26 de maig 2010

Que hi ha darrera dels supermercats?



La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els últims anys un fort procés d'expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les majors multinacionals del planeta i s'han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.
La seva aparició i desenvolupament ha canviat radicalment la nostra manera d’alimentar-nos i de consumir, supeditant aquestes necessitats bàsiques a una lògica mercantil i als interessos econòmics de les grans corporacions del sector. Es produeix, es distribueix i es menja allò que es considera més rendible, obviant la qualitat de la nostra alimentació. Additius, colorants i conservants s'han convertit en quotidians a l’hora d’elaborar allò que mengem. Als Estats Units, per exemple, a causa de la generalització del menjar ràpid, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al•lèrgies. El que és publicitat com a "natural", no té res d'ecològic i és resultat de processos de transformació química. La nostra alimentació, lluny del que produeixen els cicles de cultiu tradicionals en el camp, acaba desembocant en una alimentació "desnaturalitzada" i de laboratori. Les seves conseqüències? Obesitat, desequilibris alimentaris, colesterol, hipertensió... i els costos acaben sent socialitzats i assumits per la sanitat pública.
Els aliments "viatgers" són una altra cara de l'actual model d'alimentació. La major part del que mengem viatja entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula, amb el consegüent impacte mediambiental, quan, paradoxalment, aquests mateixos productes són elaborats a nivell local. L'energia utilitzada per enviar uns enciams d'Almeria a Holanda, per exemple, acaba sent tres vegades superior a l'utilitzada per conrear-les. Ens trobem davant d'un model productiu que indueix a la uniformització i a l'estandardització alimentària, abandonant el cultiu de varietats autòctones en favor d'aquelles que tenen una major demanda per part de la gran distribució, per les seves característiques de color, mida, etc. Es tracta d'abaratir els costos de producció, augmentar el preu final del producte i aconseguir el màxim benefici econòmic.
No en va, segons el sindicat agrari COAG, els preus en origen dels aliments han arribat a multiplicar-se fins i tot per onze en destí, existint una diferència mitja de 390% entre el preu en origen i el final. Es calcula que més del 60% del benefici del preu del producte va a parar a la gran distribució. La situació de monopoli en el sector és total: cinc grans cadenes de supermercats controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es compren en l'Estat espanyol acaparant un total del 55% de la quota de mercat. Si a aquestes sumem la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra a l'engròs, arribem a la conclusió de què tan sols set empreses controlen el 75% de la distribució d'aliments. Aquesta mateixa dinàmica s'observa en molts d’altres països d'Europa. A Suècia, tres cadenes de supermercats tenen el 95,1% de la quota de mercat; a Dinamarca tres companyies controlen el 63,8%; i a Bèlgica, Àustria i França unes quantes empreses en dominen més del 50%.
Una tendència que es preveu anirà en augment en els pròxims anys i que es visualitza molt clarament a partir del que s’anomena la "teoria de l'embut": milions de consumidors d'una banda i milers de camperols per l'altre i tan sols unes quantes empreses controlen la cadena de distribució d'aliments. A Europa, es comptabilitzen uns 160 milions de consumidors en un extrem de la cadena i uns tres milions de productors en l'altre, al mig unes 110 centrals i grups de compra controlen el sector. Aquest monopoli té greus conseqüències no tan sols en l'agricultor i en el consumidor, sinó també en l’àmbit laboral, en el medi ambient, en el comerç local, el model de consum.
Però existeixen alternatives. En un planeta amb recursos naturals finits és imprescindible portar a terme un consum responsable i consumir en funció del que realment necessitem, combatent un consumisme excessiu, antiecològic i superflu. A nivell pràctic, podem proveir-nos través dels circuits curts i de proximitat, en mercats locals, i participar, en la mesura de les possibilitats, en cooperatives de productors o consumidors de productes agroecològics, cada vegada més nombroses a arreu, que funcionen a nivell de barri, ciutat o comarca i que, a partir d'un treball autogestionat, estableixen relacions de compra directa amb els productors del seu entorn.

7 de maig 2010

Sols el poble salva el poble!



Les imatges d'Atenes que hem vist aquests dies eren imatges de guerra civil. No és exagerat afirmar-ho: fins i tot els enfrontaments es van cobrar malauradament víctimes. Columnes de fum dels incendis i de les bombes lacrimògenes de la policia, joves emmascarats farts de no tenir cap futur, ancians indignats per la rebaixa de les seves ja ridicules pensions, una població que amb prou feines conté la seva ira enfront el frau obert del seu propi govern i dels mercats financers. La vella classe obrera i el nou proletariat precari es trobaven ahir al carrer protestant contra el pla d'austeritat imposat pel Fons Monetari Internacional i les institucions europees per evitar la fallida de Grècia. Contra les mesures neoliberals imposades a un govern elegit amb un programa socialdemòcrata. El xantatge és evident: o s'accepten les mesures o el país entra en fallida i recessió amb conseqüències gravíssimes i imprevisibles. La democràcia deixa així d'existir i el país es troba sotmès a un protectorat econòmic.

Altres països esperen l'atac dels "mercats financers". La plena dimensió d'aquests atacs només es comprèn quan es recorda que els propis agents del mercat financer que creen "desconfiança" rebaixant la qualificació del deute, són els que després especulen sobre la possible fallida que ells mateixos provoquen. Imatge d'impotència que els "mitjans de comunicació" transmeten i difonen a tot arreu. No es pot fer res, ens diuen, davant el dictamen dels mercats, com si l'actuació dels mercats respongués a lleis naturals i no a les correlacions de força polítiques d'una societat de classes. El cost de la victòria del capitalisme neoliberal és enorme: una regressió social sense límits, l'apropiació dels serveis públics pel sector privat, una explotació de la força de treball sense límits en el temps (jubilacions cada vegada més tardanes) ni en la intensitat (sous cada vegada més baixos i precaris davant un increment cada vegada major de la productivitat del treball social).

La guerra del capitalisme contra els comuns (el poble) és una guerra no declarada, però no per això menys despietada. Es tracta d'imposar per tots els mitjans, però sobretot pels financers, l'extracció de renda, la sostracció de riquesa en favor dels qui controlen el capital, la privatització del comú. L'era del capitalisme productiu ha arribat a la seva fi. Per a això el capitalisme es necessita d'altres mitjans adaptats a la nova configuració del treballador: un sistema d'extracció de riquesa social àgil i discret, un sistema que pugui robar directament la riquesa socialment produïda i, alhora, dissimular el robatori. Aquest sistema d'extracció de riquesa i expropiació dels comuns són els mercats financers.

Ara ja és massa tard per defensar el capital productiu: ambdós termes són avui contradictoris. L'únic que ens queda és, com a Grècia, defensar-nos del capital en general, ja que aquesta és l'única manera d'alliberar espai per al poble. Només així podran tenir algun sentit la democràcia i la llibertat.