Empreses transacionals: Prou impunitat!

Des del 1944, les institucions que van néixer de l'acord de Bretton Woods s'han esforçat per aconseguir dos grans objectius: el primer, evitar que els joves Estats nascuts de la descolonització, i que engrossien les files de l'aleshores anomenat Tercer Món, caiguessin en la temptació d'incorporar- se a l'òrbita socialista. El segon va ser, i continua sent-ho, fomentar les condicions òptimes per continuar espoliant els recursos naturals i humans de les antigues colònies, un cop aconseguida la mal anomenada independència.

Per assolir el primer objectiu no van dubtar en recolzar amb mitjans econòmics governs de nul·la legitimitat democràtica a Xile, Indonèsia o Turquia. Per aconseguir el segon, l'aparell ideològic neoliberal ha proposat un model de "desenvolupament" basat en l'atracció de la inversió estrangera i en la captació de divises a través de l'exportació. Aquest model dibuixa una "divisió internacional del treball" en la qual els països empobrits són la fàbrica que proporciona mà d'obra barata i matèries primeres per produir béns que consumiran aquells que els puguin pagar.Firmes com Monsanto, Bayer o Syngenta introdueixen productes d'imprevisibles conseqüències ecològiques i devastadores conseqüències socials, jugant un paper clau en l'endeutament de la pagesia familiar i la seva expulsió cap als suburbis de les grans ciutats per cercar feines assalariades.

El nombre de persones desposseïdes de terres és una font inesgotable de mà d'obra en la indústria global. Si hi ha treballadors i treballadores disposats a realitzar jornades de 16 hores per salaris inferiors als 80 euros mensuals al sud-est asiàtic és perquè l'alternativa és la més absoluta misèria.Pensar que aquest "desenvolupament" és l'inici d'un camí cap a la societat del benestar és un error que parteix de premisses equivocades. Les empreses transnacionals no inverteixen en un país per millorar les condicions de vida de la seva ciutadania, sinó per aconseguir beneficis, aplicant, si cal, estratègies violentes. De l'estratègia antisindical de conegudíssimes firmes de l'agroindústria, neixen les denúncies relacionades amb el finançament d'assassinats de sindicalistes a Colòmbia.

Degut a la priorització dels indicadors financers sobre la dignitat de les persones, una de les majors empreses extractives de capital espanyol té al seu haver diversos litigis oberts per vulnerar els drets de poblacions indígenas a Bolívia. Pel suport de les grans transnacionals a règims totalitaris, sindicalistes de factories de roba esportiva de la Xina pateixen agressions en el marc d'una duríssima repressió...

Mentrestant, Coca-Cola va presentar al 2006 uns beneficis de més de 700 milions de dòlars, Inditex es converteix en la firma de moda més important del planeta i rep un efectiu net de 8.196 milions d'euros per les seves vendes, Puma obté un benefici net superior als 500 milions d'euros al 2007, Repsol incrementa els seus beneficis en un 36% en el primer trimestre de 2008 amb uns guanys de 1.212 milions de dòlars...

La vella Europa escombrant cap a casa

En el marc de la VI Ronda de Negociació de l'Acord d'Associació entre UE i Amèrica Central (Brussel·les, 26-30 de gener 2009), diferents organitzacions internacionals han organitzat una gira europea que denuncia els impactes que aquests acords comercials poden tenir sobre els drets econòmics, socials i culturals, així com sobre la igualtat de gènere a l'Amèrica Central.

Aquesta gira europea arriba el proper dia 11 de febrer a Barcelona amb la xerrada "Els interessos comercials de la UE a Centreamèrica: resistències i alternatives”, que impulsen diferents organitzacions, com SETEM, Acsud-Las Segovias o Àgora Nord-Sud. Yadira Minero, Coordinadora del Programa Dona i Maquila del Centre de Drets de Dones (CDM) i Jesus Garza coordinador tècnic de Coalició Hondurenya d'Acció Ciutadana (CHAAC) ens parlaran de l'impacte dels Acords d'Associació sobre les dones i la sobirania alimentària. El dia següent estaran a Madrid, on es reuniran amb representants del govern espanyol.

Pel de canvi a la regional d'ERC a Girona

El proper dissabte 27 de setembre es celebrarà el Congrés de la Federació Regional de Girona d’ERC. Per aquest motiu un grupde militants amb àmplia representació territorial, diferents perfils, àmbits professionals i experiències i la voluntat ferma de treballar pel nostre partit i per a la independència de la nostra nació us volem presentar la candidatura “Renovació per Girona”, encapçalada per en Narcís Ribes i Besalú.

Aquesta candidatura, encapçalada per en Narcís Ribes i Besalú, es presenta com la candidatura de la “unitat” perquè, un cop formalitzada, pretén treballar per aplegar totes les sensibilitats existents al partit i consolidar un projecte comú basat en el programari independentista i d’esquerres del nostre partit, un projecte sòlid i ambiciós per defensar els interessos del territori a l’Executiva Nacional.

Som una candidatura oberta però de renovació, per aconseguir un canvi tranquil però desacomplexat en la manera de dirigir el partit a les nostres comarques.

Ens presentem per aconseguir una comunicació fluïda dins el partit, per fomentar la participació de la militància, per augmentar la proximitat, el diàleg i la col·laboració amb les seccions locals i les federacions comarcals, per fer un partit més proper a tota la gent de les nostres comarques i poder ampliar la base social de militants i de simpatitzants, per augmentar l’autonomia i l’acció política de la regional, i per moltes altres coses que trobareu explicades en el nostre programa.

Som conscients que no serà una tasca fàcil però podem aportar la saba nova que ens fa falta. Cal que la militància de base s’impliqui més en el funcionament del partit, que assumeixi noves responsabilitats i adquireixi experiència. Cal il·lusió renovada, noves idees i maneres de fer diferents.

No som aquí per canviar persones, per canviar el tot pel tot, sinó per canviar actituds i per sumar, perquè entre tots hem de fer fort el partit a les nostres comarques.

Per tots aquests motius, ens presentem amb l’esperança que el proper 27 de setembre ens feu confiança!

COMPTEM AMB TU!!!!!

L'Europa més voraç

Amb els Acords d’Associació Econòmica (EPA, per les seves sigles en anglès) s’imposa als països ACP l’obertura dels seus mercats envers la UE. Els EPA són acords de lliure comerç, que segons la retòrica europea –que ha escollit la paraula associació en un intent poc subtil d’enganyar els governs africans i la societat europea-, impliquen una competència equitativa. El problema, força obvi, és que Europa i Àfrica no tenen una economia i un nivell de desenvolupament equiparable que permeti la competència en igualtat de condicions.

Un cop més sembla que l’Àfrica, el continent més empobrit, serà el que més patirà els EPA si s’aproven. Els actors comercials africans, sobretot productors, sindicats, empreses, parlamentaris i la societat civil en general ja han protestat enèrgicament
perquè saben que els EPA suposaran una estocada mortal a l’economia africana. I molts d’ells ja han refusat clarament les pretensions de la Comissió Europea. De fet, ja van vetar aquests acords a l’OMC i ara la Comissió intenta imposar-los per la porta del darrere, pressionant país a país per a què els firmin com a acords bilaterals. Si no ho fan, el càstig serà encarir els aranzels europeus a les exportacions africanes i reduir l’ajuda al desenvolupament.

Moltes són les veus a Europa i als països ACP que sol·liciten a la Comissió que consideri altres opcions que han estat ignorades.

Arrel de la seva dependència de la cooperació internacional, els governs ACP s’estan veient forçats a acceptar la demanda per part de la UE d’obrir els seus mercats als productes i serveis europeus. El gran èmfasi sobre la liberalització dels EPA demostra
que aquestes negociacions persegueixen l’expansió de l’accés d’Europa als mercats ACP, i no el desenvolupament d’aquests països.

El capitalisme oficial internacionalista

Després d'explotar durant 53 anys la llicència que li havia estat concedida, aquest mes de maig el govern veneçolà ha decidit no renovar més el permís d'emissió a RCTV. M'agradaria no haver-ho de fer, però ho tornaré a fer: recordo que el govern veneçolà ha sortit vencedor de totes les eleccions a les que s'ha presentat des del 1998 i que els organismes internacionals han reconegut la transparència de tots aquests comicis electorals. Per tant, el que significa la no-renovació és que un govern democràticament escollit decideix sobiranament com gestiona l'espai radioelèctric del país.

La mateixa Unió Europea en dues resolucions diferents (una aquesta setmana, l'altra el mes d'abril) que feien referència a RCTV ha reconegut "el dret sobirà de cada Estat per organitzar i regular la pròpia política de mitjans".

Radio Caracas Televisón és una cadena que va donar suport al cop d'Estat encapçalat pel president de la patronal contra Chávez del 12, 13 i 14 d'abril de 2002 (hi ha un molt bon documental fet per uns irlandesos que es diu "La revolución no será retransmitida", que explica el paper que van fer les televisions privades durant el cop). RCTV i la resta de televisions privades van donar suport al cop, ja que totes elles són afins a l'oposició. Que van donar suport al cop d'Estat vol dir que van manipular imatges per targiversar la realitat i fer creure a una part de la població i al món que el govern estava matant manifestants. Per exemple, el periodista Otto Neustand (de la CNN) va reconèixer que el pronunciament d'un grup de militars –on asseguraven que els partidaris de Chávez havien matat diverses persones i que va propiciar el cop– el va registrar ell hores abans que es produïssin les primeres víctimes. D'aquesta manera van intentar legitimar el cop d'Estat, que finalment va fracassar gràcies a la determinació de les desenes de milers de veneçolanes i veneçolans que van plantar cara als colpistes.

Des del cop d'Estat, les televisions privades han continuat enfrontades directament al govern, però una nova llei els ha limitat d'ençà d'aleshores la forma que tenen de treballar, ja que els obliga a tenir responsabilitat social amb el que emeten. És la Llei de Responsabilitat Social en Ràdio i Televisió, coneguda com a Llei Resorte i aprovada el desembre de 2004.

Els eixos principals de la llei són la protecció de la infància i la joventut de la programació i la publicitat que promogui un llenguatge inadequat, el consum de les begudes alcohòliques, tabac o drogues, la violència desmesurada o el sexe explícit; el foment de les produccions audiovisuals del país i de la música feta per intèrprets veneçolans i llatinoamericans; i la garantia de la veracitat de les informacions difoses. Per assolir aquest últim objectiu, les cadenes estan obligades a informar de la data en què van ser registrades les imatges difoses. Els mitjans privats es van oposar frontalment a la llei des del primer moment, i l'anomenen Llei "mordassa".
Aquesta llei que diuen que retalla la llibertat d'expressió, no crec que disti massa de les normatives europees en matèria de mitjans audiovisuals. Davant de l'actitud que ha mostrat RCTV els darrers anys contra el procés democràtic veneçolà, no m'estranya que en el moment de renovar la llicència pública, el govern encapçalat per Chávez hagi decidit que la concedeix a algú altre. Això mateix ha passat amb algunes nacionalitzacions que ha fet el govern veneçolà per tal que sigui el conjunt de la població qui administri i qui es benefici de les riqueses del país. Però més enllà que jo pensi que quan una llicència s'acaba, pots decidir com a Estat sobirà a qui l'atorgues de nou, la legislació empara el govern veneçolà perquè RCTV havia violat diversos articles del Reglament de Radiocomunicacions, no només durant el cop d'Estat sinó també posteriorment. I és que aquest reglament prohibeix, entre d'altres, la transmissió de discursos que incitin a la rebel·lió i a l'irrespecte a les institucions, així com la transmissió de notícies falses, enganyoses o tendencioses. A més, RCTV no ha recorregut als procediments legals previstos que li haurien permès d'aturar la no-renovació.

I qui és que ocuparà l'espai radioelèctric que deixa buit RCTV? Doncs una nova cadena de titularitat estatal però que es presenta com el primer canal de servei públic que es diu TVes.

Això significa que de tots el continguts se n'encarreguen els Productors Nacionals Independents (PNI), és a dir que, com ha explicat el ministre de Telecomunicacions i Informàtica, Jesse Chacon, "de la programació se n'encarreguen els PNI, amb total llibertat i sense línia editorial". Molts d'aquests PNI són productores audiovisuals cooperatives creades gràcies a la promoció cooperativista que els darrers anys s'ha fet des del govern i que han proliferat arreu del país. Moltes d'elles han nascut vinculades a televisions comunitàries (és a dir, veïnals). Tot l'enrenou que s'ha muntat al voltant de la no renovació de la llicència a RCTV s'ha d'entendre com una nova estratègia de l'oposició per aconseguir recuperar el poder polític que les urnes li han negat. El nivell de desesperació d'aquells que durant 40 anys s'havien repartit el poder és important. Després de veure que a través de les eleccions no podien guanyar, han intentat diverses estratègies ja conegudes al continent llatinoamericà: el cop d'Estat, l'aturada patronal, les cassolades contra un govern socialista, el cop electoral... tot plegat amb l'ajuda dels potents canals de televisió privats, molts d'ells finançats parcialment amb capital nord-americà.

Els aldarulls d'aquests dies a Caracas i l'intent de deslegitimació internacional del govern veneçolà responen de nou a aquest intent de fer caure Chávez sense respectar la voluntat de la majoria de la població veneçolana expressada a les urnes. El que sap molt greu (tot i que malauradament no em sorprèn) és que una televisió com TV3, que es presenta com "la nostra", també caigui en el discurs del mitjans de comunicació colpistes veneçolans i reprodueixi íntegrament el seu discurs sense atansar-se a conèixer sense prejudicis què en pensa la majoria de votants del país.

Qui vigila els vigilants de Núria Pòrtulas?

Aquest és un article publicat a Vilaweb per Martí Estruch Axmacher.

Qui vigila els vigilants de Núria Pòrtulas?

Dilluns va fer tres mesos de la detenció de Núria Pòrtulas. Són gairebé cent dies allunyada dels seus, a més de set-cents quilòmetres de casa, reclosa a la presó castellana de Soto del Real. De què se l'acusa? De pertinença a banda armada. Quina? No se sap. Amb quines proves? De moment, una llibreta blava, on hi havia apuntades adreces d'institucions públiques, i material divers de difusió anarquista. Avui, com abans, truquen de matinada. Avui, com abans, empresonen persones sense motius clars. Avui, a diferència d'abans, això ho fan governs que s'autoanomenen progressistes.

Els mossos d'esquadra van detenir Núria Pòrtulas i la van posar en mans de l'Audiència Nacional espanyola, que li va aplicar la llei antiterrorista. Tant el tribunal com la llei són reciclatges maldestres dels seus originals franquistes, producte de la mai prou lloada i modèlica transició. Les hemeroteques són plenes de declaracions de polítics d'ICV criticant-los. Era l'època en què encara eren dins el sistema. Ara que en són a fora i comanden políticament el Departament d'Interior de la Generalitat, es veu que és diferent.

Com a mínim, aquesta és la impressió que em va donar Joan Boada, secretari general del Departament, entrevistat dilluns per Mònica Terribas a 'La nit al dia'. Es va limitar a demanar paciència mentre avancen les diligències judicials i va acusar els familiars de Pòrtulas d'actuar 'amb certa esquizofrènia sobre aquest tema' (sic). El comentari em sembla d'especial mal gust tenint en compte que es tracta d'una malaltia i que el cas de Malgrat de Mar encara el tenim fresc a la memòria. Per cert: els cinc trets que va disparar aquell mosso formen part, segons Boada, d'una actuació molt professional i proporcionada.

Jo no sé si Núria Pòrtulas és una terrorista o no ho és. D'entrada, pel que se'n coneix, no m'ho sembla pas. Sí que tinc clar, en canvi, que l'Audiència Nacional ha demostrat un munt de vegades ser un tribunal d'excepció que s'utilitza per actuar contra la dissidència i que la llei antiterrorista se situa a l'extraradi de la democràcia. I em sembla trist que ara Iniciativa ho ignori, només perquè li han encomanat la direcció política de la policia.

També és trist de comprovar com la justícia i el pes de la llei s'aplica a gust de qui l'ostenta. El periodista gracienc David Fernàndez ho exposa a la perfecció en el seu excel·lent llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial'. Fa un parell de setmanes, els mossos van detenir un neonazi, amb armes i sense llibreta. Uns dies abans, al Baix Llobregat, uns ultradretans amb vint-i-sis armes de foc i milers de bales. No els cerquin a Soto del Real: fa dies que són a casa seva.

Llibertat Núri Pòrtulas

La maquinària represora del poder és un no parar, qualsevol excusa és bona per criminalitzar i golpejar els col·lectius que no combreguem amb la maquinària del pensament únic. Ara toca rebre a la Núria Pòrtulas, qui serà el proper?

Per firmar per la llibertat de la Núria: www.elsud.org/nuri

A continuació es reprodueixen dos comunicats de suport a la Nuri. El primer és de l'Associació de Naturalistes de Girona i el segon d'Alerta Solidària; organització antirepressiva de l’esquerra independentista.

Fòrum Social Mundial 2007

Assemblea de Moviments Socials Nairobi, 24 de gener de 2007

Adjunt la declaració de l´Assemblea de Moviments Socials, reunida al final del 7è Fòrum Social Mundial de Nairobi.

Nosotros, los movimientos sociales de África y de todo el mundo hemos venido aquí a Nairobi, al Foro Social Mundial (FSM) 2007 para realzar y celebrar a África y sus movimientos sociales; a África y su historia permanente de lucha contra la dominación extranjera, el colonialismo y el neo-colonialismo; a África y sus contribuciones a la humanidad; a África y su papel en la búsqueda de otro mundo.

Estamos aquí para celebrar y reafirmar el espíritu del Foro Social Mundial como un espacio de lucha y de solidaridad abierto a toda la gente y a los movimientos sociales sin importar su capacidad de pago.

Denunciamos las tendencias hacia la mercantilización, la privatización y la militarización del espacio del FSM. Centenares de nuestros hermanos y hermanas que nos dieron la bienvenida a Nairobi han sido excluidos/as debido a los altos costos de participación. También estamos profundamente preocupados por la presencia de organizaciones que trabajan contra los derechos de las mujeres, sectores marginados, y contra los derechos sexuales y la diversidad, en contradicción con la Carta de Principios del FSM.

La Asamblea de Movimientos Sociales ha creado una plataforma para kenianos/as y otros/as africanos/as de diversos procesos y comunidades para que presenten sus luchas, alternativas, culturas, talentos y habilidades. Es también un espacio para que las organizaciones de la sociedad civil y los movimientos sociales interactúen y compartan los temas y los problemas que les afectan. Desde la primera asamblea en 2001, hemos contribuido a edificar y a consolidar exitosamente las redes internacionales de la sociedad civil y de los movimientos sociales y hemos reforzado nuestro espíritu de solidaridad y nuestras luchas contra todas las formas de opresión y de dominación.

Reconocemos que la diversidad de movimientos y de iniciativas populares contra el neoliberalismo, la hegemonía del mundo capitalista y las guerras imperiales, son una expresión de la resistencia mundial. Ahora tenemos que avanzar hacia una fase de alternativas efectivas. Muchas iniciativas locales ya existen y deben ser ampliadas: lo qué está sucediendo en América Latina y en otras partes del mundo --gracias a la acción conjunta de los movimientos sociales - muestra el camino para plantear alternativas concretas a la dominación del capitalismo mundial.

Como movimientos sociales de los cinco continentes reunidos en Nairobi, expresamos nuestra solidaridad con los movimientos sociales en América Latina cuyas luchas persistentes y continuadas han conducido a las victorias electorales de la izquierda en varios países. Acciones Llamamos a una amplia movilización internacional contra el G8 en Rostock y Heiligendamm (Alemania) del 2 al 8 de junio de 2007. Movilizaremos a nuestras comunidades y movimientos en el Día de Acción Internacional en 2008.

Nairobi, 24 de enero de 2007 Asamblea de Movimientos Sociales

Nicaragua, un nou triomf enfront l’imperialisme

"Sentimos que se están creando las condiciones en nuestro país para que se lleve a la práctica una nueva cultura política, que nos lleve en medio de nuestra adversidad y diferencias con un espíritu constructivo que ponga primero a Nicaragua y a los pobres".

A Nicaragua, sembla clara la victòria de Daniel Ortega. Tornarà a ser president. A l'igual que el nostre nou govern d'Entesa Nacional de Progrés, esperem que ell també hagi après dels seus errors anteriors. La majoria dels nicaragüencs tenen l'esperança posada en ell. No podrà fer miracles, com no en poden fer Lula, Evo Morales o Chávez. Però els seus pobles no esperen miracles sinó justícia. És clar que fer justícia, per a uns pobles acostumats a que els presidents defensin interessos alients en comptes dels propis, és també una forma de fer miracles.

Cap a l'esquerra nacional

Esquerra va justificar la seva opció pel pacte d'esquerres el 2003, sobretot, per intentar tibar el PSC cap al catalanisme, donar contingut social a les propostes de país i així ampliar la base nacional per les classes populars i mitjanes. Alhora de la veritat però l'objectiu ha estat aconseguit a mitges; la subordinació del PSC als interessos de la Moncloa han continuat existint, es ben conegut. Ara això s'ha clarificat o es pot clarificar.

L'entrada de la lerrouxista "Ciutadans" al Parlament, per una banda, cal veure com s'encaixa al PSC-PSOE. Pot ser una manera de que s’aclareixin. Els més espanyolistes ja han marxat i mantindran una posició marginal en la política catalana, semblant a la del PP però a l'esquerra. I la temptació zapaterista de la sociovergència per l'altra costat, que seria el final del PSC com a projecte polític propi a Catalunya. És potser en aquest sentit que continuarà sent estratègic mantenir l'oferta del tripartit i consolidar el catalanisme d'esquerres (en forma tripartita) com a força hegemònica a Catalunya i intentar evitar la temptació neolerrouxista al PSC, ha veure si retroben la seva ànima catalanista. Ara bé, el PSC queda encaixonat també per ERC que li anirà menjant espai si sap ser intel·ligent i abandona postures de marginalització social que a vegades encara defensa, i retroba el projecte obert incloent i majoritari del catalanisme d'esquerres que mai hauria d'haver abandonat.

Els vots que perd ERC van sobretot a Iniciativa ! Convergència no creix massa. Ans el contrari només creix a la circumscripció de Barcelona. A Girona, Tarragona i Lleida la coalició de dreta regionalista baixa. Cal veure-ho de forma comarcal i local per visualitzar-ho clarament, per exemple al Pla de l'Estany on IC dobla, el PSC es manté i CiU i ERC baixen.

Esquerra faria bé d'analitzar el perquè de la pèrdua de 140.000 vots i d'aquest 2'5% percentual que es força igual arreu del país. No es pot atribuir sols als atacs mediàtics de la caverna espanyolista i del DVD del Madí. Cal, no tant redefinir l'estratègia general d'esquerra nacional, com sobretot repensar les formes i els continguts. No es pot continuar tenint una voluntat de ser pol aglutinador social del país des de l'esquerra i tenir segons quines actituds atemporals i allunyades de les majories socials de les classes populars. El discurs d'ERC proper a la PIMEC i al FOMENT sols ha fet perdre vots sense guanyar-ne cap. La nul·la capacitat de sintonia pública amb els sindicats majoritaris catalans no ens n'ha fet guanyar cap i n'ha fet perdre alguns.

Com pot ser que una esquerra pija, subordinada i comparsa del PSC, això sí, molt intel·ligent, sigui atraient per algun sector del país? ERC ha de recuperar la seva voluntat aglutinadora, d'obertura, de ser útils per la gent

A propòsit de la CCRTV

Durant els tres anys de tripartit, la idea que s’està produint una desnacionalització progressiva i galopant dels mitjans públics agrupats sota la CCRTV, va agafant embranzida vist el trist espectacle que se’ns ofereix i sentim cada dia. Certament, un dels gols més espectaculars que es va deixar colar ERC en el període inicial post-Tinell van ser els nomenaments de Joan Majó com director de la CCRTV, Francesc Escribano com a director de TVC i Montserrat Minobis com a directora de Catalunya Ràdio. Tres a zero, victòria del PSC per golejada, segurament, per cert, la golejada més incomprensible de totes les que aquells primers mesos el PSC li va endossar a Esquerra i, sens dubte, la que més mal va fer a la moral de les bases i els votants d’ERC..

Tot i que és indiscutible que Esquerra no ha pintat res a la Corporació durant aquests anys, resulta molt més discutible si el nivell d’espanyolització de TV3 i Catalunya Ràdio ha estat realment superior al de l’etapa convergent. Qualsevol anàlisi rigorosa ha de concloure que TV3 en mans del PSC ha estat infinitament més sectària que en mans convergents, però no ha estat més espanyola. O és que ja ningú se’n recorda dels informatius profundament hispanocèntrics de Carles Francino i Àngels Barceló? Ni dels programes de Buenafuente? Ni de l’entusiasme (des de sempre) de la secció d’esports per les victòries (escasses, per sort) de la selecció espanyola de futbol? Cap partit d'obedència nacional catalana, doncs, se n’han sortit fins ara a l’hora de posar els mitjans de la CCRTV al servei, no d’un partit, sinó d’un projecte nacional. Seria convenient, sigui quin siguin el resultat electoral, un pacte transversal sobre el paper de la CCRTV en el procés de construcció d’un espai nacional de comunicació i d’un imaginari “desconnectat” tant com sigui possible d’Espanya i connectat tant com sigui possible a Europa i al món.

El nacionalisme reaccionari espanyol del PSC

Transcric l’article aparegut a e-noticies el dia 02/10/2006, escrit per Pedro Morón de la Fuente, President de la Casa de Andalucia a Sant Boi i de l’Associació Catalònia Acord.

---

Es muy evidente, según se dice, que es catalán quien vive y trabaja en Catalunya. Desde hace poco se va diciendo también que es catalán quien quiere serlo con convencimiento, al margen de la lengua que hable en la intimidad. Por tanto, cualquier persona que viva en este pequeño país puede llegar a ser president de la Generalitat de Catalunya. En eso se basa la democracia de la que gozamos y el estado de derecho.

Por lo dicho, el señor José Montilla (PSC-PSOE) está en su perfecto derecho a presentarse a las próximas elecciones autonómicas del 1 de noviembre como presidente autonómico. No podía ser de otra forma.

Catalunya es una nación sin estado, mal que pese a muchos (de aquí y de allá), y tiene pendientes toda una larga serie de reivindicaciones históricas que, al menos, le permitan respirar un poco en sus formas de cultura, su lengua y su economía. Por estas razones habría que preguntarse si el señor José Montilla es la persona más idónea, eso sí, para liderar el llamado "problema catalán" o la cuestión nacional de Catalunya, asuntos que, como todos sabemos, la enfrenta históricamente con gran parte del resto del Estado español y sus jerifaltes, y no porque esté discapacitado para ello, sino porque el partido madre al que representa (PSOE) aquí le pondría palos en las ruedas a cada paso rei-vindicativo. Para pedir, exigir o conseguir cosas relacionadas con la emancipación o consolidación de Catalunya no se puede ser amigo íntimo de la oligarquía española, la misma que la atenaza de continuo.

Esta podría ser la explicación lógica, elemental y simplista del problema, pero hay mucho más de por medio, muy complicado de exponer en pocas líneas, y que intento aclarar en mi último libro, Historias de la inmigración, al que he dedicado varios años y que está en estos momentos en proceso de publicación.

José Montilla ha sido alcalde de la ciudad de Cornellà (Baix Llobregat) durante muchos años, una ciudad que hasta hace poco era la más populosa del Baix Llobregat, sólo superada por l'Hospitalet, que algunos consideran de esta comarca, y Sant Boi de Llobregat. Cornellà se ha modernizado y cohesionado de manera soberbia. Puede decirse que es la envidia de todas las ciudades de esta comarca y un ejemplo a seguir. Por ello hay que reconocer que Montilla es aparentemente un buen gestor. Tal es así que gran parte del aparato del PSC y sus llamados capitanes lo forman políticos del Baix Llobregat, incluido el actual primer secretario del PSC, José Zaragoza. Ellos configurarán el grueso de la candidatura del área metropolitana de Barcelona sin lugar a dudas.

La pregunta surge sola: ¿qué grado de catalanización se ha producido en el Baix Llobregat en los últimos veinte años con Montilla?

Creo entender que todos estamos al tanto de ese grado. No sólo no se ha catalanizado mínimamente el Baix Llobregat, muy al contrario se han mantenido y potenciado las fiestas populares, la idiosincrasia y las entidades (mal llamadas peñas) tanto de andaluces como de extremeños, sin hacerle ascos a los centros gallegos o castellano-leoneses. La mayoría de ellas no dudan en proclamarse abiertamente españolas. En muchas localidades de la comarca, por el contrario, entidades como Amics de la Sardana o Esbart Dansaires funcionan bajo mínimos y con pírricas subvenciones, y mientras tanto siguen manteniéndose por todo lo alto los rocíos varios, las cruces de mayo o las ferias de abril de diversa índole. Se da la circunstancia de que la gran parte de estas entidades españolizadas con sabor andaluz o extremeño, no desean ni reciben subvenciones, por ahora, de la Generalitat de Catalunya, dato que a los ayuntamientos les parece normal o ignoran. Ha de entenderse que tienen suficientes medios económicos con los que les dan los consistorios, la Diputación o la propia comunidad autonómica de donde son originarios, organismos todos que, coincidentemente, pertenecen al mismo partido.

El Baix Llobregat ha sido el laboratorio en el que se han experimentado todo tipo de políticas encaminadas a la no-integración de la gran inmigración catalana producida entre los años 1950 y 1980, unos experimentos subvencionados y potenciados directamente por el ala más neo-lerrouxista del PSOE, con los Bono, Ibarra, Guerra, Chaves, etcétera, al frente. El actual responsable de estas políticas se llama José María Sala, el mismo que intenta aplicarlas a la nueva inmigración extracomunitaria y que no se pierde ni una sola de las fiestas organizadas por mis paisanos andaluces en el Baix Llobregat. Desde la sede central del PSC-PSOE se está potenciando actualmente la creación de sectoriales de todos los países (magrebí, latinas, del Este, subsaharianas) con el único fin de dividir al pueblo catalán o aislar de manera sibilina el llamado nacionalismo, del que ahora quiere hacer gala el propio Montilla, bajo una capa que denominan multiculturalidad.

Tan bien ha salido el largo y complicado experimento que ha posibilitado que uno de sus principales artífices se proclame como candidato indiscutible a la Generalitat y con posibilidades de ocupar el sillón de Maragall. Todo legítimo, nadie lo duda, pero premeditado durante años, bajo mi punto de vista, porque la mínima condición exigible para ocupar ese puesto clave es el deseo de lucha por la consecución de los derechos legítimos de Catalunya y no al revés. También puede ser que los capitanes del Baix Llobregat hayan cambiado de políticas y opinión súbitamente...

José Montilla debería de tener en cuenta la reflexión que aquí se hace, así como otras que ya se han publicado en muchos diarios al respecto. Igual que no se puede participar en dos banquetes a la vez, tampoco se puede estar en misa y tocando las campanas, o lo que es lo mismo, ser el máximo responsable del PSC y tener que aplicar a su vez las políticas del PSOE en Catalunya. Conste que nada tengo contra la persona (a la que conozco hace muchos años), ni tiene tampoco la asociación Catalònia Acord. Muy al contrario, ha entrado en nuestros postulados desde siempre que un político de su perfil pueda acceder a tan significado cargo.

Si me he decidido, finalmente, a escribir este artículo, ha sido precisamente como consecuencia de la aparición de una nueva plataforma (otra más) encabezada por mi paisano José Luis López Bulla (Santa Fe, Granada), al que tengo en el más estricto de los respetos que se puedan tener, por su dilatada trayectoria como persona y como sindicalista. Dicha plataforma ha surgido en apoyo incondicional del candidato del que tratamos.

No me hubiese extrañado el caso si no hubiese sido por algunas de las manifestaciones del interfecto: "Quiero manifestar mi voluntad de llevar a la Presidencia de la Generalitat a un candidato que aparte a Catalunya de los rumbos del nacionalismo". Eso, viniendo de una significadísima persona que lleva desde el año 1965 en Catalunya, suena a Gloriosos Tercios, y no cuadra demasiado con la idea que nos quiere ofrecer Montilla, aún no siendo culpable de lo que dicen otros.

Recuerdo que la última vez que pude saludar personalmente a López Bulla fue en el ayuntamiento de Parets del Vallès, donde se celebró, en el mes de abril de 2002, el Tercer Congrés d'Alcaldes Promotors de "Un País, Una Bandera". En el transcurso del acto, moderado por Josep Cuní, intervinieron políticos tales como Antoni Castells, actual conseller de Economía y Finanzas, Josep Huguet o el también conseller de Economía y Finanzas, Francesc Homs. No recuerdo que en el debate que se entabló en torno a la financiación José Luis López Bulla se manifestase en esos duros términos en torno a Catalunya, con los que, evidentemente, no me identifico en absoluto.

Pedro Morón de la Fuente
Presidente de la Casa de Andalucía de Sant Boi
Presidente de l'Associació Catalònia Acord

Manifest Sobirania i progrés

Manifest de creació de Sobirania i progrés

SOBIRANIA i PROGRÉS

QUI SOM
La Plataforma Sobirania i Progrés la configurem un conjunt de persones de diferents àmbits de la societat catalana que compartim la idea que el benestar de la nostra societat depèn de l'assoliment de la sobirania política plena.
Sense sobirania els Països Catalans no podran assolir els nivells adequats de desenvolupament, benestar i cultura per esdevenir una societat moderna del segle XXI. En aquest sentit, el proper pas cap a la sobirania dels Països Catalans ha d'eser l'exercici del dret de decidir o dret a l'autodeterminació.
El projecte sobiranista té diferents organitzacions que, des dels seus àmbits respectius ,treballen per expandir-lo. Trobem a faltar, però, l'estructuració d'un àmbit propi de la societat civil: un àmbit transversal, generador d'idees i opinions que puguin ser recollides per les diferents organitzacions o per l'opinió pública en general. Per omplir aquest buit es forma Sobirania i Progrés, que treballarà des de la perspectiva de la societat civil.

QUÈ VOLEM
Sobirania i Progrés neix amb l'objectiu d'impulsar des de la societat civil el projecte sobiranista perquè esdevingui majoritari en la nostra societat. En aquest sentit, Sobirania i Progrés donarà suport a aquelles iniciatives polítiques i socials que reforcin i difonguin el projecte sobiranista.
Sobirania i Progrés vol participar activament en la definició d'una estratègia global per a l'exercici del dret a l'autodeterminació.

COM HO FAREM
Sobirania i Progrés desenvoluparà projectes propis i conjunts, vinculats a la generació d'idees i informacions, per reforçar i ampliar l'espai social que comparteix que la sobirania és necessària per al nostre progrés.
S'estructurarà, en primer terme, per mitjà d'un portal web que servirà de presentació, de mitjà de comunicació i per recollir l'adhesió de noves persones interessades. El portal enllaçarà els espais web de les organitzacions que assumeixin sense embuts la reivindicació sobiranista.
Tothom és convidat a participar del projecte Sobirania i Progrés.

Adheriu-vos-hi des de la nostra web: www.sobiraniaiprogres.cat i feu-nos arribar les vostres idees, reflexions i projectes.

Llops amb pell de xaiet

És curiós veure com determinats “funcionaris de l’opinió”, tenen una i altra vegada, la recepta que ens explica sense dubtes ni fissures que passa a Catalunya després d’episodis fantàstics i reveladors com ara la manifestació del passat 18-F. Un fet, prèviament negat i amagat pels mateixos personatges que més tard ens explicaren. És curiós com a més, coincideixen amb plantejaments perfectament previsibles que fan més “plural” les tertúlies diàries. Previsions i doctes veritats acompanyen subtilment una posició ideològica que aparentment semblen amagar. El missatge de les grans corporacions mediàtiques i dels partits majoritaris que neguen una i altra vegada l’evidència, i és que el missatge popular, el de la gent normal, discrepa i rebutja els apriorismes de polítics que adverteixen de quan toca manifestar-se i de si no hi pot haver un futur millor per a Catalunya que un raquític Estatut.

Avorreix sentir cada cop la mateixa cantarella de si una declaració és partidista o si amb l’Estatut que hi ha, ja podem estar tranquils i satisfets perquè hem de viure resignats a la mentida i l’engany que ens arriba del poder polític, financer i mediàtic. I sobretot, l’especulació amb que alguns polítics usen la demoscòpia en la seva raó de ser i l’enquesta la seva forma de fer. És hora de posar-se a treballar, tot i que treballar també és queixar-se i no resignar-se a que ens escapcin els somnis.

Punt d'inflexió

Acabada tota la aventura que ha significat el pacte del Tinell, és hora de les persones a les que s’ha donat la confiança per a dirigir Esquerra, donin explicacions sobre el que ha significat l’estratègia de voler reformar l’Estatut del Principat de Catalunya, com a eina per avançar cap a l’alliberament nacional i social del Poble Català. Era conegut, que no es podia comptar gaire amb els partits polítics que s’autodefineixen de “madurs”, i que els poders econòmics jugarien també les seves cartes per que res canviés. Però això no ha de servir com a excusa, perquè no és faci autocrítica amb l’estratègia seguida pel partit, i es miri que s’ha aconseguit de tot plegat.

Per tant seria bo, que un cop s’acabi amb la imposició d’aquest nou estatut, és fes balanç del que ha significat el pacte del Tinell, i es comenci a avançar d’una vegada per totes, amb l’estratègia política reforçada, cap al veritable redreçament nacional i social que clamen a crits els Països Catalans.

Adéu a una il·lusió

S’Esvaeix un ideal, un somni, una utopia. El govern d’esquerres a Catalunya, es va aconseguir després de molts anys de lluita d’aquells que, des de la resistència i el silenci, vàrem lluitar contra la imposició Pujolista i d’una forma de fer a Catalunya, com si tot fos propietat del mateix amo.

Ara, uns nous amos vinguts de fora, ens han trencat la il•lusió i ens aboquen altre cop a l’oblit i al silenci, ens aboca altre cop a la lluita sorda i constant. S’ha trencat el somni d’una Catalunya lliure, justa, culte i solidària.

Salut companys, que tot es per fer i tot és possible!

Pot ser no tot està lligat i ben lligat

No acabo d’entendre que està passant en l’actualitat política i periodística catalana. Veig com una esquizofrènia dels defensors de l’establishment polític i econòmic imperant al Principat de Catalunya, que no acabo de veure del tot clar. En principi si un partit completament “immadur” com ERC, i un partit completament d’esquenes a la política catalana com el PP, són els únics que defensen el no de l’estatut, conseqüentment, segons repeteixen una i altra vegada els que s’autodefineixen de “madurs” i “centrats”, el referèndum de l’estatut hauria de ser tant sols un pur tràmit per al vot afirmatiu. Llavors, a que es deu tot aquest nerviossisme?

Pot ser que les enquestes que no surten als diaris, o sigui les bones, no acaben de donar els resultats que alguns desitjarien, i comencen a sentir-se incomodes amb un estatut, que per a molts ciutadans d’aquest país, es un engany per tenir-nos lligats i callats durant molts anys.

La revolució democràtica a Bolívia

No entenc tota aquesta caduca classe política i periodística que ens redeja a tot hora. Com els pot estranyar que Evo Morales i el seu govern finalment es decidissin a nacionalitzar les empreses que gestionen els hidrocarburs. No només es que ho vingués advertint des de que va prendre possessió del càrrec de president electe de la República, que a més, era una de les promeses electorals que va fer al llarg de la campanya que el va portar a ocupar el càrrec amb els vots del 54% de l’electorat.

Ja en el passat, es van fer intents al respecte; Encara ara, almenys en intencions, existeix una diferència notable amb qui ho va intentar anteriorment. Morales ha advertit que aquesta és la nacionalització d’hidrocarburs definitiva i que es prendran les mesures pertinents per que l’Estat Bolivià no torni a perdre la gestió d’aquests recursos.

En principi el que es nacionalitza són les accions de les empreses Chaco, SA; Andina, SA; Transredes, SA; suficients com per que l’estat obtingui el 51% del total. No tenia lògica de cap tipus que l’estat Bolivià no intervingués en la gestió dels recursos naturals, tenint en compte, els nivells de pobresa als quals la majoria de la població boliviana es troba, i a més, sent el segon país sud-americà en producció d’hidrocarburs. No té cap lògica que els països que disposen de més riqueses naturals del planeta, estiguin sotmesos en la més absoluta pobresa, sobretot perquè aquests recursos estiguin sent explotats per empreses de fora en règim d’explotació.

Pot ser que no agradi la mesura presa per Evo Morales, pot ser que a molts els hi sembli una forma poc occidental, civilitzada i neoliberal de treure profit d’un dels recursos que els són propis a l’estat bolivià i als seus ciutadans. El que està clar és que és necessari, va ser advertit amb antelació, i a més, s’ha donat un plaç de temps a les empreses estrangeres que explotaven aquests recursos, per que s’adaptin als nous contractes que se’ls hi ofereix.

"(...) No es posible que algunos sigan buscando como saquear, explotar, marginar. No solo nosotros queremos vivir bien, seguramente algunos tienen derecho a vivir mejor, tienen todo el derecho a vivir mejor, pero sin explotar, sin robar, sin humillar, sin someter a la esclavitud. Eso debe cambiar hermanas y hermanos. (...)"

PARTE OFICIAL

Parte Oficial de guerra correspondiente al 27º de Abril de 2006, II Año Triunfal. En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas Nacionales sus últimos objetivos militares. EL ESTATUTO HA TERMINADO”. La Moncloa, 27º de Abril de 2006. Año de la Victoria. EL GENERALÍSIMO: Zapatero

El vot de l'Estatut

Vist fins a on hem arribat, ara per ara, el més digne políticament seria aturar aquest Estatut, deixar-lo fora de circulació. Però això no es pot fer ni amb el vot nul ni amb el vot en blanc. És ara quan la mobilització del 18 de febrer s’hauria de fer valer amb valentia, amb claredat, amb conseqüències polítiques, amb un “no” rotund. Sense un gest polític valent, ens abocarem un altre cop al fang tediós que cada vegada més omple la política catalana, i que pot acabar-ne expulsant les expectatives dels ciutadans d’aquest país, fora del Parlament, ves a saber cap a on. Em sembla que m’estimo més un país sense Estatut que un país sense política.