30 de set. 2010

La unitat de les esquerres és la força


Una vaga general, realitzada amb tots els mitjans d'intimidació, coacció i propaganda del sistema en contra, és ja un èxit en si mateixa. L'èxit de la Vaga s'ha produït en la seva plural convocatòria i en la convergència entre sindicats de classe, moviments cívics i socials, partits situats a l'esquerra i alternatius.

Cert és que fins que CCOO i UGT no van prendre la decisió de convocar-la aquesta no ha tingut lloc a pesar del clamor que l'exigia. No hi havia concentració o manifestació -bé fos solidària o reivindicativa- en la que un dels crits favorits de molta gent conscienciada no fos que feia falta ja una Vaga General. Els moviments socials i altres sindicats de classe moltes vegades han criticat la passivitat apreciada en els majoritaris. Però feta pública la convocatòria, totes i tots ens hem posat a treballar en una sola direcció.
No és ara el moment de tirar-nos res per la cara. Els sindicats de classe han pres la decisió, i tot el conglomerat social de l'esquerra l'ha pres com a pròpia. Això és l'important i les cúpules de CCOO i UGT han d'analitzar ara el bo de les experiències hagudes en aquesta la NOSTRA VAGA GENERAL.
En algunes ciutats com Girona s'han constituït plataformes unitàries, socials i ciutadanes per la Vaga, sent aquest el camí a seguir. Realitats unitàries i solidàries CONTRA LA CRISI, en la qual són presents els sindicats i les organitzacions de la societat civil, han sabut respondre i posar-se a treballar sense sentir-se menystinguts i amb una crítica més que mesurada feta amb molta generositat.
Assemblees, manifestacions, actes conjunts entre CCOO, les intersindicals, UGT, CGT, els Fòrums Socials locals i les organitzacions més combatives, han estat possibles i efectius. Hem vist que podíem conviure i col•laborar i aquestes experiències que, en diverses formes, s'han donat no poden desaparèixer.

20 de set. 2010

Així NO, el 29S VAGA GENERAL, Jo hi vaig!!


Els brutals ajustos econòmics que s’estan adoptant com a teràpies de xoc per sortir de la crisi econòmica són injustos socialment, regressius laboralment, i equivocats econòmicament perquè comprometen les possibilitats de creixement econòmic i de creació d’ocupació.

El Govern espanyol, s’ha esmenat a si mateix provocant un gir radical en la seva política econòmica i social que ara s’orienta de forma clara, en primer lloc, a una severa retallada de la despesa pública que recau fonamentalment sobre les espatlles dels treballadors i dels pensionistes; en segon lloc, a una reducció de la inversió pública que frenarà el creixement econòmic i la creació d’ocupació, i que tindrà com a principals víctimes els treballadors en atur; i, en tercer lloc, imposa una reforma laboral que elimina drets dels ciutadans als seus llocs de treball.

Després d’una actuació irresponsable de les organitzacions empresarials, centrades exclusivament en obtenir rèdits en l’abaratiment de les condicions de treball i el debilitament dels treballadors, el Govern espanyol ha decidit optar per una desregulació laboral que pot continuar amb altres retallades socials i laborals.

La reforma laboral:

- No servirà per crear ocupació.
- No reduirà la dualitat del mercat laboral i augmentarà la temporalitat.
- Facilita i abarateix l’acomiadament, perquè s’amplien les causes per fer-ho més fàcil i es redueixen els drets indemnitzatoris dels treballadors.
- Reforça el poder empresarial per modificar unilateralment les condicions de treball (horaris, mobilitat geogràfica, funcional…).
- Debilita la negociació col·lectiva, facilitant a les empreses l’adopció de mesures de desvinculació salarial i inaplicació de compromisos adquirits prèviament als convenis col·lectius.
- Privatitza la gestió de la desocupació i amplia el camp d’actuació de les Empreses de Treball Temporal als sectors de risc i a l’ocupació pública.

En definitiva, el Govern espanyol ha posat el poder de l’Estat al servei de qui exigeix “flexibilitat” al mercat de treball, i tot i així consideren que aquesta reforma és insuficient perquè en realitat no volen més flexibilitat, la volen tota. Quan s’exigeixen menys cotitzacions socials, menys cost de l’acomiadament, menys tutela judicial, menys negociació col·lectiva, menys regulació de la contractació, el que s’està reclamant en realitat és l’absoluta desregulació del mercat de treball, o l’aplicació en aquest àmbit de les polítiques neoliberals que han fracassat estrepitosament als mercats financers, que són la causa d’aquesta crisi, i que ens abocarien a una tercermundització laboral.

Per aquests motius i pels que vindran, Jo hi vaig!!

24 d’ag. 2010

El Neoliberalisme i la criminalització de les idees


La ideologia neoliberal, dominant en les últimes dècades, no s'acontenta amb disposar dels majors mitjans per a la difusió de les idees (mitjans de comunicació, think tanks, universitats...). Persegueix un domini aclaparador amb unes regles de joc canviades. Cada vegada més, el pensament que s'oposa al neoliberalisme és sotmès a la pressió de ser considerat "antisistema", entenent per aquesta paraula "extremista" i, seguint aquest relliscós camí, company de viatge del terrorisme.
Però l'assumpte té bastant més calat i cada vegada més amenaça els fonaments de la democràcia portant aquesta lògica paranoica a les institucions polítiques i a la pròpia Justícia. Casos com el macroprocés en el qual es criminalitzava persones que havien defensat el diàleg amb ETA que, per molt qüestionable que pugui ser, no pot ser confós amb una figura delictiva com a col·laboració amb lluita armada; o com el de la gironina Núria Pòrtulas recentment absolta pel Tribunal Suprem i que havia estat condemnada per l'Audiència Nacional també per col·laboració amb la banda armada; o com el tancament del diari Egunkaria seguit de l'empresonament dels seus directius (com no... per col·laboració amb banda armada), absolts posteriorment pel Tribunal Suprem, auguren un futur gris fosc per a l'exercici de les llibertats polítiques (pensament, opinió, expressió, reunió, associació...).
Rar és el moviment “antisistema” que no hagi estat criminalitzat intentant vincular-lo al terrorisme. Des del moviment okupa fins a la desobediència civil, qualsevol forma de protesta que qüestioni el sistema neoliberal està sent mediaticament presentada com vinculada a la violència i al terrorisme.

Però, com deia anteriorment, el pitjor si no reaccionem està per arribar. Una nova volta de rosca a tot plegat ens la proporciona el document aprovat el passat 26 d'abril pel Consell Europeu a Luxemburg. Es tracta d'una iniciativa per combatre la "radicalització" en la Unió Europea. En principi, es tractava de combatre el terrorisme islàmic, però donada la tendència expansiva del concepte de terrorisme, ara ja es tracta de sotmetre a vigilància qualsevol que tingui punts de vista "radicals", a qui es categoritzarà com a "propagador" de missatges radicals. I què són missatges radicals? És la policia, potser, la que defineix el concepte de "radical"? El document convida els governs a vigilar els missatges "de radicalització", la qual cosa amenaça flagrantment la llibertat d'expressió. Declarar-se anticapitalista o independentista serà perillós a partir d'ara? Què és ser radical? Sembla que, en comptes d'entendre que radical és qui aborda els problemes de soca-rel, ara s'entén que radical és extremista i, aplanant el camí, extremista és sinònim de violent i, sens dubte, violent és sinònim de terrorista. Així que ja està el cercle tancat perquè les nostres autoritats vigilin a tot aquell el perfil del qual no encaixi perfectament amb l'estàndard d'aficionat al futbol, a comprar a
“El Corte Inglés” i tenir una hipoteca a “La Caixa”.

Pràcticament tots els que som activistes socials som radicals en la crítica al capitalisme depredador que estem vivint, és a dir, critiquem l'arrel d'un sistema que considerem podrit. Però ara no n'hi ha prou amb ratllar d'utòpics als que advoquem pel lema "un altre món és possible", no n'hi ha prou amb disposar d'immenses quantitats de diners per propagar la bíblia neoliberal. Malgrat el seu avantatge aclaparador per difondre els seus "valors" i la seva ideologia -disfressant-los, a més, de neutrals-, el neoliberalisme percep la diferència entre vèncer i convèncer. Fins i tot tenint controlats els ressorts econòmics, sap que la batalla de la legitimitat és molt lluny de ser guanyada, malgrat la seva immensa capacitat per propagar missatges que falsegen la realitat. Per tant, ara el neoliberalisme pretén un pas més, entre els molts que porta donats per soscavar la democràcia. Ara es tracta d'eliminar l'adversari, si no físicament, políticament i civilment. El cercle es va estrenyent de tal manera que o ets neoliberal o ets un subjecte sospitós, la qual cosa et col·loca en una evident situació de risc. Però es tracta d'acovardir. A què si no, ve l'
advertència, feta el passat 3 de juliol a sindicats i moviments socials, del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, de la qual si no s'accepten les mesures neoliberals davant de la crisi podria desaparèixer la democràcia tal com la coneixem actualment?

Com veiem, es tracta de l'estratègia de la por, de l'amenaça, del xantatge emocional. En cap moment el neoliberalisme no es presta al debat obert, honest, amb dades i arguments rigorosos. Tot és desqualificació matussera de l'adversari,
acovardir, xantatge i amenaça.

2 de jul. 2010

Ara independència!


El cicle de l'Espanya de les Autonomies s'ha exhaurit i l'Estatut ja és lletra morta.
Els catalans i les catalanes som considerats ciutadans de segona de l'Estat espanyol, perquè la Constitució espanyola de 1978 i els ulteriors desplegaments legislatius es fonamenten en la desigualtat, l'espoli, la desconfiança i el menyspreu de la Nació catalana. El fracàs de l'encaix proposat per l'Estatut, demostra que a l'Estat espanyol no hi pot haver bilateralitat, subsidarietat o federalisme, perquè l'espanyolisme imperant només ens contempla com a una simple província.
Després de tres dècades d'experiència autonòmica i davant l'actual context de crisi econòmica, necessitem dotar-nos de les eines polítiques d'un estat propi. Per això ha arribat l'hora de dir prou als estatuts i a aquells que es creuen amb el dret de decidir per sobre de la voluntat del poble català.
La sentència és el principi d’alguna cosa nova. No valdran nous Estatuts ni seguir amb el pactisme durant 25 anys més amb el govern de torn de Madrid per obtenir competències que a l’hora de la veritat no són respectades. La sentència certifica el principi de l’adéu a l’autonomia. La dignitat és la independència. Ara és l’hora del sobiranisme intel·ligent que ha de ser capaç d’aprofitar aquesta oportunitat històrica.

14 de juny 2010

Per què les centrals nuclears no respecten el medi ambient?


Perquè són autèntiques bombes nuclears que produeixen electricitat. Són una fàbrica de Plutoni (Pu-239), un element tòxic inexistent tant a la biosfera com a l’escorça terrestre, matèria indispensable per a la fabricació de les bombes atòmiques militars.
En el seu funcionament normal, emeten a l’aigua i a l’aire, quantitats gens despreciables de radioactivitat. No respecten el medi ambient perquè per a obtenir el combustible per a iniciar el seu funcionament, una central nuclear de 1000 MW(e) requereix l’extracció de més d’un milió de tones de mineral d’Urani del subsòl i això comporta remoure l’escorça de tal manera que ja s’introdueixen productes radioactius directament als sistemes naturals. A part de la gran quantitat de combustibles fòssils que es gasten en el transport de l’Urani fins a les centrals, en els processos de transformació de la matèria primera en Urani-235 es generen més d’un milió de tones de residus sòlids i líquids, (que contenen el 85% de la radioactivitat original del mineral), que quedaran abandonats al voltant de les fàbriques emetent radioactivitat a l’aire i lixiviant productes radioactius a les aigües superficials i subterrànies durant segles.
I en el “millor dels casos”, quan l’Urani emprat a la central s’ha obtingut de minerals d’alta riquesa, es comprova que en un sol cicle de vida d’una central nuclear, les emissions de gasos d’efecte hivernacle són entre una tercera i una cinquena part de les emissions d’una central tèrmica de cicle combinat de gas d’igual potència.
Perquè cada any s’ha de substituir una tercera part del combustible nuclear contingut en el nucli del reactor. Això significa que el combustible descarregat anualment contribueix a l’augment del que anomenem residus nuclears, que tant nosaltres com les generacions futures tenim la tasca d’emmagatzemar i aïllar de la biosfera, permanentment i durant milers d’anys.
I si per bona fe d’algun mandatari s’atorga la gràcia de desmantellar una central nuclear, la restitució del terreny esdevé impossible.
A totes aquestes raons hem d’afegir que el nostre país no es caracteritza per l’existència de mines d’Urani, per tant el model energètic nuclear ens fa totalment dependents d’altres estats.
A més, a l’hora de comptar el cost de les centrals nuclears hem de tenir en compte tots els efectes secundaris en termes de salut de les persones que viuen a prop de les centrals o de les plantes extractores de material nuclear i dels cementiris nuclears: existeixen estudis epidemiològics que demostren que aquesta població té més probabilitat de patir malalties com el càncer, la leucèmia, malformacions en nadons...i això té un cost econòmic a més d’un cost humà no mesurable. Tanmateix la història ens dóna el testimoni que si s’altera el funcionament d’una central, en cas d’accident les conseqüències per a la població poden ser catastròfiques.

Aquest és el testament que ens deixa una central nuclear funcionant: un veritable enverinament radioactiu de les nostres terres.

26 de maig 2010

Que hi ha darrera dels supermercats?



La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els últims anys un fort procés d'expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les majors multinacionals del planeta i s'han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.
La seva aparició i desenvolupament ha canviat radicalment la nostra manera d’alimentar-nos i de consumir, supeditant aquestes necessitats bàsiques a una lògica mercantil i als interessos econòmics de les grans corporacions del sector. Es produeix, es distribueix i es menja allò que es considera més rendible, obviant la qualitat de la nostra alimentació. Additius, colorants i conservants s'han convertit en quotidians a l’hora d’elaborar allò que mengem. Als Estats Units, per exemple, a causa de la generalització del menjar ràpid, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al•lèrgies. El que és publicitat com a "natural", no té res d'ecològic i és resultat de processos de transformació química. La nostra alimentació, lluny del que produeixen els cicles de cultiu tradicionals en el camp, acaba desembocant en una alimentació "desnaturalitzada" i de laboratori. Les seves conseqüències? Obesitat, desequilibris alimentaris, colesterol, hipertensió... i els costos acaben sent socialitzats i assumits per la sanitat pública.
Els aliments "viatgers" són una altra cara de l'actual model d'alimentació. La major part del que mengem viatja entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula, amb el consegüent impacte mediambiental, quan, paradoxalment, aquests mateixos productes són elaborats a nivell local. L'energia utilitzada per enviar uns enciams d'Almeria a Holanda, per exemple, acaba sent tres vegades superior a l'utilitzada per conrear-les. Ens trobem davant d'un model productiu que indueix a la uniformització i a l'estandardització alimentària, abandonant el cultiu de varietats autòctones en favor d'aquelles que tenen una major demanda per part de la gran distribució, per les seves característiques de color, mida, etc. Es tracta d'abaratir els costos de producció, augmentar el preu final del producte i aconseguir el màxim benefici econòmic.
No en va, segons el sindicat agrari COAG, els preus en origen dels aliments han arribat a multiplicar-se fins i tot per onze en destí, existint una diferència mitja de 390% entre el preu en origen i el final. Es calcula que més del 60% del benefici del preu del producte va a parar a la gran distribució. La situació de monopoli en el sector és total: cinc grans cadenes de supermercats controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es compren en l'Estat espanyol acaparant un total del 55% de la quota de mercat. Si a aquestes sumem la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra a l'engròs, arribem a la conclusió de què tan sols set empreses controlen el 75% de la distribució d'aliments. Aquesta mateixa dinàmica s'observa en molts d’altres països d'Europa. A Suècia, tres cadenes de supermercats tenen el 95,1% de la quota de mercat; a Dinamarca tres companyies controlen el 63,8%; i a Bèlgica, Àustria i França unes quantes empreses en dominen més del 50%.
Una tendència que es preveu anirà en augment en els pròxims anys i que es visualitza molt clarament a partir del que s’anomena la "teoria de l'embut": milions de consumidors d'una banda i milers de camperols per l'altre i tan sols unes quantes empreses controlen la cadena de distribució d'aliments. A Europa, es comptabilitzen uns 160 milions de consumidors en un extrem de la cadena i uns tres milions de productors en l'altre, al mig unes 110 centrals i grups de compra controlen el sector. Aquest monopoli té greus conseqüències no tan sols en l'agricultor i en el consumidor, sinó també en l’àmbit laboral, en el medi ambient, en el comerç local, el model de consum.
Però existeixen alternatives. En un planeta amb recursos naturals finits és imprescindible portar a terme un consum responsable i consumir en funció del que realment necessitem, combatent un consumisme excessiu, antiecològic i superflu. A nivell pràctic, podem proveir-nos través dels circuits curts i de proximitat, en mercats locals, i participar, en la mesura de les possibilitats, en cooperatives de productors o consumidors de productes agroecològics, cada vegada més nombroses a arreu, que funcionen a nivell de barri, ciutat o comarca i que, a partir d'un treball autogestionat, estableixen relacions de compra directa amb els productors del seu entorn.

7 de maig 2010

Sols el poble salva el poble!



Les imatges d'Atenes que hem vist aquests dies eren imatges de guerra civil. No és exagerat afirmar-ho: fins i tot els enfrontaments es van cobrar malauradament víctimes. Columnes de fum dels incendis i de les bombes lacrimògenes de la policia, joves emmascarats farts de no tenir cap futur, ancians indignats per la rebaixa de les seves ja ridicules pensions, una població que amb prou feines conté la seva ira enfront el frau obert del seu propi govern i dels mercats financers. La vella classe obrera i el nou proletariat precari es trobaven ahir al carrer protestant contra el pla d'austeritat imposat pel Fons Monetari Internacional i les institucions europees per evitar la fallida de Grècia. Contra les mesures neoliberals imposades a un govern elegit amb un programa socialdemòcrata. El xantatge és evident: o s'accepten les mesures o el país entra en fallida i recessió amb conseqüències gravíssimes i imprevisibles. La democràcia deixa així d'existir i el país es troba sotmès a un protectorat econòmic.

Altres països esperen l'atac dels "mercats financers". La plena dimensió d'aquests atacs només es comprèn quan es recorda que els propis agents del mercat financer que creen "desconfiança" rebaixant la qualificació del deute, són els que després especulen sobre la possible fallida que ells mateixos provoquen. Imatge d'impotència que els "mitjans de comunicació" transmeten i difonen a tot arreu. No es pot fer res, ens diuen, davant el dictamen dels mercats, com si l'actuació dels mercats respongués a lleis naturals i no a les correlacions de força polítiques d'una societat de classes. El cost de la victòria del capitalisme neoliberal és enorme: una regressió social sense límits, l'apropiació dels serveis públics pel sector privat, una explotació de la força de treball sense límits en el temps (jubilacions cada vegada més tardanes) ni en la intensitat (sous cada vegada més baixos i precaris davant un increment cada vegada major de la productivitat del treball social).

La guerra del capitalisme contra els comuns (el poble) és una guerra no declarada, però no per això menys despietada. Es tracta d'imposar per tots els mitjans, però sobretot pels financers, l'extracció de renda, la sostracció de riquesa en favor dels qui controlen el capital, la privatització del comú. L'era del capitalisme productiu ha arribat a la seva fi. Per a això el capitalisme es necessita d'altres mitjans adaptats a la nova configuració del treballador: un sistema d'extracció de riquesa social àgil i discret, un sistema que pugui robar directament la riquesa socialment produïda i, alhora, dissimular el robatori. Aquest sistema d'extracció de riquesa i expropiació dels comuns són els mercats financers.

Ara ja és massa tard per defensar el capital productiu: ambdós termes són avui contradictoris. L'únic que ens queda és, com a Grècia, defensar-nos del capital en general, ja que aquesta és l'única manera d'alliberar espai per al poble. Només així podran tenir algun sentit la democràcia i la llibertat.

22 d’abr. 2010

Vergonya pel poble!!



Transcric d'editorial d'avui de Vicenç Partal publicada a Vilaweb.cat referent a la enèsima humiliació a que es sotmet el poble català:


Samaranch és la prova


La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l'esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. 'Atado y bien atado...'

És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l'olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s'hagués oblidat aquell crit de 'Samaranch fot al camp!', entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l'uniforme del Movimiento.

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l'espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l'extravagància i l'autoritarisme que manifestava.

Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s'exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d'oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.

Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D'una banda, deixa sense legitimitat l'oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D'una altra, ens recorda que l'èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l'hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d'ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l'acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

17 d’abr. 2010

Urbanisme a garrotades al Cabanyal


La violenta repressió dels veïns del Cabanyal per defensar el seu barri davant la demolició marca el final de festa indignant d'una era d'urbanisme salvatge. Una era en la qual la santa aliança d'especuladors, constructors i polítics ha vingut imposant a la població operacions immobiliàries tant més lucrativa com menys habitables i estèticament i ecològicament recomanables. Aquestes agressions orientades a enriquir-ne alguns amenacen fins i tot a zones tan consolidades de la ciutat clàssica com el barri del Cabanyal. El Pla Especial de Protecció i Reforma Interior promogut per a aquest barri per l'Ajuntament de València, en comptes de protegir, proposa destruir 450 edificis per introduir una nova avinguda acompanyada de blocs de nova planta que duplicarien l'altura mitjana dels habitatges del barri, desbaratant sense pietat la seva actual homogeneïtat.

Algunes novetats presagien en aquest cas el final d'aquesta era de caciquisme urbanitzador, al fallar la docilitat de la població i el context institucional que li eren favorables. L'associació de veïns Salvem El Cabanyal-Canyamelar va sol•licitar ja el 1999 al Ministeri de Cultura que confirmés que el pla especial promogut per l'alcaldia de València contribuïa a destruir un barri declarat Bé d'Interès Cultural al 1993. Després de deu anys de litigis, la Justícia i el Ministeri de Cultura van acabar donant la raó als demandants i exigint la suspensió i/o reorientació del pla cap a una veritable rehabilitació del barri d’acord amb la voluntat dels seus habitants. Tanmateix, l'Alcaldia i la Generalitat de València han prosseguit la inèrcia comú a aquest tipus d'operacions: van fer cas omís no ja de l'opinió de la població, sinó de la legalitat estatal, continuant les demolicions i reprimint amb desmesurada violència la protesta veïnal.

Dins d'aquesta inèrcia, resulta veritablement indignant veure que mentre el discurs estatal defensa avui la rehabilitació i la participació ciutadana, la Policia Nacional Espanyola ha defensat les demolicions i ha reprimit la participació ciutadana. Però el més surrealista de la insistència de portar endavant l'operació és que els solars amb runes segueixin sent durant molt de temps el testimoni mut del seu fracàs, donat l'actual excés d'habitatges en venda. Només interessos mesquins i inconfessables poden explicar semblant irracionalisme.

17 de març 2010

Ara més que mai: NO A LA MAT!!


La nevada de dilluns passat ha tornat a posar de manifest les deficiències cròniques del sistema de transport i distribució de l'electricitat a casa nostra. Com era d'esperar el delegat de REE, el president, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat i el cap de l'oposició s'han apressat a reclamar un cop més la MAT com l'elixir miraculós que ens hauria estalviat els gravíssims problemes que hem patit i que milers de ciutadans continuen patint. Tanmateix, qualsevol persona amb dos dits de front entén que el problema no és disposar de més electricitat, sinó estructural. El model de transport i distribució elèctrics imperant al nostre país és obsolet i pateix unes mancances que cap MAT no podrà solucionar.
Ja fa molt temps que l'electricitat al nostre país va deixar de ser pública. Amb treball, els nostres precedents, a pic i pala, amb sous miserables, van construir la xarxa elèctrica, que ha acabat finalment privatitzada amb l'excusa que així serien més eficients. Ni tan sols ens queda el consol de demanar el traspàs de competències, ja que les empreses no traspassen, només negocien.
L'últim episodi del qual hem estat víctimes les comarques gironines ens ha de fer pensar en una alternativa. Les comarques o vegueries, els pobles o comunitats, hem de deixar d'omplir fulls de reclamacions. No ens hem de conformar amb les engrunes de les indemnitzacions. Treballem per una energia d'elaboració pròpia, no siguem tan dependents. Tenim rius, sol i vent, tenim massa forestal i tenim coneixement.
Si deixem passar la MAT, no només perdem el nostre paisatge, sinó que en pagarem tota la vida el consum i manteniment.

3 de març 2010

Increment de violència neoliberal


L'inici de la crisi va ser per als moviments socials i per a totes aquelles persones que portaven anys treballant en la construcció d'alternatives al pensament únic una trista oportunitat de llençar una proclama col·lectiva cap a un canvi real. Però malgrat que la fallida del sistema financer i tots els esdeveniments posteriors han posat en evidència la incapacitat dels mercats de regir les relacions humanes garantint una mínima dignitat per a tothom, aquells que s'han fet desmesuradament rics gràcies a la globalització capitalista continuen defensant la vigència de les seves normes del joc.

És el cas del dissenyador gallec Adolfo Domínguez, que en una conferència pronunciada a principis de febrer al Fòrum Europa demanava públicament mesures com l'acomiadament lliure o el retard de l'edat de jubilació. Segons Domínguez, la possibilitat d'acomiadar sense traves administratives ni judicials faria que la gent "es guanyés el seu lloc de treball cada dia" i permetria als empresaris adaptar la seva producció a la demanda. Sense cap dubte, el modista és tot un nostàlgic, dels que pensa que qualsevol temps passat va ser millor, i que enyora el treball intensiu, clandestí i mal pagat que caracteritzava el sector tèxtil gallec fa pocs anys. Tant troba a faltar aquells temps no gaire llunyans que la seva firma subcontracta una part cada cop més gran de la seva producció a països com Bangladesh, Xina o Marroc,abandonant als proveïdors de l'Estat espanyol que es veuen forçats a tancar. I és que els tallers espanyols difícilment poden oferir els mateixos preus que les fàbriques bengalís, on les treballadores de la confecció cobren aproximadament 26 euros mensuals.

Amb la deslocalització i la subcontractació, a més de retallar costos, evita "problemes" com la representació sindical de les treballadores, amb els que ja va haver de lluitar en territori espanyol. Comissions Obreres recordava a inicis d'aquesta setmana que la firma Adolfo Domínguez ha rebut nombroses denúncies a Inspecció de Treball per contractes irregulars o per impedir la sindicalització de les treballadores. Contractant a factories xineses o marroquines, aquests inconvenients de les "rígides" legislacions laborals europees desapareixen. La conclusió de Domínguez i de gran part del món empresarial és clara: ells seguiran lluitant pel model que més els convé, el de la precarietat laboral, el de l'explotació i el de la competitivitat entre treballadores i treballadors que viuen en situació de misèria i que només poden optar entre la fam o el treball en condicions infrahumanes.

Després d'aquesta declaració de principis tampoc es va estar d'afirmar amb contundència que, donada la situació financera del sistema de seguretat social, retardar l'edat de jubilació és una mesura totalment "lògica". Però el lúcid anàlisi del senyor Domínguez topa directament amb la tossuda realitat del món empresarial i de les seves preferències a l'hora de contractar. Si els joves són el col·lectiu més afectat per l'atur, els majors de 50 anys són el grup amb més dificultats per reincorporar-se a l'activitat laboral en cas de perdre la feina. A Catalunya, per exemple, les persones que es jubilen anticipadament o per tancament de la seva empresa superen el 25% i les que ho fan estant en actiu no arriben al 50%.

Així doncs, quina és l'opció dels empresaris com Adolfo Domínguez? Incrementar el nombre de persones grans aturades enlloc de comptar-les com a jubilades? Augmentar el risc de pobresa de un col·lectiu ja prou castigat per la precarietat?

11 de febr. 2010

Treballador: la gallina dels ous d'or


En un context de profunda crisi del capitalisme mundial, els intents desesperats dels diferents governs en suavitzar els efectes de la mateixa, mitjançant la injecció massiva de diners públics en l'economia, han arribat a la seva fi. Amb la metxa encesa del mercat de deute públic a Grècia, l'especulació massiva dels mercats financers ha començat a castigar les emissions de deute dels governs occidentals. L'estat espanyol ha fet sonar totes les alarmes en assolir una xifra escandalosa de 4 milions d'aturats i un 11,4% de dèficit públic l'any 2009, sent víctima de la fugida i de l'especulació del capital internacional.

L'esperpèntic sistema en el qual s'ha convertit el capitalisme, ha arribat a crear una situació en la qual els mercats financers que han rebut ajuts públics multimilionaris l'últim any, especulen contra els estats que precisament han donat aquests ajuts, pel risc d'impagament del deute dels mateixos. Lluny de no cedir a les voraces pressions del capital financer, el govern del PSOE ha claudicat i ha llançat un programa salvatge de retall de drets laborals, fent recaure sobre les classes treballadores el pes del deute públic i la crisi.

Aquest programa es basa en tres eixos de retalls històrics contra els treballadors, que consisteixen en una reducció dràstica de la despesa pública de 50 mil milions d'euros (no diuen d'on però ens ho podem imaginar), l'augment de l'edat de jubilació als 67 anys i del període de càlcul de les mateixes, i una proposta de reforma laboral que estableix les bases per negociar l'eliminació d'una sèrie de drets fonamentals dels treballador i treballadores.

4 de febr. 2010

Una altra Catalunya és possible!!


DECLARACIÓ DE L’ASSEMBLEA DE MOVIMENTS SOCIALS DE CATALUNYA (FSCat 2010)


En el marc del II Fòrum Social Català, els moviments socials de Catalunya ens hem reunit a Barcelona, en uns moments en què la crisi global capitalista ens colpeix amb força, generant un augment de l’atur, la pobresa, les desigualtats i la repressió, sense precedents en les darreres dècades.


Davant d’aquesta situació, denunciem les polítiques dels governs i de les institucions internacionals, encaminades a recolzar i enfortir el sistema capitalista i patriarcal, responsable de la crisi, a socialitzar les pèrdues i augmentar l’explotació de la majoria de les persones i dels pobles per part d’una minoria que posseeix el poder econòmic mundial. Ens neguem a acceptar que els responsables d’aquesta crisi en surtin beneficiats, mentre que es consolida un sistema que mercantilitza tots els aspectes de la nostra vida.


Durant aquest primer semestre de 2010, la UE està presidida per l’estat espanyol i es pretén adoptar decisions importants, per desenvolupar el Tractat de Lisboa. Aquest Tractat, que manté en essència el contingut de la Constitució europea rebutjat per diferents referèndums, ha estat aprovat sense debat ni coneixement de la immensa majoria de la població europea, demostrant un cop més el caràcter antidemocràtic del procés de construcció política de la UE.


Com si res no hagués succeït en aquest darrer any, els governs europeus continuen basant el futur de la UE en les polítiques neoliberals i neocolonials. El Tractat de Lisboa consolida el lliure mercat i la competència com a l’element essencial de la política econòmica, al mateix temps que força la privatització dels serveis públics i de les pensions, precaritza el treball i incrementa la pobresa, afavorint l’acumulació de la riquesa en mans d’una minoria. Aquestes polítiques consoliden un sistema basat en l’explotació de les persones i la natura, que manté la injustícia climàtica, la desigualtat entre homes i dones, nega l’accés a un habitatge digne, alimenta la xenofòbia i el racisme, nega els drets dels pobles i provoca conflictes i guerres per motius econòmics.


Però nosaltres sabem que aquesta crisi ha estat provocada pel sistema capitalista i que no té sortida des de dins del propi sistema. Volem un canvi de sistema, que garanteixi els drets i les llibertats individuals i col·lectives, i que posi l’economia al servei de les persones, amb un model productiu destinat a satisfer les necessitats socials i respectuós amb la natura. Volem una democràcia econòmica social i solidària, sota el principi de la sobirania alimentària dels pobles. Volem una Catalunya en un món sense pobresa ni exclusió, amb ocupación estable i salaris dignes, amb serveis públics universals, gratuïts i de qualitat, amb plena igualtat entre dones i homes, on el treball reproductiu sigui compartit per tots i totes, sense discriminació per motius de nacionalitat, ètnia o orientació sexual, sense nuclears ni transgènics, on la desmilitarització, la pau i la solidaritat entre els pobles sigui una realitat.


Sabem que, per aconseguir aquests objectius i canviar les polítiques neoliberals de la UE, és necessària la mobilització social. Per això, fem una crida a organitzar una àmplia mobilització contra l’Europa del Capital, la Crisi i la Guerra, al llarg d’aquest semestre durant la presidència espanyola de la UE. En concret, cridem a organitzar una important mobilització els dies 4, 5, 6 i 7 de juny, durant la cimera de caps d’estat de la UE i dels països del Mediterrani, que tindrà lloc a Barcelona. També cridem a preparar les mobilitzacions de l’1 de Maig contra l’Europa del Capital, i a donar suport actiu a les convocatòries del 8 de Març, Dia de les dones.


També convidem a participar en les mobilitzacions que es faran a Madrid els dies 17 i 18 de maig, amb motiu de la cimera de caps d’estat UE-Amèrica Llatina. Per preparar aquestes mobilitzacions cridem a participar a l’Assemblea que tindrà lloc el proper dia 13 de febrer, a les 10 hores, a l’ateneu la torna, carrer Sant Pere Màrtir nún. 37 de Barcelona. Perquè no volem deixar el nostre futur en les mateixes mans de qui ens ha conduït a aquesta situació, ens hem de mobilitzar.


ENFRONT DE L’EUROPA DEL CAPITAL, LA CRISI I LA GUERRA
DEFENSAREM L’EUROPA SOCIAL, DELS POBLES I DE LA PAU


Barcelona, gener 2010

14 de gen. 2010

Política i comerç internacional, quo vadis?


Què fan les ONG de desenvolupament parlant de comerç i d'inversions? Què tindrà a veure el "desenvolupament" dels països empobrits amb, posem per cas, els acords comercials que estan signant alguns d'ells amb la Unió Europea? Són preguntes a les quals s'enfronten algunes ONG més o menys sovint, i que a vegades vénen acompanyades per frases típiques de l'estil "però ... ¿No feu projectes per ajudar els pobres? ", i també:" llavors ... Esteu ficats en política?".

Però la resposta és o hauria de ser contundent. Nombroses organitzacions de desenvolupament, tant als països del Nord com del Sud, considerem que el comerç internacional és un element clau per entendre les relacions entre el Nord i el Sud del món. Moltes de les causes i impactes de la crisi actual, així com la situació en què viuen o malviuen milions de persones al planeta, s'expliquen a través de les relacions comercials. Després de la tassa de cafè que bevem a diari o la samarreta que vestim s'amaguen històries entrellaçades entre si, la de la treballadora de la zona franca salvadorenca i la del corredor de la borsa de Nova York a la qual es fixen els preus del cafè.

Però aquestes situacions individuals no són fruit de l'atzar sinó que responen, entre altres factors, a les polítiques comercials fixades pels organismes internacionals, els governs i les empreses transnacionals.

Un dels principals organismes creats per tal d'impulsar polítiques comercials a nivell mundial és l'Organització Mundial del Comerç, que precisament a finals de l'any que acabem de passar va celebrar a Ginebra la Cimera Ministerial, en un nou intent de concloure la Ronda de Doha (irònicament anomenada "Ronda per al desenvolupament"). Si bé aquesta Ronda porta acumulant fracassos des de l'any 2001, la UE i els Estats Units no han perdut el temps mentrestant, i des de llavors han anat impulsant múltiples acords comercials bilaterals o regionals amb països d'Amèrica Llatina, Àfrica o el Carib, que responen a la mateixa lògica neoliberal: obertura comercial i desregulació dels mercats, les inversions i els serveis, tot això amanit amb el llenguatge amable de l'associació, el diàleg i la cooperació.

És potser la nostra responsabilitat, plantejar quin impacte té el lliure comerç sobre el desenvolupament dels països del Sud. Un lliure comerç que, per descomptat, els països rics només hem aplicat on i quan ens ha convingut. Un lliure comerç que ha inundat el camp mexicà de blat de moro transgènic provinent dels EUA, ha omplert de pollastres congelats europeus les cases de centenars de famílies grangeres africanes, que fins fa res produïen i comercialitzaven les seves pròpies aus, ha causat, ja que el lliure comerç va unit a la desregulació i la manca de control de les inversions en nom del benefici econòmic, la intoxicació massiva amb 119 morts (com a mínim) a Panamà a causa d'un xarop elaborat amb glicerina tòxica que va ser importat des de la Xina per una empresa farmacèutica catalana per posteriorment subministrar a la Seguretat Social Panameña.

No podem parlar de desenvolupament o de comerç just si no identifiquem i denunciem les causes generadores de la pobresa i l'exclusió, que són globals, complexes i sistèmiques (i, per tant, tenen a veure amb la política).

Coincidint amb la Cimera Ministerial de l'OMC a Ginebra es van complir 10 anys de l'anomenada "Batalla de Seattle", en la qual milers de persones i organitzacions de tot el món van unir les seves veus per lluitar contra les polítiques neoliberals de l'OMC. Recuperant aquest esperit, activistes de xarxes com la de El nostre Món No Està en Venda (Our Wolrd Is Not For Sale) van assistir a Ginebra per recordar-nos que un altre comerç és possible, urgent i necessari.