17 de març 2010

Ara més que mai: NO A LA MAT!!


La nevada de dilluns passat ha tornat a posar de manifest les deficiències cròniques del sistema de transport i distribució de l'electricitat a casa nostra. Com era d'esperar el delegat de REE, el president, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i el cap de l'oposició s'han apressat a reclamar un cop més la MAT com l'elixir miraculós que ens hauria estalviat els gravíssims problemes que hem patit i que milers de ciutadans continuen patint. Tanmateix, qualsevol persona amb dos dits de front entén que el problema no és disposar de més electricitat, sinó estructural. El model de transport i distribució elèctrics imperant al nostre país és obsolet i pateix unes mancances que cap MAT no podrà solucionar.
Ja fa molt temps que l'electricitat al nostre país va deixar de ser pública. Amb treball, els nostres precedents, a pic i pala, amb sous miserables, van construir la xarxa elèctrica, que ha acabat finalment privatitzada amb l'excusa que així serien més eficients. Ni tan sols ens queda el consol de demanar el traspàs de competències, ja que les empreses no traspassen, només negocien.
L'últim episodi del qual hem estat víctimes les comarques gironines ens ha de fer pensar en una alternativa. Les comarques o vegueries, els pobles o comunitats, hem de deixar d'omplir fulls de reclamacions. No ens hem de conformar amb les engrunes de les indemnitzacions. Treballem per una energia d'elaboració pròpia, no siguem tan dependents. Tenim rius, sol i vent, tenim massa forestal i tenim coneixement.
Si deixem passar la MAT, no només perdem el nostre paisatge, sinó que en pagarem tota la vida el consum i manteniment.

3 de març 2010

Increment de violència neoliberal


L'inici de la crisi va ser per als moviments socials i per a totes aquelles persones que portaven anys treballant en la construcció d'alternatives al pensament únic una trista oportunitat de llençar una proclama col·lectiva cap a un canvi real. Però malgrat que la fallida del sistema financer i tots els esdeveniments posteriors han posat en evidència la incapacitat dels mercats de regir les relacions humanes garantint una mínima dignitat per a tothom, aquells que s'han fet desmesuradament rics gràcies a la globalització capitalista continuen defensant la vigència de les seves normes del joc.

És el cas del dissenyador gallec Adolfo Domínguez, que en una conferència pronunciada a principis de febrer al Fòrum Europa demanava públicament mesures com l'acomiadament lliure o el retard de l'edat de jubilació. Segons Domínguez, la possibilitat d'acomiadar sense traves administratives ni judicials faria que la gent "es guanyés el seu lloc de treball cada dia" i permetria als empresaris adaptar la seva producció a la demanda. Sense cap dubte, el modista és tot un nostàlgic, dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor, i que enyora el treball intensiu, clandestí i mal pagat que caracteritzava el sector tèxtil gallec fa pocs anys. Tant troba a faltar aquells temps no gaire llunyans que la seva firma subcontracta una part cada cop més gran de la seva producció a països com Bangladesh, Xina o Marroc,abandonant als proveïdors de l'Estat espanyol que es veuen forçats a tancar. I és que els tallers espanyols difícilment poden oferir els mateixos preus que les fàbriques bengalís, on les treballadores de la confecció cobren aproximadament 26 euros mensuals.

Amb la deslocalització i la subcontractació, a més de retallar costos, evita "problemes" com la representació sindical de les treballadores, amb els que ja va haver de lluitar en territori espanyol. Comissions Obreres recordava a inicis d'aquesta setmana que la firma Adolfo Domínguez ha rebut nombroses denúncies a Inspecció de Treball per contractes irregulars o per impedir la sindicalització de les treballadores. Contractant a factories xineses o marroquines, aquests inconvenients de les "rígides" legislacions laborals europees desapareixen. La conclusió de Domínguez i de gran part del món empresarial és clara: ells seguiran lluitant pel model que més els convé, el de la precarietat laboral, el de l'explotació i el de la competitivitat entre treballadores i treballadors que viuen en situació de misèria i que només poden optar entre la fam o el treball en condicions infrahumanes.

Després d'aquesta declaració de principis tampoc es va estar d'afirmar amb contundència que, donada la situació financera del sistema de seguretat social, retardar l'edat de jubilació és una mesura totalment "lògica". Però el lúcid anàlisi del senyor Domínguez topa directament amb la tossuda realitat del món empresarial i de les seves preferències a l'hora de contractar. Si els joves són el col·lectiu més afectat per l'atur, els majors de 50 anys són el grup amb més dificultats per reincorporar-se a l'activitat laboral en cas de perdre la feina. A Catalunya, per exemple, les persones que es jubilen anticipadament o per tancament de la seva empresa superen el 25% i les que ho fan estant en actiu no arriben al 50%.

Així doncs, quina és l'opció dels empresaris com Adolfo Domínguez? Incrementar el nombre de persones grans aturades enlloc de comptar-les com a jubilades? Augmentar el risc de pobresa de un col·lectiu ja prou castigat per la precarietat?