28 d’abr. 2009

La vergonya dels paradisos fiscals


Existeixen desenes d’ells i la majoria es troben sota la protecció de les antigues potencies colonials. Segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), en aquests paradisos es diposita el 13% del PIB mundial. Això suposa una pèrdua anual de capital de aproximadament 600.000 milions de dòlars.


Una molt petita part d'aquesta xifra seria de sobres suficient per cobrir els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni per reduir la pobresa a la meitat abans de l’any 2015, valorats en 40.000 o 60.000 milions de dòlars. Així i tot, paral·lelament, els bancs centrals del món injecten milers de milions d’euros al mercat per pal·liar l’actual crisi econòmica.


A qui beneficia tot això? Segurament que els grans defensors del capitalisme actual ens podrien donar una resposta al respecte però es clar, cal fer veure que tot plegat es fa en nom del progrés econòmic de la societat...

El canvi de lògica és possible!


Les innumerables crisis – la crisi alimentària, la crisi energètica, la crisi del canvi climàtic, o la crisi financera – han configurat un moment propici per qüestionar l’actual model capitalista neoliberal. Sembla que a tots nivells es va prenent consciència que el model actual no és sostenible, ni a nivell humà ni a nivell ecològic. Ara més que mai s’està dubtant de la lògica del creixement continu de les grans empreses, de la producció en massa i del consum esbojarrat.

Un model que col·loca l’economia davant de les persones. Un model que fa invisibles als països del Sud i oblida les conseqüències sobre els recursos naturals. On la continuïtat del modus vivendi dels països del Nord i el sistema ecocòmic depèn dels països del Sud i de l’explotació dels seus recursos i habitants. Els beneficis imperen sobre qualsevol altre aspecte i les economies s’inscriuen en una lògica de creixement sense aturador.

Els moviments socials del Sud i del Nord fa anys que denuncien els impactes negatius d’aquest creixement il·limitat i sense escrúpols, i proposant altres models possibles. Aixequen la veu per dir que existeixen més alternatives, que existeixen unes altres formes de viure molt més justes, molt més sostenibles. Una d’aquestes alternatives és l’anomenat decreixement. Des dels anys 90 hi ha vàries corrents de pensament que pretenen difondre un missatge de decreixement en termes econòmics. Respectar els cicles naturals, reciclar, cooperar, apostar per l’eficiència, produir de forma responsable, acabar amb el consum arbitrari i adaptar-nos a la capacitat de càrrega del nostre planeta.

9 d’abr. 2009

El model de consum al Nord


La forma com consumim repercuteix directament en la potenciació del model de l’agronegoci industrial, globalitzat i depredador o, per contra, pot restar-li poder per donar-li’n a un sistema agrari just, de proximitat, de temporada, sa, ecològic i que tingui cura del medi ambient i de les societats rurals. A més, al Nord, les grans superfícies —l’última anella de la cadena de l’agronegoci— han anat tancant el teixit comercial de botigues d’alimentació especialitzades, petites i mitjanes.

Campanyes com Grans cadenes de distribució: No, gràcies, en les que hi participen la Xarxa de Consum Solidari, Veterinaris Sense Fronteres, Entrepueblos, EdPac, Enginyers Sense Fronteres, Observatori del Deute en la Globalització, la Campanya Roba Neta, No et mengis el món i altres col·lectius i persones realitza una crítica molt ben estructurada i proporciona solucions per prevenir la monopolització del sector alimentari al Nord.

És una aposta per la recuperació, al Sud i al Nord, de la sobirania alimentària i de la dignitat dels camperols, que al seu torn, també s’estan organitzant a través de sindicats i agrupacions com Vía Campesina, Plataforma Rural, COAG, Unió de Pagesos...