26 de maig 2009

El show mediàtic de l'ordre informatiu


Els grans mitjans informatius s’han centrat en comunicar massivament els anuncis oficials de les mesures del Govern de Zapatero contra la crisi. Tanmateix, aquestes mesures s’han demostrat insuficients i el malestar social augmenta cada dia que passa, fent urgents altres iniciatives i alternatives per sortir de la crisi. Amb tot, els grans mitjans insisteixen en informar-nos totalitàriament del “Diari Oficial del Govern enfront de la Crisi”.

El resultat d’aquest ordre informatiu és la construcció d’un consens periodístic dependent d'una actualitat fixada per les accions protagonitzades pels polítics (amb el duet PSOE-PP com a actors principals), show mediàtic que satura i alhora limita i manipula l’opinió pública. Les conseqüències d’aquestes pràctiques periodístiques són gravíssimes i fan clarament visible la crisi dels grans mitjans informatius i del sistema comunicatiu dominant. En comptes de qüestionar la gestió dels Governs i d’ajudar a la comprensió de com i per què s’ha produït la crisi, assenyalant responsables i possibles canvis i alternatives al sistema, els mitjans representen a diari una normalitat anodina, com si no hi passés res excepcionalment greu, en el que és l’última gran manipulació informativa d’una indústria periodística que tendeix a reproduir i conservar aquest sistema en crisi.

Un altre símptoma de la crisi dels mitjans hegemònics és la simplificació que s’ha fet de la crisi; normalment, reduïda tan sols a “crisi financera”. Tanmateix, tenint en compte tots els problemes i les injustícies que genera el sistema capitalista en els diferents àmbits de la vida, podria ser més adequat parlar, directament, de la crisi total del sistema. Però els Governs, en comptes d’impulsar canvis i alternatives reals a aquesta situació de crisi, s’està servint dels diners públics de tots i totes per a ajudar als grans capitals i prendre les “mesures pal·liatives” necessàries perquè tot continuï igual (de malament) que sempre... I és que cal informar de que tot el sistema està endeutat, en mans de banquers, i el Govern i els grans inversors capitalistes necessiten dels jocs especulatius bancaris per “reactivar l’economia”. Per descomptat, els grans mitjans de comunicació, tan públics com privats, també depenen dels bancs i estan lligats als engranatges del sistema, situació que fa que es reprodueixi diàriament aquesta crisi informativa insuportable.

20 de maig 2009

Via campesina: cap a la sobirania alimentària


La present crisi alimentària d’encariment dels aliments no sols s’explica pel canvi climàtic, per la promoció dels agrocombustibles o per l’augment de la demanda de menjar en països com la Xina o l’Índia. Qualsevol anàlisi de la crisi alimentària traça una explicació molt similar a les raons estructurals que han originat les altres crisis paral·leles que estan sacsejant el planeta (ecològica, financera, energètica...): la desregulació de l’economia i dels mercats. El seu dogma profetitzava benestar, igualtat d’oportunitats i augment de la competència. Els resultats són tot el contrari: més misèria, gana i revoltes, indefensió del petit agricultor i del consumidor i control absolut dels mercats per part d’oligopolis.


El model de l’agronegoci industrial desregulat o liberalitzat, que se’n riu de la política i dels drets humans, ha originat entre d'altres, els dos mecanismes que més responsabilitat tenen en la descomunal i progressiva pujada de preus que s'han donat els últims anys i mesos: l’especulació creixent al mercat dels aliments bàsics i la concentració corporativa al sector, sobretot en la propietat dels béns de producció (terra, aigua, llavors, fertilitzants, pesticides...) i en la cadena de distribució i comercialització.

A nivell polític, la desregulació i l’agronegoci industrial oligopolístic ha forçat molts països del Sud a enfocar tota la seva agricultura a uns pocs productes dedicats de forma gairebé íntegra a l’exportació, veient-se obligats a importar aliments quan abans eren produïts per la seva població, sovint majoritàriament camperola.

Això explica per què la majoria dels milions de famolencs del món són agricultors. Les grans corporacions han demostrat que l’únic que els interessa és guanyar diners a curt termini, superar la caiguda d’un mercat més i controlar recursos com la terra, l’aigua o les llavors en nom de la llibertat de mercat i de la propietat privada i com a arma per tenir poder en el moment de pressionar els Estats i les societats.

L’alternativa a aquest sistema tan destructiu i injust és la sobirania alimentària de cada país, de cada regió, de cada comunitat. Sota aquest concepte, que va crear Vía Campesina, s’erigeix un sistema agrari regulat però lliure, amb multitud de productors amos de les seves terres i llavors i amb marge per decidir, junt als consumidors, sobre què produir, on vendre-ho i a quin preu.