A propòsit de la CCRTV

Durant els tres anys de tripartit, la idea que s’està produint una desnacionalització progressiva i galopant dels mitjans públics agrupats sota la CCRTV, va agafant embranzida vist el trist espectacle que se’ns ofereix i sentim cada dia. Certament, un dels gols més espectaculars que es va deixar colar ERC en el període inicial post-Tinell van ser els nomenaments de Joan Majó com director de la CCRTV, Francesc Escribano com a director de TVC i Montserrat Minobis com a directora de Catalunya Ràdio. Tres a zero, victòria del PSC per golejada, segurament, per cert, la golejada més incomprensible de totes les que aquells primers mesos el PSC li va endossar a Esquerra i, sens dubte, la que més mal va fer a la moral de les bases i els votants d’ERC..

Tot i que és indiscutible que Esquerra no ha pintat res a la Corporació durant aquests anys, resulta molt més discutible si el nivell d’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio ha estat realment superior al de l’etapa convergent. Qualsevol anàlisi rigorosa ha de concloure que TV3 en mans del PSC ha estat infinitament més sectària que en mans convergents, però no ha estat més espanyola. O és que ja ningú se’n recorda dels informatius profundament hispanocèntrics de Carles Francino i Àngels Barceló? Ni dels programes de Buenafuente? Ni de l’entusiasme (des de sempre) de la secció d’esports per les victòries (escasses, per sort) de la selecció espanyola de futbol? Cap partit d'obedència nacional catalana, doncs, se n’han sortit fins ara a l’hora de posar els mitjans de la CCRTV al servei, no d’un partit, sinó d’un projecte nacional. Seria convenient, sigui quin siguin el resultat electoral, un pacte transversal sobre el paper de la CCRTV en el procés de construcció d’un espai nacional de comunicació i d’un imaginari “desconnectat” tant com sigui possible d’Espanya i connectat tant com sigui possible a Europa i al món.