28 de des. 2009

Un abans i un després que no es pot dilapidar


Hi haurà un abans i un després de les consultes. Aquest 13-D vam poder sentir aquesta frase en boca de molts, però sobretot dels eurodiputats de l'ALE que van presenciar el procés. Van dir que Catalunya havia donat una lliçó de democràcia i de societat civil a Europa i a la UE, mentre es mostraven gratament sorpresos per la capacitat d'autoorganització dels catalans, especialment a Osona, en el que és un procés amb un alt nivell de dificultat organitzativa, com ho és tota convocatòria electoral. I més en aquest cas, on no només no hi havia el suport de l'administració oficial, sinó que comptava amb el govern espanyol totalment en contra i amb la Generalitat que no donava cap mena de facilitat. Obtenir 200.000 vots en només 167 municipis del país, en una votació d'onze hores i amb tota mena de garanties i de control, és impressionant. Des d'ara les coses ja no tornaran a ser com han estat fins ara. Les consultes del 13-D han marcat un veritable punt d'inflexió per a l'alliberament nacional català. Cal tenir perspectiva i fer una ullada a la premsa internacional per constatar que efectivament així ha estat.

És per això que la reacció espanyola dins i fora de Catalunya importa ben poc. De fet, tant li feia com anessin, la reacció estava precuinada i hagués estat exactament la mateixa amb una participació del 80%: que si no és oficial, que si està promoguda per independentistes, que si és il·legal, que ja es vota a les eleccions, que si la crisi i que si naps i cols. A Europa en canvi ha sorprès que unes consultes no oficials, sense cap administració al darrera, sense mitjans, sense personal, sense publicitat gratuïta a premsa, ràdio i televisió, sense precampanya, sense suport econòmic, hagin estat capaces d'aglutinar gairebé un 30% (més d'un 41% a Osona). Ha estat, ho van dir els eurodiputats i alguns corresponsals europeus, una veritable lliçó democràtica. Els eurodiputats d'Aralar, SNP, la Plaid Cymru i del nacionalisme flamenc ho van remarcar: el camí que acaben d'obrir els catalans és la via a seguir, i l'exemple a imitar -millorant les coses que no han acabat de rutllar- per part dels altres moviments sobiranistes que hi ha al sí de la Unió Europea: Escòcia, Euskal Herria, Flandes, Gal·les, Còrsega...

9 de des. 2009

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat

Aquests dies a Copenhaguen s'hauria d'estar cuinant l'acord històric que ha d’impedir que el canvi climàtic creui el catastròfic punt de no retorn. El vigent protocol de Kyoto no ha estat capaç d’assolir els seus modestos objectius de reducció d’emissions de CO2. Onze dels darrers tretze anys han estat els més calents des de 1850. Entre els anys 2000 i 2005, les emissions han augmentat un 3,2% anual, quatre vegades més ràpid que en la dècada anterior.

La necessitat urgent d’una reducció ambiciosa de les emissions de CO2 ha estat consensuada per la comunitat científica, però topa de ple amb interessos i inèrcies estructurals. La gravetat de la situació és de domini públic. No obstant, els punts fonamentals s’han sostret al debat públic i se’ns distreu reduint el problema a canviar les bombetes de casa.

Ciutadans anònims de procedència local, estatal i internacional han anat a Copenhaguen perquè sense una reducció dràstica, domèstica i obligatòria de les emissions de CO2 no hi ha sortida a la crisis climàtica. Perquè els delegats no haurien de sortir de la conferència fins a consensuar un bon acord. I un bon acord no pot basar-se en ficcions tecnològiques i mercadeig d’emissions.

Per part dels ciutadans hem d'exigir que de la Cimera de Copenhaguen en surti un compromís ferm per una reducció dràstica i immediata de les emissions de gasos hivernacle, així com un programa creïble perquè l’ús d’energies fòssils s’hagi abandonat plenament a mitjans de segle i la desforestació s’hagi aturat molt abans.

Si algun mercat cal promoure per salvar el clima, son els mercats agroecològics, no els mercats d’emissions. Volem un acord JUST, VINCULANT I AMBICIÓS que assumeixi el gran tabú: que el creixement econòmic és inseparable del creixement de les emissions, i actuï en conseqüència.

Si el clima fos un banc ja l’haurien salvat... i el temps s’acaba...