30 de nov. 2009

Les eleccions il·legals a Hondures i la hipocresia de Washington

"Què farem?, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar el cop?" -declaracions d'un alt oficial del Departament d'Estat a Washington ahir.


Les verdaderes divisions a Amèrica Llatina -entre la justícia i la injustícia, democràcia i dictadura, drets humans i drets de corporacions, poder popular i dominació imperial- mai no han estat tan visibles com avui. Els moviments dels pobles per tota la regió per transformar sistemes corruptes i desiguals que han aïllat i exclòs a la majoria de les nacions llatinoamericanes, avui estan prenent amb èxit el poder de forma democràtica i construeixen nous models basats en la justícia econòmica i la justícia social. Veneçuela, Bolívia, Nicaragua i l'Equador estan en l'avantguarda d'aquests moviments, mentre que altres nacions, com l'Uruguai i Argentina, s'estan movent a pas una mica més lent cap al canvi.


Històricament, la regió ha estat plagada d'una ingerència brutal dels Estats Units, que ha perseguit per tots els mitjans dominar i controlar els recursos estratègics i naturals d'aquest territori abundant. Amb l'excepció de la desafiadora revolució cubana, Washington va aconseguir instal·lar règims titelles per tota Amèrica Llatina a finals del segle XX. Quan Hugo Chávez va guanyar la presidència el 1998 i la revolució bolivariana va començar a florir, el balanç del poder i el control imperial sobre la regió es debilitaven. Vuit anys del govern de George W. Bush van portar de nou els cops d'Estat a la regió, a Veneçuela el 2002 contra el President Chávez i a Haití el 2004 contra el President Aristide. El primer va ser derrotat per una insurrecció popular massiva del poble, i el segon va aconseguir segrestar i enderrocar un president que ja no convenia als interessos de Washington.


Malgrat els esforços de l'administració de Bush per neutralitzar l'expansió de revolució a Amèrica Llatina per mitjà de cops, sabotatges econòmics, guerra mediàtica, operacions psicològiques, intervenció electoral i un increment en la presència militar, nacions just a la frontera nord-americana, com Hondures, El Salvador i Guatemala van elegir presidents amb tendències d'esquerra. La integració llatinoamericana es va consolidar amb UNASUR i ALBA, i les urpes del poder de Washington van començar a desaparèixer.


Henry Kissinger va dir en els anys setanta, "si no podem controlar l'Amèrica Llatina, com dominarem al món? " Aquesta visió imperialista és molt vigent avui. La presència d'Obama a la Casa Blanca va ser vista per molts a la regió de forma errònia com un símptoma del final a l'agressió nord-americana al món, i especialment a l'Amèrica Llatina. Almenys, molts pensaven que Obama disminuiria les creixents tensions amb els seus veïns al sud. Per cert, el mateix, el nou president dels Estats Units, va fer al·lusions a tals canvis.


Però ara, l'estratègia del "Smart Power" (poder intel·ligent) de l'administració d'Obama ha estat desemmascarada. Les abraçades, intercanvis de mans, somriures, regals i promeses de "no més intervenció" i "una nova era" realitzades pel President Obama mateix davant dels líders de les nacions llatinoamericanes durant la Cimera de les Amèriques a Trinidad l'abril passat, s'han convertit en cínics gests d'hipocresia. Quan Obama va arribar al poder, la reputació de Washington estava decaient. Els intents febles de "canviar" la relació Nord-Sud a les Amèriques han acabat esdevenint una situació pitjor, reafirmant que la visió de Kissinger sobre la importància de controlar aquesta regió és una política d'estat de Washington que no depèn de cap partit o cap d'estat.


El paper de Washington en el cop a Hondures contra el President Zelaya ha estat evident des del primer dia. El finançament continu als colpistes, la presència militar del Pentàgon a Soto Cano, les constants reunions entre funcionaris del Departament d'Estat i l'ambaixador d'EUA a Hondures, Hugo Llorens, amb els colpistes, i els intents cínics de forçar una "mediació" i "negociació" entre els colpistes i el govern legítim d'Hondures, són evidències contundents sobre les intencions de Washington de consolidar aquesta nova forma de "cop intel·ligent". La insistència pública inicial del govern d'Obama sobre la legitimitat de Zelaya com a president d'Hondures ràpidament va desaparèixer després de les primeres setmanes del cop. Les crides a la "restitució de l’ordre democràtic i constitucional" a Hondures van ser canviades poc a poc per xiuxiueigs febles repetits constantment per les veus monòtones del Departament d'Estat.


La imposició del president de Costa Rica, Oscar Árias - una fitxa de Washington - per "intervenir" en la "negociació" ordenada per Washington entre els colpistes i el President Zelaya va ser un circ. Del primer moment, era obvi que el Departament d'Estat estava promovent una estratègia de "guanyar temps" per consolidar el cop d'estat a Hondures. La falta de sinceritat d'Árias i la seva complicitat amb el cop va ser evident des del mateix matí del violent segrest i l'exili forçat de Zelaya. Alts funcionaris del Pentàgon, el Departament d'Estat i la CIA presents en la base de Soto Cano, controlada per Washington, van arreglar el transport de Zelaya a Costa Rica. Árias havia expressat ja la seva disposició, de forma servil, per refugiar el president il·legalment exiliat i de no detenir aquells segrestadors que van pilotar l'avió que - amb violació del dret internacional - va arribar al territori de Costa Rica.


Avui, Oscar Àries ha fet una crida a totes les nacions del món per "reconèixer" a les eleccions il·legals i il·legítimes que estan tenint lloc a Hondures. Perquè no?, ha dit Árias, si no hi ha frau o irregularitats, " perquè no reconèixer un nou president? El Departament d'Estat i fins i tot el propi president Obama han dit el mateix i estan fent una crida -pressionant - els seus aliats per reconèixer el règim a Hondures, elegit sota una dictadura. El frau i les irregularitats ja presents ens va evident que no existeix a Hondures, cap democràcia que permeti les condicions adequades per a un procés electoral. I el Departament d'Estat nord-americà va admetre fa dues setmanes que estan finançant activament el procés electoral i les campanyes electorals a Hondures des de fa temps. I els "observadors internacionals" enviats per donar credibilitat al procés il·legal a Hondures són totes agències i agents de la Casa Blanca: L'Institut Republicà Internacional (IRI), i l'Institut Demócrato Nacional (NDI), dues agències creades per filtrar el finançament de l'USAID i la NED a partits polítics en l'exterior per promoure l'agenda nord-americana, no només van finançar als grups involucrats en el cop d'estat a Hondures sinó ara estan "fent d'observadors" en les eleccions. Grups terroristes com UnoAmerica, dirigit pel colpista veneçolà Alejandro Penya Esclusa, també han enviat "observadors" a Hondures. I el terrorista criminal cubà resident a Miami Adolfo Franco, antic director de l'USAID, és una altra "pes pesant" en la llista dels observadors electorals avui a Hondures.


Però l'Organització d'Estats Americans (OEA) i el Centre Carter, que no destaquen precisament per ser per ser entitats "progressistes", han condemnat el procés electoral a Hondures com a il·legítim i van rebutjar enviar observadors. El mateix han fet les Nacions Unides i la Unió Europea, tant com l'UNASUR i l'ALBA.


Washington es queda sol, al costat dels seus règims titelles a Colòmbia, Panamà, Perú, Costa Rica i Israel, com les úniques nacions que públicament han indicat el seu reconeixement del procés electoral a Hondures. Un alt funcionari del Departament d'Estat va declarar ahir al Washington Post, " Què farem, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar al cop? " Bé, Washington s'ha quedat assegut durant 50 anys rebutjant reconèixer el govern cubà. Però això és perquè el govern de Cuba no li convé a Washington. I el règim dictatorial a Hondures sí li convé.


El moviment de resistència a Hondures està boicotejant les eleccions, fent una crida per a l’abstenció massiva del procés il·legal. Els carrers d'Hondures han estat presos per milers de forces militars, sota el control del Pentàgon. Amb armes avançades d'Israel, el règim colpista està preparat per reprimir de forma massiva els que resisteixen el procés electoral. Hem de mantenir la nostra vigilància i solidaritat amb el poble d'Hondures davant el perill immens que l'envolta. Les eleccions d'avui a Hondures constitueixen un segon cop d'estat contra el poble hondureny, aquesta vegada obertament dissenyat, promogut, finançat i recolzat per Washington. Sense importar el resultat de les eleccions, no hi haurà justícia per a Hondures fins que cessi la ingerència imperial.

12 de nov. 2009

La distribució de la riquesa mineral


El greu conflicte que es desenvolupa a la República Democràtica del Congo (RDC) porta des de 1998 destruint vides, pobles sencers i devastant el territori del tercer país més gran de l’Àfrica i, al mateix temps, un dels més rics del món pel seu dipòsit de minerals. Aquest país es troba dins una guerra que implica a altres països fronterers, com Rwanda, Uganda i Angola. La situació actual està marcada per la inestabilitat política i des de 2007 els enfrontaments han estat
cada cop més violents i constants.

Però, per quin motiu aquests països decideixen ficar-se en un dels conflictes armats més sanguinolents dels nostres temps? En efecte, no és casual el fet que la RDC sigui el país del món amb més recursos minerals (or, diamants, coltan). Aquests es troben localitzats a la regió del Rift, i el principal motor d’aquesta devastadora guerra els trobem en aquesta zona. A més dels problemes polítics i de revoltes entre les diferents ètnies, el que intenten els diferents països implicats és disputar-se el domini d’aquesta valuosa regió. El que realment volen els polítics, deixant totalment de banda els interessos del seu país i del seu poble, és fer-se amb el domini i sobretot poder enriquir-se mitjançant la possessió i explotació de les mines d’un mineral molt valuós per les grans multinacionals dels països occidentals.

Es calcula que el 80% de les reserves mundials de coltan es troba a la RDC, aquest després viatja cap al nord a través de Rwanda per arribar a les grans empreses que tenen capacitat tecnològica per transformar-lo i poder vendre aquesta “pols màgica” a Nokia, Motorola i Sony entre d’altres. D’aquesta manera es podran fabricar objectes tan quotidians al nostre món com el telèfon mòbil, l’ordinador, els reproductors d’MP3, etc. Un cop més, es fa evident la insostenibilitat d’aquest consumisme imparable dels països occidentals, que aconsegueixen enriquir-se i millorar les seves tecnologies a costa de treure les riqueses dels països més empobrits del planeta. Així doncs, la tecnologia que consumim tots els dies causa uns danys col·laterals que a la RDC ja han provocat més de 4 milions de morts.