no en poden fer Lula, Evo Morales o Chávez. Però els seus pobles no esperen miracles sinó justícia. És clar que fer justícia, per a uns pobles acostumats a que els presidents defensin interessos alients en comptes dels propis, és també una forma de fer miracles.

5 de nov. 2006

Cap a l'esquerra nacional


Esquerra va justificar la seva opció pel pacte d'esquerres el 2003, sobretot, per intentar tibar el PSC cap al catalanisme, donar contingut social a les propostes de país i així ampliar la base nacional per les classes populars i mitjanes. Alhora de la veritat però l'objectiu ha estat aconseguit a mitges; la subordinació del PSC als interessos de la Moncloa han continuat existint, es ben conegut. Ara això s'ha clarificat o es pot clarificar.

L'entrada de la lerrouxista "Ciutadans" al Parlament, per una banda, cal veure com s'encaixa al PSC-PSOE. Pot ser una manera de que s’aclareixin. Els més espanyolistes ja han marxat i mantindran una posició marginal en la política catalana, semblant a la del PP però a l'esquerra. I la temptació zapaterista de la sociovergència per l'altra costat, que seria el final del PSC com a projecte polític propi a Catalunya. És potser en aquest sentit que continuarà sent estratègic mantenir l'oferta del tripartit i consolidar el catalanisme d'esquerres (en forma tripartita) com a força hegemònica a Catalunya i intentar evitar la temptació neolerrouxista al PSC, ha veure si retroben la seva ànima catalanista. Ara bé, el PSC queda encaixonat també per ERC que li anirà menjant espai si sap ser intel·ligent i abandona postures de marginalització social que a vegades encara defensa, i retroba el projecte obert incloent i majoritari del catalanisme d'esquerres que mai hauria d'haver abandonat.

Els vots que perd ERC van sobretot a Iniciativa ! Convergència no creix massa. Ans el contrari només creix a la circumscripció de Barcelona. A Girona, Tarragona i Lleida la coalició de dreta regionalista baixa. Cal veure-ho de forma comarcal i local per visualitzar-ho clarament, per exemple al Pla de l'Estany on IC dobla, el PSC es manté i CiU i ERC baixen.

Esquerra faria bé d'analitzar el perquè de la pèrdua de 140.000 vots i d'aquest 2'5% percentual que es força igual arreu del país. No es pot atribuir sols als atacs mediàtics de la caverna espanyolista i del DVD del Madí. Cal, no tant redefinir l'estratègia general d'esquerra nacional, com sobretot repensar les formes i els continguts. No es pot continuar tenint una voluntat de ser pol aglutinador social del país des de l'esquerra i tenir segons quines actituds atemporals i allunyades de les majories socials de les classes populars. El discurs d'ERC proper a la PIMEC i al FOMENT sols ha fet perdre vots sense guanyar-ne cap. La nul·la capacitat de sintonia pública amb els sindicats majoritaris catalans no ens n'ha fet guanyar cap i n'ha fet perdre alguns.

Com pot ser que una esquerra pija, subordinada i comparsa del PSC, això sí, molt intel·ligent, sigui atraient per algun sector del país? ERC ha de recuperar la seva voluntat aglutinadora, d'obertura, de ser útils per la gent

11 d’oct. 2006

A propòsit de la CCRTV


Durant els tres anys de tripartit, la idea que s’està produint una desnacionalització progressiva i galopant dels mitjans públics agrupats sota la CCRTV, va agafant embranzida vist el trist espectacle que se’ns ofereix i sentim cada dia. Certament, un dels gols més espectaculars que es va deixar colar ERC en el període inicial post-Tinell van ser els nomenaments de Joan Majó com director de la CCRTV, Francesc Escribano com a director de TVC i Montserrat Minobis com a directora de Catalunya Ràdio. Tres a zero, victòria del PSC per golejada, segurament, per cert, la golejada més incomprensible de totes les que aquells primers mesos el PSC li va endossar a Esquerra i, sens dubte, la que més mal va fer a la moral de les bases i els votants d’ERC..

Tot i que és indiscutible que Esquerra no ha pintat res a la Corporació durant aquests anys, resulta molt més discutible si el nivell d’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio ha estat realment superior al de l’etapa convergent. Qualsevol anàlisi rigorosa ha de concloure que TV3 en mans del PSC ha estat infinitament més sectària que en mans convergents, però no ha estat més espanyola. O és que ja ningú se’n recorda dels informatius profundament hispanocèntrics de Carles Francino i Àngels Barceló? Ni dels programes de Buenafuente? Ni de l’entusiasme (des de sempre) de la secció d’esports per les victòries (escasses, per sort) de la selecció espanyola de futbol? Cap partit d'obedència nacional catalana, doncs, se n’han sortit fins ara a l’hora de posar els mitjans de la CCRTV al servei, no d’un partit, sinó d’un projecte nacional. Seria convenient, sigui quin siguin el resultat electoral, un pacte transversal sobre el paper de la CCRTV en el procés de construcció d’un espai nacional de comunicació i d’un imaginari “desconnectat” tant com sigui possible d’Espanya i connectat tant com sigui possible a Europa i al món.

8 d’oct. 2006

El nacionalisme reaccionari espanyol del PSC

Transcric l’article aparegut a e-noticies el dia 02/10/2006, escrit per Pedro Morón de la Fuente, President de la Casa de Andalucia a Sant Boi i de l’Associació Catalònia Acord.

---

Es muy evidente, según se dice, que es catalán quien vive y trabaja en Catalunya. Desde hace poco se va diciendo también que es catalán quien quiere serlo con convencimiento, al margen de la lengua que hable en la intimidad. Por tanto, cualquier persona que viva en este pequeño país puede llegar a ser president de la Generalitat de Catalunya. En eso se basa la democracia de la que gozamos y el estado de derecho.

Por lo dicho, el señor José Montilla (PSC-PSOE) está en su perfecto derecho a presentarse a las próximas elecciones autonómicas del 1 de noviembre como presidente autonómico. No podía ser de otra forma.

Catalunya es una nación sin estado, mal que pese a muchos (de aquí y de allá), y tiene pendientes toda una larga serie de reivindicaciones históricas que, al menos, le permitan respirar un poco en sus formas de cultura, su lengua y su economía. Por estas razones habría que preguntarse si el señor José Montilla es la persona más idónea, eso sí, para liderar el llamado "problema catalán" o la cuestión nacional de Catalunya, asuntos que, como todos sabemos, la enfrenta históricamente con gran parte del resto del Estado español y sus jerifaltes, y no porque esté discapacitado para ello, sino porque el partido madre al que representa (PSOE) aquí le pondría palos en las ruedas a cada paso rei-vindicativo. Para pedir, exigir o conseguir cosas relacionadas con la emancipación o consolidación de Catalunya no se puede ser amigo íntimo de la oligarquía española, la misma que la atenaza de continuo.

Esta podría ser la explicación lógica, elemental y simplista del problema, pero hay mucho más de por medio, muy complicado de exponer en pocas líneas, y que intento aclarar en mi último libro, Historias de la inmigración, al que he dedicado varios años y que está en estos momentos en proceso de publicación.

José Montilla ha sido alcalde de la ciudad de Cornellà (Baix Llobregat) durante muchos años, una ciudad que hasta hace poco era la más populosa del Baix Llobregat, sólo superada por l'Hospitalet, que algunos consideran de esta comarca, y Sant Boi de Llobregat. Cornellà se ha modernizado y cohesionado de manera soberbia. Puede decirse que es la envidia de todas las ciudades de esta comarca y un ejemplo a seguir. Por ello hay que reconocer que Montilla es aparentemente un buen gestor. Tal es así que gran parte del aparato del PSC y sus llamados capitanes lo forman políticos del Baix Llobregat, incluido el actual primer secretario del PSC, José Zaragoza. Ellos configurarán el grueso de la candidatura del área metropolitana de Barcelona sin lugar a dudas.

La pregunta surge sola: ¿qué grado de catalanización se ha producido en el Baix Llobregat en los últimos veinte años con Montilla?

Creo entender que todos estamos al tanto de ese grado. No sólo no se ha catalanizado mínimamente el Baix Llobregat, muy al contrario se han mantenido y potenciado las fiestas populares, la idiosincrasia y las entidades (mal llamadas peñas) tanto de andaluces como de extremeños, sin hacerle ascos a los centros gallegos o castellano-leoneses. La mayoría de ellas no dudan en proclamarse abiertamente españolas. En muchas localidades de la comarca, por el contrario, entidades como Amics de la Sardana o Esbart Dansaires funcionan bajo mínimos y con pírricas subvenciones, y mientras tanto siguen manteniéndose por todo lo alto los rocíos varios, las cruces de mayo o las ferias de abril de diversa índole. Se da la circunstancia de que la gran parte de estas entidades españolizadas con sabor andaluz o extremeño, no desean ni reciben subvenciones, por ahora, de la Generalitat de Catalunya, dato que a los ayuntamientos les parece normal o ignoran. Ha de entenderse que tienen suficientes medios económicos con los que les dan los consistorios, la Diputación o la propia comunidad autonómica de donde son originarios, organismos todos que, coincidentemente, pertenecen al mismo partido.

El Baix Llobregat ha sido el laboratorio en el que se han experimentado todo tipo de políticas encaminadas a la no-integración de la gran inmigración catalana producida entre los años 1950 y 1980, unos experimentos subvencionados y potenciados directamente por el ala más neo-lerrouxista del PSOE, con los Bono, Ibarra, Guerra, Chaves, etcétera, al frente. El actual responsable de estas políticas se llama José María Sala, el mismo que intenta aplicarlas a la nueva inmigración extracomunitaria y que no se pierde ni una sola de las fiestas organizadas por mis paisanos andaluces en el Baix Llobregat. Desde la sede central del PSC-PSOE se está potenciando actualmente la creación de sectoriales de todos los países (magrebí, latinas, del Este, subsaharianas) con el único fin de dividir al pueblo catalán o aislar de manera sibilina el llamado nacionalismo, del que ahora quiere hacer gala el propio Montilla, bajo una capa que denominan multiculturalidad.

Tan bien ha salido el largo y complicado experimento que ha posibilitado que uno de sus principales artífices se proclame como candidato indiscutible a la Generalitat y con posibilidades de ocupar el sillón de Maragall. Todo legítimo, nadie lo duda, pero premeditado durante años, bajo mi punto de vista, porque la mínima condición exigible para ocupar ese puesto clave es el deseo de lucha por la consecución de los derechos legítimos de Catalunya y no al revés. También puede ser que los capitanes del Baix Llobregat hayan cambiado de políticas y opinión súbitamente...

José Montilla debería de tener en cuenta la reflexión que aquí se hace, así como otras que ya se han publicado en muchos diarios al respecto. Igual que no se puede participar en dos banquetes a la vez, tampoco se puede estar en misa y tocando las campanas, o lo que es lo mismo, ser el máximo responsable del PSC y tener que aplicar a su vez las políticas del PSOE en Catalunya. Conste que nada tengo contra la persona (a la que conozco hace muchos años), ni tiene tampoco la asociación Catalònia Acord. Muy al contrario, ha entrado en nuestros postulados desde siempre que un político de su perfil pueda acceder a tan significado cargo.

Si me he decidido, finalmente, a escribir este artículo, ha sido precisamente como consecuencia de la aparición de una nueva plataforma (otra más) encabezada por mi paisano José Luis López Bulla (Santa Fe, Granada), al que tengo en el más estricto de los respetos que se puedan tener, por su dilatada trayectoria como persona y como sindicalista. Dicha plataforma ha surgido en apoyo incondicional del candidato del que tratamos.

No me hubiese extrañado el caso si no hubiese sido por algunas de las manifestaciones del interfecto: "Quiero manifestar mi voluntad de llevar a la Presidencia de la Generalitat a un candidato que aparte a Catalunya de los rumbos del nacionalismo". Eso, viniendo de una significadísima persona que lleva desde el año 1965 en Catalunya, suena a Gloriosos Tercios, y no cuadra demasiado con la idea que nos quiere ofrecer Montilla, aún no siendo culpable de lo que dicen otros.

Recuerdo que la última vez que pude saludar personalmente a López Bulla fue en el ayuntamiento de Parets del Vallès, donde se celebró, en el mes de abril de 2002, el Tercer Congrés d'Alcaldes Promotors de "Un País, Una Bandera". En el transcurso del acto, moderado por Josep Cuní, intervinieron políticos tales como Antoni Castells, actual conseller de Economía y Finanzas, Josep Huguet o el también conseller de Economía y Finanzas, Francesc Homs. No recuerdo que en el debate que se entabló en torno a la financiación José Luis López Bulla se manifestase en esos duros términos en torno a Catalunya, con los que, evidentemente, no me identifico en absoluto.

Pedro Morón de la Fuente
Presidente de la Casa de Andalucía de Sant Boi
Presidente de l'Associació Catalònia Acord

6 d’oct. 2006

Manifest Sobirania i progrés

Manifest de creació de Sobirania i progrés

SOBIRANIA i PROGRÉS

QUI SOM
La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha d'eser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
El projecte sobiranista té diferents organitzacions que, des dels seus àmbits respectius ,treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

QUÈ VOLEM
Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.

COM HO FAREM
Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés.

Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.

28 de maig 2006

Llops amb pell de xaiet

És curiós veure com determinats “funcionaris de l’opinió”, tenen una i altra vegada, la recepta que ens explica sense dubtes ni fissures que passa a Catalunya després d’episodis fantàstics i reveladors com ara la manifestació del passat 18-F. Un fet, prèviament negat i amagat pels mateixos personatges que més tard ens explicaren. És curiós com a més, coincideixen amb plantejaments perfectament previsibles que fan més “plural” les tertúlies diàries. Previsions i doctes veritats acompanyen subtilment una posició ideològica que aparentment semblen amagar. El missatge de les grans corporacions mediàtiques i dels partits majoritaris que neguen una i altra vegada l’evidència, i és que el missatge popular, el de la gent normal, discrepa i rebutja els apriorismes de polítics que adverteixen de quan toca manifestar-se i de si no hi pot haver un futur millor per a Catalunya que un raquític Estatut.

Avorreix sentir cada cop la mateixa cantarella de si una declaració és partidista o si amb l’Estatut que hi ha, ja podem estar tranquils i satisfets perquè hem de viure resignats a la mentida i l’engany que ens arriba del poder polític, financer i mediàtic. I sobretot, l’especulació amb que alguns polítics usen la demoscòpia en la seva raó de ser i l’enquesta la seva forma de fer. És hora de posar-se a treballar, tot i que treballar també és queixar-se i no resignar-se a que ens escapcin els somnis.

15 de maig 2006

Punt d'inflexió

Acabada tota la aventura que ha significat el pacte del Tinell, és hora de les persones a les que s’ha donat la confiança per a dirigir Esquerra, donin explicacions sobre el que ha significat l’estratègia de voler reformar l’Estatut del Principat de Catalunya, com a eina per avançar cap a l’alliberament nacional i social del Poble Català. Era conegut, que no es podia comptar gaire amb els partits polítics que s’autodefineixen de “madurs”, i que els poders econòmics jugarien també les seves cartes per que res canviés. Però això no ha de servir com a excusa, perquè no és faci autocrítica amb l’estratègia seguida pel partit, i es miri que s’ha aconseguit de tot plegat.

Per tant seria bo, que un cop s’acabi amb la imposició d’aquest nou estatut, és fes balanç del que ha significat el pacte del Tinell, i es comenci a avançar d’una vegada per totes, amb l’estratègia política reforçada, cap al veritable redreçament nacional i social que clamen a crits els Països Catalans.

11 de maig 2006

Adéu a una il·lusió

S’Esvaeix un ideal, un somni, una utopia. El govern d’esquerres a Catalunya, es va aconseguir després de molts anys de lluita d’aquells que, des de la resistència i el silenci, vàrem lluitar contra la imposició Pujolista i d’una forma de fer a Catalunya, com si tot fos propietat del mateix amo.

Ara, uns nous amos vinguts de fora, ens han trencat la il•lusió i ens aboquen altre cop a l’oblit i al silenci, ens aboca altre cop a la lluita sorda i constant. S’ha trencat el somni d’una Catalunya lliure, justa, culte i solidària.

Salut companys, que tot es per fer i tot és possible!

9 de maig 2006

Pot ser no tot està lligat i ben lligat


No acabo d’entendre que està passant en l’actualitat política i periodística catalana. Veig com una esquizofrènia dels defensors de l’establishment polític i econòmic imperant al Principat de Catalunya, que no acabo de veure del tot clar. En principi si un partit completament “immadur” com ERC, i un partit completament d’esquenes a la política catalana com el PP, són els únics que defensen el no de l’estatut, conseqüentment, segons repeteixen una i altra vegada els que s’autodefineixen de “madurs” i “centrats”, el referèndum de l’estatut hauria de ser tant sols un pur tràmit per al vot afirmatiu. Llavors, a que es deu tot aquest nerviossisme?

Pot ser que les enquestes que no surten als diaris, o sigui les bones, no acaben de donar els resultats que alguns desitjarien, i comencen a sentir-se incomodes amb un estatut, que per a molts ciutadans d’aquest país, es un engany per tenir-nos lligats i callats durant molts anys.

4 de maig 2006

La revolució democràtica a Bolívia

No entenc tota aquesta caduca classe política i periodística que ens redeja a tot hora. Com els pot estranyar que Evo Morales i el seu govern finalment es decidissin a nacionalitzar les empreses que gestionen els hidrocarburs. No només es que ho vingués advertint des de que va prendre possessió del càrrec de president electe de la República, que a més, era una de les promeses electorals que va fer al llarg de la campanya que el va portar a ocupar el càrrec amb els vots del 54% de l’electorat.

Ja en el passat, es van fer intents al respecte; Encara ara, almenys en intencions, existeix una diferència notable amb qui ho va intentar anteriorment. Morales ha advertit que aquesta és la nacionalització d’hidrocarburs definitiva i que es prendran les mesures pertinents per que l’Estat Bolivià no torni a perdre la gestió d’aquests recursos.

En principi el que es nacionalitza són les accions de les empreses Chaco, SA; Andina, SA; Transredes, SA; suficients com per que l’estat obtingui el 51% del total. No tenia lògica de cap tipus que l’estat Bolivià no intervingués en la gestió dels recursos naturals, tenint en compte, els nivells de pobresa als quals la majoria de la població boliviana es troba, i a més, sent el segon país sud-americà en producció d’hidrocarburs. No té cap lògica que els països que disposen de més riqueses naturals del planeta, estiguin sotmesos en la més absoluta pobresa, sobretot perquè aquests recursos estiguin sent explotats per empreses de fora en règim d’explotació.

Pot ser que no agradi la mesura presa per Evo Morales, pot ser que a molts els hi sembli una forma poc occidental, civilitzada i neoliberal de treure profit d’un dels recursos que els són propis a l’estat bolivià i als seus ciutadans. El que està clar és que és necessari, va ser advertit amb antelació, i a més, s’ha donat un plaç de temps a les empreses estrangeres que explotaven aquests recursos, per que s’adaptin als nous contractes que se’ls hi ofereix.

"(...) No es posible que algunos sigan buscando como saquear, explotar, marginar. No solo nosotros queremos vivir bien, seguramente algunos tienen derecho a vivir mejor, tienen todo el derecho a vivir mejor, pero sin explotar, sin robar, sin humillar, sin someter a la esclavitud. Eso debe cambiar hermanas y hermanos. (...)"

28 d’abr. 2006

PARTE OFICIAL


Parte Oficial de guerra correspondiente al 27º de Abril de 2006, II Año Triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos objetivos militares. EL ESTATUTO HA TERMINADO”. La Moncloa, 27º de Abril de 2006. Año de la Victoria. EL GENERALÍSIMO: Zapatero

26 d’abr. 2006

El vot de l'Estatut


Vist fins a on hem arribat, ara per ara, el més digne políticament seria aturar aquest Estatut, deixar-lo fora de circulació. Però això no es pot fer ni amb el vot nul ni amb el vot en blanc. És ara quan la mobilització del 18 de febrer s’hauria de fer valer amb valentia, amb claredat, amb conseqüències polítiques, amb un “no” rotund. Sense un gest polític valent, ens abocarem un altre cop al fang tediós que cada vegada més omple la política catalana, i que pot acabar-ne expulsant les expectatives dels ciutadans d’aquest país, fora del Parlament, ves a saber cap a on. Em sembla que m’estimo més un país sense Estatut que un país sense política.

25 d’abr. 2006

Euskal Herria

Tal i com està plantejat a Euskadi el debat polític, amb el dret a decidir o d’autodeterminació, en el centre de totes les mirades, la futura Mesa de partits haurà d’abordar aquesta qüestió. El protagonisme en aquest fòrum extraparlamentari serà dels partits, i no del Lehendakari. Per tant, li tocarà a les formacions basques (totes menys el PP, que insisteix en autoexcloure’s) establir els mètodes per arribar a un acord, no estatutari, sinó polític. El contingut d’aquest acord, que es vol ampli, hauria de ser el reconeixement de l’existència d’una nació basca formada per set territoris (amb Navarra i el País Basc francès inclosos) amb dret a decidir el seu futur. Ibarretxe voldria que, aconseguit aquest acord en la Mesa de partits, sigui posteriorment ratificat per la societat basca en un referèndum. A partir d’aquest moment, no pot haver-hi cap retallada i, llavors, entraran en joc les institucions basques i espanyoles. Als parlaments de Madrid i Vitòria els correspondrà, facilitar els mecanismes perquè “l’acord basc” tingui rang legal i quedi inserit en els actuals marcs jurídics polítics. De manera implícita, doncs, el Lehendakari dibuixa un escenari ben diferent al procés que s’ha viscut en els darrers mesos a Catalunya. Un escenari blindat a les tisores i als raspalls de Madrid.

21 d’abr. 2006

Influències estèrils


La càrrega d’odi dels periodistes dels mitjans de comunicació cap al projecte d’ERC, no es pot comprendre d’una altra forma que no sigui una: que els fa por. Els fa por perquè amb els seus articles, comentaris, mails oberts, ...en fi, eines vàries de creació d’opinió, no poden influir en la política d’ERC. Per això no és d’estranyar que des del sobiranisme de dretes fins a l’espanyolisme d’esquerres (abarcant tot l’espectre), es critiqui i és difami cada una de les accions d’Esquerra. Potser que algun dia deixin de fer periodisme interessat, per començar a fer periodisme interessant.

10 d’abr. 2006

Ollanta Humala

Independencia sí pero, ¿ para quiénes? Para las mujeres y los hombres de colores no conocidos, para las niñas y los niños de estómago vacío, para los jóvenes y estudiantes sin futuro, para las trabajadoras y los trabajadores sin fin de mes, para los quechuas, aymaras, ashaninkas..., para los indios, cholos, mestizos..., para los invisibles sin DNI, para los peruanos, la tan deseada independencia aún no llega. REFUNDAR LA REPUBLICA es una necesidad histórica.

La silenciosa revolució dels pobles indígenes de Llatino Amèrica ja fa temps que s’està gestant i, poc a poc, va formant un canvi social en aquests països que l’establishment periodístic i polític europeu no acaba de comprendre. Fora de la creença encara absurda d’una divisió social entre esquerra i dreta a l’Amèrica Llatina i prou, en veritat hi ha tota una altra realitat. Els indígenes no hi volen veuen “només” entre dreta i esquerra. Ells són pobres i per tant, defensar la seva dignitat nacional és també defensar els seus drets socials. La defensa d’aquests dos drets van estretament lligats, i sembla que el periodisme caduc europeu no se n’adona. Avui sentia per Catalunya Ràdio, que el “nacionalista” Ollanta Humala, segurament guanyarà les eleccions al Perú, amb el seu Partido Nacionalista Peruano. Per tant, associació directa dels periodistes: nacionalista = extrema dreta. Però si veiessin una mica més enllà del seu nas, entendrien el significat de nacionalista en aquests països. Per als indígenes peruans “nacionalista” és significat de polítiques per la gent del país i contra l’imperialisme estranger. Vol dir nacionalitzar la sanitat, l’educació i els recursos energètics, vol dir senzillament trencar amb la soga que escanya l’economia dels seus països i que no deixa viure dignament a la seva gent. La nacionalització o socialització de l’economia, la va començar Fidel Castro amb la seva revolució Cubana, l'ha seguit amb força anys de diferència Hugo Chaves a Venezuela, després Evo Morales a Bolívia, i ara toca el torn a Ollanta Humala al Perú. La revolució tranquil·la dels indígenes americans ha començat i ja no es pot parar. Hi haurà canvis a Llatino Amèrica, i veurem el ressorgir d’uns pobles que després d’un genocidi de més de 500 anys, comencen a despertar i caminar cap a la llibertat nacional i social.

Molts Catalans hauríen d'aprendre que és la lluita per la propia dignitat.

7 d’abr. 2006

Indefensió mediàtica

Aquests dies hem assistit altre cop a una ofensiva mediàtica en tota regla sobre un membre d’ERC. En aquesta ocasió l’objectiu era Xavier Vendrell, però el mètode i la tàctica es repeteixen. Aquests consisteixen a donar a conèixer un document suposadament “secret”, que pugui servir per acusar d’irregularitats i manipulació a l’afectat. Sempre obre el cas concret un o dos diaris determinats, que entreguen per fascicles el gran escàndol en safata a la resta de partits predisposats, evidentment, a treure el màxim de profit polític. No són ni casuals ni innocents aquestes notícies en el context actual. Veig més un afany de fer passar a ERC per l’adreçador de l’establishment polític i econòmic imperant a Catalunya, que les urnes (agradi o no) van modificar, que no pas uns suposats "escàndols" polítics.

31 de març 2006

Mal estatut

La necessitat d’independència política no és tant sols una qüestió de sentiments, identificacions o posicionaments polítics. Després de les males negociacions de la part econòmica de l’Estatut, la independència política ha passat a ser una necessitat econòmica pel país davant la negativa permanent i estructural d’Espanya a deixar la seva política tributàriament colonial. El dèficit fiscal no es solucionarà amb el marc que Zapatero i Mas han donat a la llum, i per tant, no podrem portar a terme les polítiques socials que el país es mereix. Quan algú pregunti perquè no tenim més escoles, perquè les pensions són baixes, perquè no podem fer més polítiques d’inserció laboral o habitatge públic, ja sap on trobar la resposta.