28 de des. 2009

Un abans i un després que no es pot dilapidar


Hi haurà un abans i un després de les consultes. Aquest 13-D vam poder sentir aquesta frase en boca de molts, però sobretot dels eurodiputats de l'ALE que van presenciar el procés. Van dir que Catalunya havia donat una lliçó de democràcia i de societat civil a Europa i a la UE, mentre es mostraven gratament sorpresos per la capacitat d'autoorganització dels catalans, especialment a Osona, en el que és un procés amb un alt nivell de dificultat organitzativa, com ho és tota convocatòria electoral. I més en aquest cas, on no només no hi havia el suport de l'administració oficial, sinó que comptava amb el govern espanyol totalment en contra i amb la Generalitat que no donava cap mena de facilitat. Obtenir 200.000 vots en només 167 municipis del país, en una votació d'onze hores i amb tota mena de garanties i de control, és impressionant. Des d'ara les coses ja no tornaran a ser com han estat fins ara. Les consultes del 13-D han marcat un veritable punt d'inflexió per a l'alliberament nacional català. Cal tenir perspectiva i fer una ullada a la premsa internacional per constatar que efectivament així ha estat.

És per això que la reacció espanyola dins i fora de Catalunya importa ben poc. De fet, tant li feia com anessin, la reacció estava precuinada i hagués estat exactament la mateixa amb una participació del 80%: que si no és oficial, que si està promoguda per independentistes, que si és il·legal, que ja es vota a les eleccions, que si la crisi i que si naps i cols. A Europa en canvi ha sorprès que unes consultes no oficials, sense cap administració al darrera, sense mitjans, sense personal, sense publicitat gratuïta a premsa, ràdio i televisió, sense precampanya, sense suport econòmic, hagin estat capaces d'aglutinar gairebé un 30% (més d'un 41% a Osona). Ha estat, ho van dir els eurodiputats i alguns corresponsals europeus, una veritable lliçó democràtica. Els eurodiputats d'Aralar, SNP, la Plaid Cymru i del nacionalisme flamenc ho van remarcar: el camí que acaben d'obrir els catalans és la via a seguir, i l'exemple a imitar -millorant les coses que no han acabat de rutllar- per part dels altres moviments sobiranistes que hi ha al sí de la Unió Europea: Escòcia, Euskal Herria, Flandes, Gal·les, Còrsega...

9 de des. 2009

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat

Aquests dies a Copenhaguen s'hauria d'estar cuinant l'acord històric que ha d’impedir que el canvi climàtic creui el catastròfic punt de no retorn. El vigent protocol de Kyoto no ha estat capaç d’assolir els seus modestos objectius de reducció d’emissions de CO2. Onze dels darrers tretze anys han estat els més calents des de 1850. Entre els anys 2000 i 2005, les emissions han augmentat un 3,2% anual, quatre vegades més ràpid que en la dècada anterior.

La necessitat urgent d’una reducció ambiciosa de les emissions de CO2 ha estat consensuada per la comunitat científica, però topa de ple amb interessos i inèrcies estructurals. La gravetat de la situació és de domini públic. No obstant, els punts fonamentals s’han sostret al debat públic i se’ns distreu reduint el problema a canviar les bombetes de casa.

Ciutadans anònims de procedència local, estatal i internacional han anat a Copenhaguen perquè sense una reducció dràstica, domèstica i obligatòria de les emissions de CO2 no hi ha sortida a la crisis climàtica. Perquè els delegats no haurien de sortir de la conferència fins a consensuar un bon acord. I un bon acord no pot basar-se en ficcions tecnològiques i mercadeig d’emissions.

Per part dels ciutadans hem d'exigir que de la Cimera de Copenhaguen en surti un compromís ferm per una reducció dràstica i immediata de les emissions de gasos hivernacle, així com un programa creïble perquè l’ús d’energies fòssils s’hagi abandonat plenament a mitjans de segle i la desforestació s’hagi aturat molt abans.

Si algun mercat cal promoure per salvar el clima, son els mercats agroecològics, no els mercats d’emissions. Volem un acord JUST, VINCULANT I AMBICIÓS que assumeixi el gran tabú: que el creixement econòmic és inseparable del creixement de les emissions, i actuï en conseqüència.

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat... i el temps s’acaba...

30 de nov. 2009

Les eleccions il·legals a Hondures i la hipocresia de Washington

"Què farem?, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar el cop?" -declaracions d'un alt oficial del Departament d'Estat a Washington ahir.


Les verdaderes divisions a Amèrica Llatina -entre la justícia i la injustícia, democràcia i dictadura, drets humans i drets de corporacions, poder popular i dominació imperial- mai no han estat tan visibles com avui. Els moviments dels pobles per tota la regió per transformar sistemes corruptes i desiguals que han aïllat i exclòs a la majoria de les nacions llatinoamericanes, avui estan prenent amb èxit el poder de forma democràtica i construeixen nous models basats en la justícia econòmica i la justícia social. Veneçuela, Bolívia, Nicaragua i l'Equador estan en l'avantguarda d'aquests moviments, mentre que altres nacions, com l'Uruguai i Argentina, s'estan movent a pas una mica més lent cap al canvi.


Històricament, la regió ha estat plagada d'una ingerència brutal dels Estats Units, que ha perseguit per tots els mitjans dominar i controlar els recursos estratègics i naturals d'aquest territori abundant. Amb l'excepció de la desafiadora revolució cubana, Washington va aconseguir instal·lar règims titelles per tota Amèrica Llatina a finals del segle XX. Quan Hugo Chávez va guanyar la presidència el 1998 i la revolució bolivariana va començar a florir, el balanç del poder i el control imperial sobre la regió es debilitaven. Vuit anys del govern de George W. Bush van portar de nou els cops d'Estat a la regió, a Veneçuela el 2002 contra el President Chávez i a Haití el 2004 contra el President Aristide. El primer va ser derrotat per una insurrecció popular massiva del poble, i el segon va aconseguir segrestar i enderrocar un president que ja no convenia als interessos de Washington.


Malgrat els esforços de l'administració de Bush per neutralitzar l'expansió de revolució a Amèrica Llatina per mitjà de cops, sabotatges econòmics, guerra mediàtica, operacions psicològiques, intervenció electoral i un increment en la presència militar, nacions just a la frontera nord-americana, com Hondures, El Salvador i Guatemala van elegir presidents amb tendències d'esquerra. La integració llatinoamericana es va consolidar amb UNASUR i ALBA, i les urpes del poder de Washington van començar a desaparèixer.


Henry Kissinger va dir en els anys setanta, "si no podem controlar l'Amèrica Llatina, com dominarem al món? " Aquesta visió imperialista és molt vigent avui. La presència d'Obama a la Casa Blanca va ser vista per molts a la regió de forma errònia com un símptoma del final a l'agressió nord-americana al món, i especialment a l'Amèrica Llatina. Almenys, molts pensaven que Obama disminuiria les creixents tensions amb els seus veïns al sud. Per cert, el mateix, el nou president dels Estats Units, va fer al·lusions a tals canvis.


Però ara, l'estratègia del "Smart Power" (poder intel·ligent) de l'administració d'Obama ha estat desemmascarada. Les abraçades, intercanvis de mans, somriures, regals i promeses de "no més intervenció" i "una nova era" realitzades pel President Obama mateix davant dels líders de les nacions llatinoamericanes durant la Cimera de les Amèriques a Trinidad l'abril passat, s'han convertit en cínics gests d'hipocresia. Quan Obama va arribar al poder, la reputació de Washington estava decaient. Els intents febles de "canviar" la relació Nord-Sud a les Amèriques han acabat esdevenint una situació pitjor, reafirmant que la visió de Kissinger sobre la importància de controlar aquesta regió és una política d'estat de Washington que no depèn de cap partit o cap d'estat.


El paper de Washington en el cop a Hondures contra el President Zelaya ha estat evident des del primer dia. El finançament continu als colpistes, la presència militar del Pentàgon a Soto Cano, les constants reunions entre funcionaris del Departament d'Estat i l'ambaixador d'EUA a Hondures, Hugo Llorens, amb els colpistes, i els intents cínics de forçar una "mediació" i "negociació" entre els colpistes i el govern legítim d'Hondures, són evidències contundents sobre les intencions de Washington de consolidar aquesta nova forma de "cop intel·ligent". La insistència pública inicial del govern d'Obama sobre la legitimitat de Zelaya com a president d'Hondures ràpidament va desaparèixer després de les primeres setmanes del cop. Les crides a la "restitució de l’ordre democràtic i constitucional" a Hondures van ser canviades poc a poc per xiuxiueigs febles repetits constantment per les veus monòtones del Departament d'Estat.


La imposició del president de Costa Rica, Oscar Árias - una fitxa de Washington - per "intervenir" en la "negociació" ordenada per Washington entre els colpistes i el President Zelaya va ser un circ. Del primer moment, era obvi que el Departament d'Estat estava promovent una estratègia de "guanyar temps" per consolidar el cop d'estat a Hondures. La falta de sinceritat d'Árias i la seva complicitat amb el cop va ser evident des del mateix matí del violent segrest i l'exili forçat de Zelaya. Alts funcionaris del Pentàgon, el Departament d'Estat i la CIA presents en la base de Soto Cano, controlada per Washington, van arreglar el transport de Zelaya a Costa Rica. Árias havia expressat ja la seva disposició, de forma servil, per refugiar el president il·legalment exiliat i de no detenir aquells segrestadors que van pilotar l'avió que - amb violació del dret internacional - va arribar al territori de Costa Rica.


Avui, Oscar Àries ha fet una crida a totes les nacions del món per "reconèixer" a les eleccions il·legals i il·legítimes que estan tenint lloc a Hondures. Perquè no?, ha dit Árias, si no hi ha frau o irregularitats, " perquè no reconèixer un nou president? El Departament d'Estat i fins i tot el propi president Obama han dit el mateix i estan fent una crida -pressionant - els seus aliats per reconèixer el règim a Hondures, elegit sota una dictadura. El frau i les irregularitats ja presents ens va evident que no existeix a Hondures, cap democràcia que permeti les condicions adequades per a un procés electoral. I el Departament d'Estat nord-americà va admetre fa dues setmanes que estan finançant activament el procés electoral i les campanyes electorals a Hondures des de fa temps. I els "observadors internacionals" enviats per donar credibilitat al procés il·legal a Hondures són totes agències i agents de la Casa Blanca: L'Institut Republicà Internacional (IRI), i l'Institut Demócrato Nacional (NDI), dues agències creades per filtrar el finançament de l'USAID i la NED a partits polítics en l'exterior per promoure l'agenda nord-americana, no només van finançar als grups involucrats en el cop d'estat a Hondures sinó ara estan "fent d'observadors" en les eleccions. Grups terroristes com UnoAmerica, dirigit pel colpista veneçolà Alejandro Penya Esclusa, també han enviat "observadors" a Hondures. I el terrorista criminal cubà resident a Miami Adolfo Franco, antic director de l'USAID, és una altra "pes pesant" en la llista dels observadors electorals avui a Hondures.


Però l'Organització d'Estats Americans (OEA) i el Centre Carter, que no destaquen precisament per ser per ser entitats "progressistes", han condemnat el procés electoral a Hondures com a il·legítim i van rebutjar enviar observadors. El mateix han fet les Nacions Unides i la Unió Europea, tant com l'UNASUR i l'ALBA.


Washington es queda sol, al costat dels seus règims titelles a Colòmbia, Panamà, Perú, Costa Rica i Israel, com les úniques nacions que públicament han indicat el seu reconeixement del procés electoral a Hondures. Un alt funcionari del Departament d'Estat va declarar ahir al Washington Post, " Què farem, quedar-nos asseguts durant quatre anys i simplement condemnar al cop? " Bé, Washington s'ha quedat assegut durant 50 anys rebutjant reconèixer el govern cubà. Però això és perquè el govern de Cuba no li convé a Washington. I el règim dictatorial a Hondures sí li convé.


El moviment de resistència a Hondures està boicotejant les eleccions, fent una crida per a l’abstenció massiva del procés il·legal. Els carrers d'Hondures han estat presos per milers de forces militars, sota el control del Pentàgon. Amb armes avançades d'Israel, el règim colpista està preparat per reprimir de forma massiva els que resisteixen el procés electoral. Hem de mantenir la nostra vigilància i solidaritat amb el poble d'Hondures davant el perill immens que l'envolta. Les eleccions d'avui a Hondures constitueixen un segon cop d'estat contra el poble hondureny, aquesta vegada obertament dissenyat, promogut, finançat i recolzat per Washington. Sense importar el resultat de les eleccions, no hi haurà justícia per a Hondures fins que cessi la ingerència imperial.

12 de nov. 2009

La distribució de la riquesa mineral


El greu conflicte que es desenvolupa a la República Democràtica del Congo (RDC) porta des de 1998 destruint vides, pobles sencers i devastant el territori del tercer país més gran de l’Àfrica i, al mateix temps, un dels més rics del món pel seu dipòsit de minerals. Aquest país es troba dins una guerra que implica a altres països fronterers, com Rwanda, Uganda i Angola. La situació actual està marcada per la inestabilitat política i des de 2007 els enfrontaments han estat
cada cop més violents i constants.

Però, per quin motiu aquests països decideixen ficar-se en un dels conflictes armats més sanguinolents dels nostres temps? En efecte, no és casual el fet que la RDC sigui el país del món amb més recursos minerals (or, diamants, coltan). Aquests es troben localitzats a la regió del Rift, i el principal motor d’aquesta devastadora guerra els trobem en aquesta zona. A més dels problemes polítics i de revoltes entre les diferents ètnies, el que intenten els diferents països implicats és disputar-se el domini d’aquesta valuosa regió. El que realment volen els polítics, deixant totalment de banda els interessos del seu país i del seu poble, és fer-se amb el domini i sobretot poder enriquir-se mitjançant la possessió i explotació de les mines d’un mineral molt valuós per les grans multinacionals dels països occidentals.

Es calcula que el 80% de les reserves mundials de coltan es troba a la RDC, aquest després viatja cap al nord a través de Rwanda per arribar a les grans empreses que tenen capacitat tecnològica per transformar-lo i poder vendre aquesta “pols màgica” a Nokia, Motorola i Sony entre d’altres. D’aquesta manera es podran fabricar objectes tan quotidians al nostre món com el telèfon mòbil, l’ordinador, els reproductors d’MP3, etc. Un cop més, es fa evident la insostenibilitat d’aquest consumisme imparable dels països occidentals, que aconsegueixen enriquir-se i millorar les seves tecnologies a costa de treure les riqueses dels països més empobrits del planeta. Així doncs, la tecnologia que consumim tots els dies causa uns danys col·laterals que a la RDC ja han provocat més de 4 milions de morts.

28 d’oct. 2009

Manifest des dels boscos, NO A LA MAT!


Avui després d'uns quants dies de feina, s'ha decidit donar a la llum pública per mitjans alternatius una acció directa que s'està duent a terme als boscos de les Guilleries en contra de la MAT.

Es tracta d'una ocupació als arbres, un campament aèri on hi habiten unes 10 persones, just al terreny expropiat per la construcció de la torre 114 de la MAT. S'ha redactat un manifest explicatiu on s'argumenta l'acció, us l'hem adjuntat perquè en tingueu coneixement i en feu la difusió necessària.

Us explico amb una mica més de detall de què es tracta:



" Ara mateix un conjunt de gent experta amb molta experiència en aquest tipus d'accions, provinents d'arreu d'Europa i Catalunya, estan construint un campament aeri a la torre 114 de la MAT. La seva intenció és quedar-se allà fins que hi hagi un desallotjament forçat per part de la policia i l'empresa constructora Red Eléctrica de España. Hem de ser conscients que aquesta situació pot durar mesos i que són de les últimes torres que queden per construir.

Per tant, aquest col.lectiu, necessita el recolzament de tota la gent de la comarca per poder subsistir en aquestes condicions, ja que han de fer front a les inclemències del temps i als condicionants que comporta viure dalt dels arbres. Per això demanem el suport de tots, ja que aquests "brigadistes ambientals" estan duent a terme una acció directa pel benefici dels nostres boscos, per la superviviència dels nostres ecosistemes i per aturar d'una vegada per totes les obres d'aquesta gran infraestructura elèctrica, la qual recordem que és fruit d'interessos polítics i totalment rebutjada per la població afectada.

Així doncs, a partir d'avui mateix, agraïriem qualsevol activitat, recaptacio de material: aliments, roba, objectes de cuina, matalassos, cadires, taules, palets, fustes d'encofrar,.... que puguin ser útils pel campament. Com que hi ha material tècnic d'escalada, cordes, mosquetons... que necessita ser comprat, posarem a disposició unes guardioles repartides per punts estratègics del poble i la comarca on poder-hi dipositar la voluntat tot aquell o aquella que vulgui donar suport a la causa.

Evidentment al llarg de totes aquests mesos s'organitzaran activitats diverses per donar a conèixer el perquè d'aquesta ocupació, pretenguen que totes i tots nosaltres pugem al campament a conèixer aquestes persones, a donar-los suport logístic i sobretot recolzament i coratge.

Creiem que és una obligació moral de tots acudir i ajudar a aquest col.lectiu que ha decidit prendre la resistència des dels arbres de les Guilleries per defensar una agressió al medi en pro d'un benefici col.lectiu.

Moltes gràcies!

Des dels Boscos "

15 d’oct. 2009

Prou de falses solucions


L’actual model econòmic està aprofundint el domini del capital sobre el treball: més flexibilitat laboral i subcontractacions, que comporten disminucions dels salaris, acompanyades d’un fort augment dels guanys de les empreses que han incrementat el seu poder sobre els estats i sobre els recursos naturals . En efecte, el neoliberalisme, a més de proclamar la "llibertat per escollir”, ha plantejat com a qüestió principal la propietat privada dels recursos naturals, fet que ha comportat que el sistema productiu no tingui cap planificació ni control i ha fet el nostre entorn insostenible, ja que no respecta el medi ambient i no contempla els seus límits. Com a conseqüència de tot plegat la crisi provocada per aquest sistema té impactes devastadors en la vida de milions de persones en tot el món, tant al Sud com al Nord.

La paradoxa és que els grans capitalistes, que són els artífexs de l’actual desastre econòmic, exigeixen a tots el governs injeccions multi bilionàries de capital per recuperar-se, al mateix temps que complementen la seva política de recuperació en detriment de la qualitat de vida de la resta d’habitants del món. És a dir, que per buscar la recuperació temporal del sistema acorden amb els governs polítiques d’ajustament estructural, exerceixen desplaçaments o migracions laborals cada cop en pitjors condicions, dins de tantes altres quantitats d’enginys que atempten cada cop més contra la dignitat humana.

28 de set. 2009

L'Existència dels paradisos fiscals

Existeixen desenes d’ells i la majoria es troben sota la protecció de les antigues potencies colonials. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en aquests paradisos es diposita el 13% del PIB mundial. Això suposa una pèrdua anual de capital de aproximadament 600.000 milions de dòlars.


Una molt petita part d'aquesta xifra seria de sobres suficient per cobrir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per reduir la pobresa a la meitat abans de l’any 2015, valorats en 40.000 o 60.000 milions de dòlars. Així i tot, paral·lelament, els bancs centrals del món injecten milers de milions d’euros al mercat per pal·liar l’actual crisi econòmica.


A qui beneficia tot això? Segurament que els grans defensors del capitalisme actual ens podrien donar una resposta al respecte, però es clar, cal fer veure que tot plegat es fa en nom del progrés econòmic de la societat...

7 de set. 2009

Arenys de Munt

Una consulta per la independència aprovada per una àmplia majoria dels regidors d'Arenys de Munt ha provocat un daltabaix a l'Estat espanyol i ha posat en guàrdia alguns mitjans de comunicació i alguns partits polítics catalans, temorosos que una iniciativa com aquesta s'escampi com una taca d’oli.

Seròs, Argentona, Figueres, Sant Pere de Torelló i tot un seguit de municipis estarien en condicions de seguir l'exemple d’Arenys de Munt. Sobretot si fem cas del compromís públic de donar suport a noves mocions que van adquirir les quatre forces polítiques que van intervenir en l'acte unitari d'aquest dissabte.

Ara cal exigir que aquests compromisos no siguin flor d'un dia. No ens podem permetre més decepcions. Cal convertir la consulta del proper diumenge en un símbol de la llibertat, de la normalitat d'exercir el dret a decidir. Veient com ha reaccionat l'Estat espanyol, tenim una gran oportunitat de convertir aquesta data en un símbol de la pedagogia pel dret a decidir.

8 de jul. 2009

Bufetada a la participació ciutadana

La Setmana passada el Parlament de Catalunya per acord de PSC, CiU i PP, va rebutjar la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) sobre transgènics impulsada per la campanya Som lo Que Sembrem. La ILP contra els transgènics exigia la prohibició del cultiu d’Organismes Genèticament Modificats (OGM) en sòl agrícola, l’etiquetatge dels aliments transgènics, una moratòria al desenvolupament d’OGM i la investigació independent dels seus efectes sanitaris i ambientals. La ILP era un pas més en el moviment contra els transgènics que des de fa anys ha vingut confrontant-se als interessos de les grans empreses del sector i patint la indiferència, quan no la criminalització directa, de l’administració, les institucions i els partits governants.

Des res ha servit que 106.000 persones, més del doble de les legalment necessàries, haguessin donat suport a la iniciativa. Des res ha servit les mobilitzacions d’aquests últims dies, com la manifestació del passat 28 de juny a Barcelona o la vaga de fam impulsada per sis membres de Som lo que Sembrem, instal·lats a escassos 50 metres del Parlament. Els interessos empresarials s’han imposat, una vegada més, per sobre dels interessos populars.

PSC, CiU i PP han demostrat, de nou, la seva complicitat i vincles amb el món empresarial i amb el poderós sector de la industria agroalimentària. No cal oblidar que Catalunya és un dels territoris de la Unió Europea a on es cultiven més transgènics. ERC i ICV, si bé han donat suport formalment a la ILP, han optat per la posició còmode de mirar cap una altra banda front la política del PSC, obviant que són socis del seu govern, i han guardat un trist silenci còmplice durant tot el procés. Desmarcar-se avui del PSC, quan aquest pacta amb CiU i PP, i seguir governant com si res l’endemà, no és creïble. Per omissió, ERC i ICV tenen també una gran responsabilitat en el bloqueig a la ILP. De nou, els límits de l’esquerra de gestió queden exposats als ulls de tothom.

El Parlament ha donat l’esquena, una cop més (i, francament, ja hi estem acostumats!) als moviments populars. Però això no podrà aturar i no ha d’aturar, a un moviment que ha aconseguit posar sobre la taula el debat sobre els transgènics, sensibilitzar a milers de ciutadans i ciutadanes de Catalunya i organitzar un àmplia campanya oposada a la indústria dels agronegocis. Iniciatives com la impulsada per Som lo que Sembrem són necessàries per crear xarxa i per organitzar els moviments des de baix i hem de seguir treballant per al seu enfortiment, buscant també les confluències entre les diferents experiències i campanyes que s’oposen a les polítiques pro-empresarials, en un moment on la crisi ecològica, energètica, econòmica i social contemporània, demana respostes globals i un canvi de paradigma.

Avui més que mai seguim reivindicant una Catalunya lliure de transgènics. Transgènics fora. Ni aquí ni enlloc!

2 de jul. 2009

Manifest contra el cop d'estat a Hondures

El col·lectiu Amigues de l'ALBA de Girona m'ha fet arribar un manifest de condemna del cop d'estat a Hondures i de les vergonyoses manipulacions informatives que duen a terme determinats mitjans de comunicació a casa nostra, que us transcric a continuació:


Manifest contra el cop d'estat a Hondures


Des de Girona, el col·lectiu Amigues de l´Alianza Bolivariana para los pueblos de América (ALBA) condemna el cop d'estat contra el President Constitucional de la República d'Hondures Manuel Zelaya i rebutja qualsevol atac en contra de la dignitat dels homes i dones, ciutadans i ciutadanes de la nació hondurenya. Ens solidaritzem amb l'esperit democràtic del poble germà centreamericà, tot reiterant el nostre compromís amb la lliure determinació dels pobles i exigint respecte a les institucions legítimament constituïdes.

Exigim el cessament immediat dels assassinats i de les agressions als homes i dones que protesten per aquest fet i acusem públicament als militars colpistes que fan servir les armes en contra del seu poble. També denunciem enèrgicament a les cúpules de les forces armades que serveixen als interessos de l'extrema dreta burgesa i de les transnacionals que han instigat aquest cop d'estat d'Hondures, així com el que va succeir a Venezuela i el que va poder ser evitat no fa masses dies a Bolívia; tot per mantenir la seva hegemonia i continuar robant les riqueses dels homes i de les dones de tot Llatinoamèrica, com fa 500 anys.

També denunciem a les empreses dels mitjans de comunicació que d'una manera o altre són també còmplices d'aquesta agressió quan estan desvirtuant la seva feina d'informar correctament i s'avenen als interessos hegemònics citats, desinformant l'opinió pública sobre el que està passant.

El col·lectiu Amigues de l'ALBA també adverteix la població:

1) Sobre el paper purament transmissor dels mitjans de comunicació que no condemnen el cop, sinó que només retransmeten les dèbils expressions d'una classe política que, més enllà de paraules adequades per a l'ocasió no han proposat cap mesura concreta contra la il·legitimitat imposada a Hondures, amb l'honrosa excepció dels mandataris de l'ALBA.

2) Ens crida l'atenció que en les empreses de comunicació no existeixi cap referència als breus comunicats d'associacions com la Societat Interamericana de Prensa (SIP), Reporters sense Fronteres, i altres defensors de la llibertat d'expressió. On són ara els intel·lectuals com VargasONG que tant critiquen a Cuba, Veneçuela, Bolívia, etc? Queda en evidència, un cop més, la més bruta i doble moral. Llosa i les diverses

Fem una crida a tots els moviments socials i a tots els pobles a condemnar i manifestar-se en contra d'aquest cop d'estat exigint el retorn del President elegit amb el vots dels homes i de les dones d'Hondures, com també a fer la feina d'informar correctament contrastant les informacions que ens arriben directament dels molts mitjans alternatius i a rebutjar les informacions de les agències propietat de les empreses que amb la seva actitud de tergiversar la realitat i la informació amb la seva actitud, donen també suport a aquest cop d'estat.

Girona, 30 de juny de 2009

11 de juny 2009

Quan els partits d’esquerres ens són prescindibles…


Quan els partits d’esquerres són prescindibles, és quan aquests juguen a ser el que no són, quan defensen els interessos d’aquells que ja tenen qui els defensa. I no és d’estranyar que hi hagi hagut una gran quantitat de ciutadans sociològicament d’esquerres que s’hagin quedat a casa abans de votar els seus.

Cal anar a votar els partits actuals d’esquerres quan ens imposen
la MAT, quan amb diner públic salven bancs que no paren d'especular en cap moment, quan ens imposen el Pla de Bolonya a la universitat sense ni tant sols poder debatre-ho, quan ens justifiquen un transvasament del Segre tot dient-nos que no és un transvasament, quan envien la policia dels ciutadans a una repressió franquista contra els estudiants, quan TV3 i Catalunya Ràdio passa a ser un espai comunicatiu nacional espanyol insuportable, quan dia a dia perdem poder adquisitiu i drets laborals,  quan la participació de la ciutadania en la vida pública passa a ser una idea de romàntics, quan no fan res per les seleccions catalanes, quan ignoren la ILP sobre Catalunya lliure de transgènics, quan l’espoli fiscal català encara és vigent i sembla que en tenim per molts anys, quan diuen que no donaran 500 E de les arques de diner públic per als fabricants de cotxes perquè no és necessari i 5 dies després sí i encara molt més, quan ens ofega una urbanització i destrucció del territori més agressiva que mai, quan no s’apliquen models socioeconòmics alternatius veritablement sostenibles tot i omplir-se’n la boca cada dia, quan ens construeixen el quart cinturó i l’eix viari de Bracons tot assegurar-nos que hi estan en contra, quan al govern es practica un amiguisme i nepotisme de càrrecs públics que és del tot urticari, quan la creació de les vegueries és com un miratge llunyà, quan seguim pagant peatges a les autopistes com sempre, quan el dret a l’autodeterminació del poble català es com un distant record, quan el riu Ter està més mort que mai, quan el republicanisme passa a ser un record dels avis, quan la nova llei d'habitatge a Catalunya és un nou regal vingut del cel per als constructors, quan l’estatut és paper mullat i dia a dia ens sentim menystinguts com a poble i no passa res, ...

És ara més que mai que els hem d’anar de votar perquè no vingui el llop de la dreta???? Però si el llop ja és a casa nostra!! La gent d’ordre ha anat a votar els seus com sempre i els nostres s’han quedat a casa. Que s’ho facin mirar!!

26 de maig 2009

El show mediàtic de l'ordre informatiu


Els grans mitjans informatius s’han centrat en comunicar massivament els anuncis oficials de les mesures del Govern de Zapatero contra la crisi. Tanmateix, aquestes mesures s’han demostrat insuficients i el malestar social augmenta cada dia que passa, fent urgents altres iniciatives i alternatives per sortir de la crisi. Amb tot, els grans mitjans insisteixen en informar-nos totalitàriament del “Diari Oficial del Govern enfront de la Crisi”.

El resultat d’aquest ordre informatiu és la construcció d’un consens periodístic dependent d'una actualitat fixada per les accions protagonitzades pels polítics (amb el duet PSOE-PP com a actors principals), show mediàtic que satura i alhora limita i manipula l’opinió pública. Les conseqüències d’aquestes pràctiques periodístiques són gravíssimes i fan clarament visible la crisi dels grans mitjans informatius i del sistema comunicatiu dominant. En comptes de qüestionar la gestió dels Governs i d’ajudar a la comprensió de com i per què s’ha produït la crisi, assenyalant responsables i possibles canvis i alternatives al sistema, els mitjans representen a diari una normalitat anodina, com si no hi passés res excepcionalment greu, en el que és l’última gran manipulació informativa d’una indústria periodística que tendeix a reproduir i conservar aquest sistema en crisi.

Un altre símptoma de la crisi dels mitjans hegemònics és la simplificació que s’ha fet de la crisi; normalment, reduïda tan sols a “crisi financera”. Tanmateix, tenint en compte tots els problemes i les injustícies que genera el sistema capitalista en els diferents àmbits de la vida, podria ser més adequat parlar, directament, de la crisi total del sistema. Però els Governs, en comptes d’impulsar canvis i alternatives reals a aquesta situació de crisi, s’està servint dels diners públics de tots i totes per a ajudar als grans capitals i prendre les “mesures pal·liatives” necessàries perquè tot continuï igual (de malament) que sempre... I és que cal informar de que tot el sistema està endeutat, en mans de banquers, i el Govern i els grans inversors capitalistes necessiten dels jocs especulatius bancaris per “reactivar l’economia”. Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, tan públics com privats, també depenen dels bancs i estan lligats als engranatges del sistema, situació que fa que es reprodueixi diàriament aquesta crisi informativa insuportable.

20 de maig 2009

Via campesina: cap a la sobirania alimentària


La present crisi alimentària d’encariment dels aliments no sols s’explica pel canvi climàtic, per la promoció dels agrocombustibles o per l’augment de la demanda de menjar en països com la Xina o l’Índia. Qualsevol anàlisi de la crisi alimentària traça una explicació molt similar a les raons estructurals que han originat les altres crisis paral·leles que estan sacsejant el planeta (ecològica, financera, energètica...): la desregulació de l’economia i dels mercats. El seu dogma profetitzava benestar, igualtat d’oportunitats i augment de la competència. Els resultats són tot el contrari: més misèria, gana i revoltes, indefensió del petit agricultor i del consumidor i control absolut dels mercats per part d’oligopolis.


El model de l’agronegoci industrial desregulat o liberalitzat, que se’n riu de la política i dels drets humans, ha originat entre d'altres, els dos mecanismes que més responsabilitat tenen en la descomunal i progressiva pujada de preus que s'han donat els últims anys i mesos: l’especulació creixent al mercat dels aliments bàsics i la concentració corporativa al sector, sobretot en la propietat dels béns de producció (terra, aigua, llavors, fertilitzants, pesticides...) i en la cadena de distribució i comercialització.

A nivell polític, la desregulació i l’agronegoci industrial oligopolístic ha forçat molts països del Sud a enfocar tota la seva agricultura a uns pocs productes dedicats de forma gairebé íntegra a l’exportació, veient-se obligats a importar aliments quan abans eren produïts per la seva població, sovint majoritàriament camperola.

Això explica per què la majoria dels milions de famolencs del món són agricultors. Les grans corporacions han demostrat que l’únic que els interessa és guanyar diners a curt termini, superar la caiguda d’un mercat més i controlar recursos com la terra, l’aigua o les llavors en nom de la llibertat de mercat i de la propietat privada i com a arma per tenir poder en el moment de pressionar els Estats i les societats.

L’alternativa a aquest sistema tan destructiu i injust és la sobirania alimentària de cada país, de cada regió, de cada comunitat. Sota aquest concepte, que va crear Vía Campesina, s’erigeix un sistema agrari regulat però lliure, amb multitud de productors amos de les seves terres i llavors i amb marge per decidir, junt als consumidors, sobre què produir, on vendre-ho i a quin preu.

28 d’abr. 2009

La vergonya dels paradisos fiscals


Existeixen desenes d’ells i la majoria es troben sota la protecció de les antigues potencies colonials. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en aquests paradisos es diposita el 13% del PIB mundial. Això suposa una pèrdua anual de capital de aproximadament 600.000 milions de dòlars.


Una molt petita part d'aquesta xifra seria de sobres suficient per cobrir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per reduir la pobresa a la meitat abans de l’any 2015, valorats en 40.000 o 60.000 milions de dòlars. Així i tot, paral·lelament, els bancs centrals del món injecten milers de milions d’euros al mercat per pal·liar l’actual crisi econòmica.


A qui beneficia tot això? Segurament que els grans defensors del capitalisme actual ens podrien donar una resposta al respecte però es clar, cal fer veure que tot plegat es fa en nom del progrés econòmic de la societat...

El canvi de lògica és possible!


Les innumerables crisis – la crisi alimentària, la crisi energètica, la crisi del canvi climàtic, o la crisi financera – han configurat un moment propici per qüestionar l’actual model capitalista neoliberal. Sembla que a tots nivells es va prenent consciència que el model actual no és sostenible, ni a nivell humà ni a nivell ecològic. Ara més que mai s’està dubtant de la lògica del creixement continu de les grans empreses, de la producció en massa i del consum esbojarrat.

Un model que col·loca l’economia davant de les persones. Un model que fa invisibles als països del Sud i oblida les conseqüències sobre els recursos naturals. On la continuïtat del modus vivendi dels països del Nord i el sistema ecocòmic depèn dels països del Sud i de l’explotació dels seus recursos i habitants. Els beneficis imperen sobre qualsevol altre aspecte i les economies s’inscriuen en una lògica de creixement sense aturador.

Els moviments socials del Sud i del Nord fa anys que denuncien els impactes negatius d’aquest creixement il·limitat i sense escrúpols, i proposant altres models possibles. Aixequen la veu per dir que existeixen més alternatives, que existeixen unes altres formes de viure molt més justes, molt més sostenibles. Una d’aquestes alternatives és l’anomenat decreixement. Des dels anys 90 hi ha vàries corrents de pensament que pretenen difondre un missatge de decreixement en termes econòmics. Respectar els cicles naturals, reciclar, cooperar, apostar per l’eficiència, produir de forma responsable, acabar amb el consum arbitrari i adaptar-nos a la capacitat de càrrega del nostre planeta.

9 d’abr. 2009

El model de consum al Nord


La forma com consumim repercuteix directament en la potenciació del model de l’agronegoci industrial, globalitzat i depredador o, per contra, pot restar-li poder per donar-li’n a un sistema agrari just, de proximitat, de temporada, sa, ecològic i que tingui cura del medi ambient i de les societats rurals. A més, al Nord, les grans superfícies —l’última anella de la cadena de l’agronegoci— han anat tancant el teixit comercial de botigues d’alimentació especialitzades, petites i mitjanes.

Campanyes com Grans cadenes de distribució: No, gràcies, en les que hi participen la Xarxa de Consum Solidari, Veterinaris Sense Fronteres, Entrepueblos, EdPac, Enginyers Sense Fronteres, Observatori del Deute en la Globalització, la Campanya Roba Neta, No et mengis el món i altres col·lectius i persones realitza una crítica molt ben estructurada i proporciona solucions per prevenir la monopolització del sector alimentari al Nord.

És una aposta per la recuperació, al Sud i al Nord, de la sobirania alimentària i de la dignitat dels camperols, que al seu torn, també s’estan organitzant a través de sindicats i agrupacions com Vía Campesina, Plataforma Rural, COAG, Unió de Pagesos...

19 de març 2009

Això ens ha recordat el franquisme!


Davant les imatges d'horror i feixisme per part de la policia "catalana" no podem mostrar més que el nostre rebuig a la intransigència i el menyspreu a les idees que defensen els qui teòricament han de vetllar per la llibertat i democràcia a la nostra terra. Per aquest motiu ens solidaritzem amb els estudiants i ens fem nostra la seva lluita!

- Comunicat del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans:

Al llarg de tot el dimecres, 18 de març, els Mossos d’Esquadra han agredit als milers d’estudiants que han mostrat, en diverses mobilitzacions, el seu rebuig al desallotjament de l’edifici del rectorat de la Universitat de Barcelona (UB). En les diverses actuacions violentes dels Mossos d’Esquadra s’han produït ferits i detinguts, i davant d’això el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem denunciar la brutalitat amb que ha actuat el cos policial autonòmic i que les autoritats universitàries han decidit incrementar l’estratègia de la repressió contra el moviment estudiantil.

Davant de totes les actuacions policials succeïdes al llarg del dimecres 18 de març, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), organització estudiantil majoritària als claustres de les universitats catalanes, volem manifestar:

1.- Tot el nostre suport a les persones detingudes i agredides pels Mossos d’Esquadra. Els contusionats i ferits per les càrregues dels agents antiavalots es comptabilitzen per desenes, entre manifestants, periodistes i vianants.

2.- Que l’actuació dels Mossos d’Esquadra al llarg del dia d’avui, i, en especial, a la manifestació del vespre, s’ha caracteritzat per la violència extrema i l’acarnissament contra els participants a les mobilitzacions.

3.- Que les càrregues policials, les detencions, les expulsions i les difamacions contra els estudiants no aturaran la lluita en defensa d'una universitat pública i de qualitat.


Per acabar, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans exigim:

- Que es depurin les responsabilitats pertinents per les actuacions policials contra els manifestants.

- Que la senyora Blanca Palmada, Comissionada d’Universitats, es posicioni públicament sobre l’entrada de cossos policials a les universitats públiques catalanes.

- La dimissió del rector Dídac Ramírez, i tot l’equip de govern de la UB, per haver sol·licitat la intervenció dels Mossos d’Esquadra.

- La dimissió del senyor Josep Huguet, Conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, per recolzar i ser un dels impulsors de l’estratègia repressiva contra el moviment estudiantil català.

11 de març 2009

Som lo que sembrem: transgènics fora!!


La plataforma catalana Som Lo Que Sembrem ha aconseguit recollir el doble de les signatures necessàries per tal que el Parlament de Catalunya tramiti la seva Proposició de llei per a la prohibició del conreu de productes agrícoles modificats genèticament. La llei catalana d’iniciatives legislatives populars exigeix un mínim de 50.000 signatures perquè el Parlament admeti i tramiti la proposta. Doncs bé, Som Lo Que Sembrem ha collit un èxit rotund ja que ha dut a la cambra catalana 105.896 rúbriques. S’ha reunit aquesta xifra de suports en només 135 dies hàbils (120 marcats per la llei i 15 de pròrroga).

La proposta té quatre objectius bàsics: declaració de Catalunya com a “Zona Lliure de Transgènics”; prohibició immediata dels conreus transgènics; etiquetat clar dels aliments que en el procés de producció fan servir transgènics i dels que no; i, per últim, establir una moratòria en el desenvolupament de transgènics a Catalunya i realitzar una investigació independent dels seus efectes. Així, un cop s’hagin validat les signatures, s’iniciaran els debats amb les diferents comissions parlamentàries abans que el ple iniciï la discussió de la proposta de llei. Som Lo Que Sembrem és una plataforma creada per iniciativa de l’Assemblea Pagesa de Catalunya que, d’entre altres qüestions, lluita pel medi ambient, la supervivència del món rural i la sobirania alimentaria a partir de productes sans, naturals, locals i de temporada. Per assolir aquestes finalitats estan teixint una aliança entre “la minoria rural productora i la majoria urbana consumidora”.

20 de febr. 2009

Empreses transacionals: Prou impunitat!


Des del 1944, les institucions que van néixer de l'acord de Bretton Woods s'han esforçat per aconseguir dos grans objectius: el primer, evitar que els joves Estats nascuts de la descolonització, i que engrossien les files de l'aleshores anomenat Tercer Món, caiguessin en la temptació d'incorporar- se a l'òrbita socialista. El segon va ser, i continua sent-ho, fomentar les condicions òptimes per continuar espoliant els recursos naturals i humans de les antigues colònies, un cop aconseguida la mal anomenada independència.

Per assolir el primer objectiu no van dubtar en recolzar amb mitjans econòmics governs de nul·la legitimitat democràtica a Xile, Indonèsia o Turquia. Per aconseguir el segon, l'aparell ideològic neoliberal ha proposat un model de "desenvolupament" basat en l'atracció de la inversió estrangera i en la captació de divises a través de l'exportació. Aquest model dibuixa una "divisió internacional del treball" en la qual els països empobrits són la fàbrica que proporciona mà d'obra barata i matèries primeres per produir béns que consumiran aquells que els puguin pagar.Firmes com Monsanto, Bayer o Syngenta introdueixen productes d'imprevisibles conseqüències ecològiques i devastadores conseqüències socials, jugant un paper clau en l'endeutament de la pagesia familiar i la seva expulsió cap als suburbis de les grans ciutats per cercar feines assalariades.

El nombre de persones desposseïdes de terres és una font inesgotable de mà d'obra en la indústria global. Si hi ha treballadors i treballadores disposats a realitzar jornades de 16 hores per salaris inferiors als 80 euros mensuals al sud-est asiàtic és perquè l'alternativa és la més absoluta misèria.Pensar que aquest "desenvolupament" és l'inici d'un camí cap a la societat del benestar és un error que parteix de premisses equivocades. Les empreses transnacionals no inverteixen en un país per millorar les condicions de vida de la seva ciutadania, sinó per aconseguir beneficis, aplicant, si cal, estratègies violentes. De l'estratègia antisindical de conegudíssimes firmes de l'agroindústria, neixen les denúncies relacionades amb el finançament d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.

Degut a la priorització dels indicadors financers sobre la dignitat de les persones, una de les majors empreses extractives de capital espanyol té al seu haver diversos litigis oberts per vulnerar els drets de poblacions indígenas a Bolívia. Pel suport de les grans transnacionals a règims totalitaris, sindicalistes de factories de roba esportiva de la Xina pateixen agressions en el marc d'una duríssima repressió...

Mentrestant, Coca-Cola va presentar al 2006 uns beneficis de més de 700 milions de dòlars, Inditex es converteix en la firma de moda més important del planeta i rep un efectiu net de 8.196 milions d'euros per les seves vendes, Puma obté un benefici net superior als 500 milions d'euros al 2007, Repsol incrementa els seus beneficis en un 36% en el primer trimestre de 2008 amb uns guanys de 1.212 milions de dòlars...

5 de febr. 2009

La vella Europa escombrant cap a casa


En el marc de la VI Ronda de Negociació de l'Acord d'Associació entre UE i Amèrica Central (Brussel·les, 26-30 de gener 2009), diferents organitzacions internacionals han organitzat una gira europea que denuncia els impactes que aquests acords comercials poden tenir sobre els drets econòmics, socials i culturals, així com sobre la igualtat de gènere a l'Amèrica Central.

Aquesta gira europea arriba el proper dia 11 de febrer a Barcelona amb la xerrada "Els interessos comercials de la UE a Centreamèrica: resistències i alternatives”, que impulsen diferents organitzacions, com SETEM, Acsud-Las Segovias o Àgora Nord-Sud. Yadira Minero, Coordinadora del Programa Dona i Maquila del Centre de Drets de Dones (CDM) i Jesus Garza coordinador tècnic de Coalició Hondurenya d'Acció Ciutadana (CHAAC) ens parlaran de l'impacte dels Acords d'Associació sobre les dones i la sobirania alimentària. El dia següent estaran a Madrid, on es reuniran amb representants del govern espanyol.