Un abans i un després que no es pot dilapidar

Hi haurà un abans i un després de les consultes. Aquest 13-D vam poder sentir aquesta frase en boca de molts, però sobretot dels eurodiputats de l'ALE que van presenciar el procés. Van dir que Catalunya havia donat una lliçó de democràcia i de societat civil a Europa i a la UE, mentre es mostraven gratament sorpresos per la capacitat d'autoorganització dels catalans, especialment a Osona, en el que és un procés amb un alt nivell de dificultat organitzativa, com ho és tota convocatòria electoral. I més en aquest cas, on no només no hi havia el suport de l'administració oficial, sinó que comptava amb el govern espanyol totalment en contra i amb la Generalitat que no donava cap mena de facilitat. Obtenir 200.000 vots en només 167 municipis del país, en una votació d'onze hores i amb tota mena de garanties i de control, és impressionant. Des d'ara les coses ja no tornaran a ser com han estat fins ara. Les consultes del 13-D han marcat un veritable punt d'inflexió per a l'alliberament nacional català. Cal tenir perspectiva i fer una ullada a la premsa internacional per constatar que efectivament així ha estat.

És per això que la reacció espanyola dins i fora de Catalunya importa ben poc. De fet, tant li feia com anessin, la reacció estava precuinada i hagués estat exactament la mateixa amb una participació del 80%: que si no és oficial, que si està promoguda per independentistes, que si és il·legal, que ja es vota a les eleccions, que si la crisi i que si naps i cols. A Europa en canvi ha sorprès que unes consultes no oficials, sense cap administració al darrera, sense mitjans, sense personal, sense publicitat gratuïta a premsa, ràdio i televisió, sense precampanya, sense suport econòmic, hagin estat capaces d'aglutinar gairebé un 30% (més d'un 41% a Osona). Ha estat, ho van dir els eurodiputats i alguns corresponsals europeus, una veritable lliçó democràtica. Els eurodiputats d'Aralar, SNP, la Plaid Cymru i del nacionalisme flamenc ho van remarcar: el camí que acaben d'obrir els catalans és la via a seguir, i l'exemple a imitar -millorant les coses que no han acabat de rutllar- per part dels altres moviments sobiranistes que hi ha al sí de la Unió Europea: Escòcia, Euskal Herria, Flandes, Gal·les, Còrsega...