26 de maig 2010

Que hi ha darrera dels supermercats?



La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els últims anys un fort procés d'expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les majors multinacionals del planeta i s'han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.
La seva aparició i desenvolupament ha canviat radicalment la nostra manera d’alimentar-nos i de consumir, supeditant aquestes necessitats bàsiques a una lògica mercantil i als interessos econòmics de les grans corporacions del sector. Es produeix, es distribueix i es menja allò que es considera més rendible, obviant la qualitat de la nostra alimentació. Additius, colorants i conservants s'han convertit en quotidians a l’hora d’elaborar allò que mengem. Als Estats Units, per exemple, a causa de la generalització del menjar ràpid, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al•lèrgies. El que és publicitat com a "natural", no té res d'ecològic i és resultat de processos de transformació química. La nostra alimentació, lluny del que produeixen els cicles de cultiu tradicionals en el camp, acaba desembocant en una alimentació "desnaturalitzada" i de laboratori. Les seves conseqüències? Obesitat, desequilibris alimentaris, colesterol, hipertensió... i els costos acaben sent socialitzats i assumits per la sanitat pública.
Els aliments "viatgers" són una altra cara de l'actual model d'alimentació. La major part del que mengem viatja entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula, amb el consegüent impacte mediambiental, quan, paradoxalment, aquests mateixos productes són elaborats a nivell local. L'energia utilitzada per enviar uns enciams d'Almeria a Holanda, per exemple, acaba sent tres vegades superior a l'utilitzada per conrear-les. Ens trobem davant d'un model productiu que indueix a la uniformització i a l'estandardització alimentària, abandonant el cultiu de varietats autòctones en favor d'aquelles que tenen una major demanda per part de la gran distribució, per les seves característiques de color, mida, etc. Es tracta d'abaratir els costos de producció, augmentar el preu final del producte i aconseguir el màxim benefici econòmic.
No en va, segons el sindicat agrari COAG, els preus en origen dels aliments han arribat a multiplicar-se fins i tot per onze en destí, existint una diferència mitja de 390% entre el preu en origen i el final. Es calcula que més del 60% del benefici del preu del producte va a parar a la gran distribució. La situació de monopoli en el sector és total: cinc grans cadenes de supermercats controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es compren en l'Estat espanyol acaparant un total del 55% de la quota de mercat. Si a aquestes sumem la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra a l'engròs, arribem a la conclusió de què tan sols set empreses controlen el 75% de la distribució d'aliments. Aquesta mateixa dinàmica s'observa en molts d’altres països d'Europa. A Suècia, tres cadenes de supermercats tenen el 95,1% de la quota de mercat; a Dinamarca tres companyies controlen el 63,8%; i a Bèlgica, Àustria i França unes quantes empreses en dominen més del 50%.
Una tendència que es preveu anirà en augment en els pròxims anys i que es visualitza molt clarament a partir del que s’anomena la "teoria de l'embut": milions de consumidors d'una banda i milers de camperols per l'altre i tan sols unes quantes empreses controlen la cadena de distribució d'aliments. A Europa, es comptabilitzen uns 160 milions de consumidors en un extrem de la cadena i uns tres milions de productors en l'altre, al mig unes 110 centrals i grups de compra controlen el sector. Aquest monopoli té greus conseqüències no tan sols en l'agricultor i en el consumidor, sinó també en l’àmbit laboral, en el medi ambient, en el comerç local, el model de consum.
Però existeixen alternatives. En un planeta amb recursos naturals finits és imprescindible portar a terme un consum responsable i consumir en funció del que realment necessitem, combatent un consumisme excessiu, antiecològic i superflu. A nivell pràctic, podem proveir-nos través dels circuits curts i de proximitat, en mercats locals, i participar, en la mesura de les possibilitats, en cooperatives de productors o consumidors de productes agroecològics, cada vegada més nombroses a arreu, que funcionen a nivell de barri, ciutat o comarca i que, a partir d'un treball autogestionat, estableixen relacions de compra directa amb els productors del seu entorn.

Cap comentari: