Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat

Aquests dies a Copenhaguen s'hauria d'estar cuinant l'acord històric que ha d’impedir que el canvi climàtic creui el catastròfic punt de no retorn. El vigent protocol de Kyoto no ha estat capaç d’assolir els seus modestos objectius de reducció d’emissions de CO2. Onze dels darrers tretze anys han estat els més calents des de 1850. Entre els anys 2000 i 2005, les emissions han augmentat un 3,2% anual, quatre vegades més ràpid que en la dècada anterior.

La necessitat urgent d’una reducció ambiciosa de les emissions de CO2 ha estat consensuada per la comunitat científica, però topa de ple amb interessos i inèrcies estructurals. La gravetat de la situació és de domini públic. No obstant, els punts fonamentals s’han sostret al debat públic i se’ns distreu reduint el problema a canviar les bombetes de casa.

Ciutadans anònims de procedència local, estatal i internacional han anat a Copenhaguen perquè sense una reducció dràstica, domèstica i obligatòria de les emissions de CO2 no hi ha sortida a la crisis climàtica. Perquè els delegats no haurien de sortir de la conferència fins a consensuar un bon acord. I un bon acord no pot basar-se en ficcions tecnològiques i mercadeig d’emissions.

Per part dels ciutadans hem d'exigir que de la Cimera de Copenhaguen en surti un compromís ferm per una reducció dràstica i immediata de les emissions de gasos hivernacle, així com un programa creïble perquè l’ús d’energies fòssils s’hagi abandonat plenament a mitjans de segle i la desforestació s’hagi aturat molt abans.

Si algun mercat cal promoure per salvar el clima, son els mercats agroecològics, no els mercats d’emissions. Volem un acord JUST, VINCULANT I AMBICIÓS que assumeixi el gran tabú: que el creixement econòmic és inseparable del creixement de les emissions, i actuï en conseqüència.

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat... i el temps s’acaba...