1 de juny 2007

El capitalisme oficial internacionalista


Després d'explotar durant 53 anys la llicència que li havia estat concedida, aquest mes de maig el govern veneçolà ha decidit no renovar més el permís d'emissió a RCTV. M'agradaria no haver-ho de fer, però ho tornaré a fer: recordo que el govern veneçolà ha sortit vencedor de totes les eleccions a les que s'ha presentat des del 1998 i que els organismes internacionals han reconegut la transparència de tots aquests comicis electorals. Per tant, el que significa la no-renovació és que un govern democràticament escollit decideix sobiranament com gestiona l'espai radioelèctric del país.

La mateixa Unió Europea en dues resolucions diferents (una aquesta setmana, l'altra el mes d'abril) que feien referència a RCTV ha reconegut "el dret sobirà de cada Estat per organitzar i regular la pròpia política de mitjans".
Radio Caracas Televisón és una cadena que va donar suport al cop d'Estat encapçalat pel president de la patronal contra Chávez del 12, 13 i 14 d'abril de 2002 (hi ha un molt bon documental fet per uns irlandesos que es diu "La revolución no será retransmitida", que explica el paper que van fer les televisions privades durant el cop). RCTV i la resta de televisions privades van donar suport al cop, ja que totes elles són afins a l'oposició. Que van donar suport al cop d'Estat vol dir que van manipular imatges per targiversar la realitat i fer creure a una part de la població i al món que el govern estava matant manifestants. Per exemple, el periodista Otto Neustand (de la CNN) va reconèixer que el pronunciament d'un grup de militars –on asseguraven que els partidaris de Chávez havien matat diverses persones i que va propiciar el cop– el va registrar ell hores abans que es produïssin les primeres víctimes. D'aquesta manera van intentar legitimar el cop d'Estat, que finalment va fracassar gràcies a la determinació de les desenes de milers de veneçolanes i veneçolans que van plantar cara als colpistes.

Des del cop d'Estat, les televisions privades han continuat enfrontades directament al govern, però una nova llei els ha limitat d'ençà d'aleshores la forma que tenen de treballar, ja que els obliga a tenir responsabilitat social amb el que emeten. És la Llei de Responsabilitat Social en Ràdio i Televisió, coneguda com a Llei Resorte i aprovada el desembre de 2004.

Els eixos principals de la llei són la protecció de la infància i la joventut de la programació i la publicitat que promogui un llenguatge inadequat, el consum de les begudes alcohòliques, tabac o drogues, la violència desmesurada o el sexe explícit; el foment de les produccions audiovisuals del país i de la música feta per intèrprets veneçolans i llatinoamericans; i la garantia de la veracitat de les informacions difoses. Per assolir aquest últim objectiu, les cadenes estan obligades a informar de la data en què van ser registrades les imatges difoses. Els mitjans privats es van oposar frontalment a la llei des del primer moment, i l'anomenen Llei "mordassa".
Aquesta llei que diuen que retalla la llibertat d'expressió, no crec que disti massa de les normatives europees en matèria de mitjans audiovisuals. Davant de l'actitud que ha mostrat RCTV els darrers anys contra el procés democràtic veneçolà, no m'estranya que en el moment de renovar la llicència pública, el govern encapçalat per Chávez hagi decidit que la concedeix a algú altre. Això mateix ha passat amb algunes nacionalitzacions que ha fet el govern veneçolà per tal que sigui el conjunt de la població qui administri i qui es benefici de les riqueses del país. Però més enllà que jo pensi que quan una llicència s'acaba, pots decidir com a Estat sobirà a qui l'atorgues de nou, la legislació empara el govern veneçolà perquè RCTV havia violat diversos articles del Reglament de Radiocomunicacions, no només durant el cop d'Estat sinó també posteriorment. I és que aquest reglament prohibeix, entre d'altres, la transmissió de discursos que incitin a la rebel·lió i a l'irrespecte a les institucions, així com la transmissió de notícies falses, enganyoses o tendencioses. A més, RCTV no ha recorregut als procediments legals previstos que li haurien permès d'aturar la no-renovació.

I qui és que ocuparà l'espai radioelèctric que deixa buit RCTV? Doncs una nova cadena de titularitat estatal però que es presenta com el primer canal de servei públic que es diu TVes.

Això significa que de tots el continguts se n'encarreguen els Productors Nacionals Independents (PNI), és a dir que, com ha explicat el ministre de Telecomunicacions i Informàtica, Jesse Chacon, "de la programació se n'encarreguen els PNI, amb total llibertat i sense línia editorial". Molts d'aquests PNI són productores audiovisuals cooperatives creades gràcies a la promoció cooperativista que els darrers anys s'ha fet des del govern i que han proliferat arreu del país. Moltes d'elles han nascut vinculades a televisions comunitàries (és a dir, veïnals). Tot l'enrenou que s'ha muntat al voltant de la no renovació de la llicència a RCTV s'ha d'entendre com una nova estratègia de l'oposició per aconseguir recuperar el poder polític que les urnes li han negat. El nivell de desesperació d'aquells que durant 40 anys s'havien repartit el poder és important. Després de veure que a través de les eleccions no podien guanyar, han intentat diverses estratègies ja conegudes al continent llatinoamericà: el cop d'Estat, l'aturada patronal, les cassolades contra un govern socialista, el cop electoral... tot plegat amb l'ajuda dels potents canals de televisió privats, molts d'ells finançats parcialment amb capital nord-americà.

Els aldarulls d'aquests dies a Caracas i l'intent de deslegitimació internacional del govern veneçolà responen de nou a aquest intent de fer caure Chávez sense respectar la voluntat de la majoria de la població veneçolana expressada a les urnes. El que sap molt greu (tot i que malauradament no em sorprèn) és que una televisió com TV3, que es presenta com "la nostra", també caigui en el discurs del mitjans de comunicació colpistes veneçolans i reprodueixi íntegrament el seu discurs sense atansar-se a conèixer sense prejudicis què en pensa la majoria de votants del país.