Ara mateix!

Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que enunciaven taumaturgs insignes no s’ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d’angoixa i de silencis. I som on som, mes val saber-ho i dir-ho, i assentar els peus enterra i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renuncies en que els sorolls ofeguen les paraules, i amb els miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l’enyora o la complanta ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou, l’espai concret d’història que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara, cridem qui som i que tothom ho escolti, i en cavat que cadascú es basteixi com bonament li plagui i via fora. Que tot està per fer, i tot és possible!

[Miquel Martí i Pol]

La unitat de les esquerres és la força

Una vaga general, realitzada amb tots els mitjans d'intimidació, coacció i propaganda del sistema en contra, és ja un èxit en si mateixa. L'èxit de la Vaga s'ha produït en la seva plural convocatòria i en la convergència entre sindicats de classe, moviments cívics i socials, partits situats a l'esquerra i alternatius.

Cert és que fins que CCOO i UGT no van prendre la decisió de convocar-la aquesta no ha tingut lloc a pesar del clamor que l'exigia. No hi havia concentració o manifestació -bé fos solidària o reivindicativa- en la que un dels crits favorits de molta gent conscienciada no fos que feia falta ja una Vaga General. Els moviments socials i altres sindicats de classe moltes vegades han criticat la passivitat apreciada en els majoritaris. Però feta pública la convocatòria, totes i tots ens hem posat a treballar en una sola direcció.

No és ara el moment de tirar-nos res per la cara. Els sindicats de classe han pres la decisió, i tot el conglomerat social de l'esquerra l'ha pres com a pròpia. Això és l'important i les cúpules de CCOO i UGT han d'analitzar ara el bo de les experiències hagudes en aquesta la NOSTRA VAGA GENERAL.

En algunes ciutats com Girona s'han constituït plataformes unitàries, socials i ciutadanes per la Vaga, sent aquest el camí a seguir. Realitats unitàries i solidàries CONTRA LA CRISI, en la qual són presents els sindicats i les organitzacions de la societat civil, han sabut respondre i posar-se a treballar sense sentir-se menystinguts i amb una crítica més que mesurada feta amb molta generositat.

Assemblees, manifestacions, actes conjunts entre CCOO, les intersindicals, UGT, CGT, els Fòrums Socials locals i les organitzacions més combatives, han estat possibles i efectius. Hem vist que podíem conviure i col•laborar i aquestes experiències que, en diverses formes, s'han donat no poden desaparèixer.

Així NO, el 29S VAGA GENERAL, Jo hi vaig!!

Els brutals ajustos econòmics que s’estan adoptant com a teràpies de xoc per sortir de la crisi econòmica són injustos socialment, regressius laboralment, i equivocats econòmicament perquè comprometen les possibilitats de creixement econòmic i de creació d’ocupació.

El Govern espanyol, s’ha esmenat a si mateix provocant un gir radical en la seva política econòmica i social que ara s’orienta de forma clara, en primer lloc, a una severa retallada de la despesa pública que recau fonamentalment sobre les espatlles dels treballadors i dels pensionistes; en segon lloc, a una reducció de la inversió pública que frenarà el creixement econòmic i la creació d’ocupació, i que tindrà com a principals víctimes els treballadors en atur; i, en tercer lloc, imposa una reforma laboral que elimina drets dels ciutadans als seus llocs de treball.

Després d’una actuació irresponsable de les organitzacions empresarials, centrades exclusivament en obtenir rèdits en l’abaratiment de les condicions de treball i el debilitament dels treballadors, el Govern espanyol ha decidit optar per una desregulació laboral que pot continuar amb altres retallades socials i laborals.

La reforma laboral:

- No servirà per crear ocupació.

- No reduirà la dualitat del mercat laboral i augmentarà la temporalitat.

- Facilita i abarateix l’acomiadament, perquè s’amplien les causes per fer-ho més fàcil i es redueixen els drets indemnitzatoris dels treballadors.

- Reforça el poder empresarial per modificar unilateralment les condicions de treball (horaris, mobilitat geogràfica, funcional…).

- Debilita la negociació col·lectiva, facilitant a les empreses l’adopció de mesures de desvinculació salarial i inaplicació de compromisos adquirits prèviament als convenis col·lectius.

- Privatitza la gestió de la desocupació i amplia el camp d’actuació de les Empreses de Treball Temporal als sectors de risc i a l’ocupació pública.

En definitiva, el Govern espanyol ha posat el poder de l’Estat al servei de qui exigeix “flexibilitat” al mercat de treball, i tot i així consideren que aquesta reforma és insuficient perquè en realitat no volen més flexibilitat, la volen tota. Quan s’exigeixen menys cotitzacions socials, menys cost de l’acomiadament, menys tutela judicial, menys negociació col·lectiva, menys regulació de la contractació, el que s’està reclamant en realitat és l’absoluta desregulació del mercat de treball, o l’aplicació en aquest àmbit de les polítiques neoliberals que han fracassat estrepitosament als mercats financers, que són la causa d’aquesta crisi, i que ens abocarien a una tercermundització laboral.

Per aquests motius i pels que vindran, Jo hi vaig!!

El Neoliberalisme i la criminalització de les idees

La ideologia neoliberal, dominant en les últimes dècades, no s'acontenta amb disposar dels majors mitjans per a la difusió de les idees (mitjans de comunicació, think tanks, universitats...). Persegueix un domini aclaparador amb unes regles de joc canviades. Cada vegada més, el pensament que s'oposa al neoliberalisme és sotmès a la pressió de ser considerat "antisistema", entenent per aquesta paraula "extremista" i, seguint aquest relliscós camí, company de viatge del terrorisme.

Però l'assumpte té bastant més calat i cada vegada més amenaça els fonaments de la democràcia portant aquesta lògica paranoica a les institucions polítiques i a la pròpia Justícia. Casos com el macroprocés en el qual es criminalitzava persones que havien defensat el diàleg amb ETA que, per molt qüestionable que pugui ser, no pot ser confós amb una figura delictiva com a col·laboració amb lluita armada; o com el de la gironina Núria Pòrtulas recentment absolta pel Tribunal Suprem i que havia estat condemnada per l'Audiència Nacional també per col·laboració amb la banda armada; o com el tancament del diari Egunkaria seguit de l'empresonament dels seus directius (com no... per col·laboració amb banda armada), absolts posteriorment pel Tribunal Suprem, auguren un futur gris fosc per a l'exercici de les llibertats polítiques (pensament, opinió, expressió, reunió, associació...).

Rar és el moviment “antisistema” que no hagi estat criminalitzat intentant vincular-lo al terrorisme. Des del moviment okupa fins a la desobediència civil, qualsevol forma de protesta que qüestioni el sistema neoliberal està sent mediaticament presentada com vinculada a la violència i al terrorisme.

Però, com deia anteriorment, el pitjor si no reaccionem està per arribar. Una nova volta de rosca a tot plegat ens la proporciona el document aprovat el passat 26 d'abril pel Consell Europeu a Luxemburg. Es tracta d'una iniciativa per combatre la "radicalització" en la Unió Europea. En principi, es tractava de combatre el terrorisme islàmic, però donada la tendència expansiva del concepte de terrorisme, ara ja es tracta de sotmetre a vigilància qualsevol que tingui punts de vista "radicals", a qui es categoritzarà com a "propagador" de missatges radicals. I què són missatges radicals? És la policia, potser, la que defineix el concepte de "radical"? El document convida els governs a vigilar els missatges "de radicalització", la qual cosa amenaça flagrantment la llibertat d'expressió. Declarar-se anticapitalista o independentista serà perillós a partir d'ara? Què és ser radical? Sembla que, en comptes d'entendre que radical és qui aborda els problemes de soca-rel, ara s'entén que radical és extremista i, aplanant el camí, extremista és sinònim de violent i, sens dubte, violent és sinònim de terrorista. Així que ja està el cercle tancat perquè les nostres autoritats vigilin a tot aquell el perfil del qual no encaixi perfectament amb l'estàndard d'aficionat al futbol, a comprar a “El Corte Inglés” i tenir una hipoteca a “La Caixa”.

Pràcticament tots els que som activistes socials som radicals en la crítica al capitalisme depredador que estem vivint, és a dir, critiquem l'arrel d'un sistema que considerem podrit. Però ara no n'hi ha prou amb ratllar d'utòpics als que advoquem pel lema "un altre món és possible", no n'hi ha prou amb disposar d'immenses quantitats de diners per propagar la bíblia neoliberal. Malgrat el seu avantatge aclaparador per difondre els seus "valors" i la seva ideologia -disfressant-los, a més, de neutrals-, el neoliberalisme percep la diferència entre vèncer i convèncer. Fins i tot tenint controlats els ressorts econòmics, sap que la batalla de la legitimitat és molt lluny de ser guanyada, malgrat la seva immensa capacitat per propagar missatges que falsegen la realitat. Per tant, ara el neoliberalisme pretén un pas més, entre els molts que porta donats per soscavar la democràcia. Ara es tracta d'eliminar l'adversari, si no físicament, políticament i civilment. El cercle es va estrenyent de tal manera que o ets neoliberal o ets un subjecte sospitós, la qual cosa et col·loca en una evident situació de risc. Però es tracta d'acovardir. A què si no, ve l'advertència, feta el passat 3 de juliol a sindicats i moviments socials, del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, de la qual si no s'accepten les mesures neoliberals davant de la crisi podria desaparèixer la democràcia tal com la coneixem actualment?

Com veiem, es tracta de l'estratègia de la por, de l'amenaça, del xantatge emocional. En cap moment el neoliberalisme no es presta al debat obert, honest, amb dades i arguments rigorosos. Tot és desqualificació matussera de l'adversari, acovardir, xantatge i amenaça.

Ara independència!

El cicle de l'Espanya de les Autonomies s'ha exhaurit i l'Estatut ja és lletra morta.

Els catalans i les catalanes som considerats ciutadans de segona de l'Estat espanyol, perquè la Constitució espanyola de 1978 i els ulteriors desplegaments legislatius es fonamenten en la desigualtat, l'espoli, la desconfiança i el menyspreu de la Nació catalana. El fracàs de l'encaix proposat per l'Estatut, demostra que a l'Estat espanyol no hi pot haver bilateralitat, subsidarietat o federalisme, perquè l'espanyolisme imperant només ens contempla com a una simple província.

Després de tres dècades d'experiència autonòmica i davant l'actual context de crisi econòmica, necessitem dotar-nos de les eines polítiques d'un estat propi. Per això ha arribat l'hora de dir prou als estatuts i a aquells que es creuen amb el dret de decidir per sobre de la voluntat del poble català.

La sentència és el principi d’alguna cosa nova. No valdran nous Estatuts ni seguir amb el pactisme durant 25 anys més amb el govern de torn de Madrid per obtenir competències que a l’hora de la veritat no són respectades. La sentència certifica el principi de l’adéu a l’autonomia. La dignitat és la independència. Ara és l’hora del sobiranisme intel·ligent que ha de ser capaç d’aprofitar aquesta oportunitat històrica.

Per què les centrals nuclears no respecten el medi ambient?

Perquè són autèntiques bombes nuclears que produeixen electricitat. Són una fàbrica de Plutoni (Pu-239), un element tòxic inexistent tant a la biosfera com a l’escorça terrestre, matèria indispensable per a la fabricació de les bombes atòmiques militars.

En el seu funcionament normal, emeten a l’aigua i a l’aire, quantitats gens despreciables de radioactivitat. No respecten el medi ambient perquè per a obtenir el combustible per a iniciar el seu funcionament, una central nuclear de 1000 MW(e) requereix l’extracció de més d’un milió de tones de mineral d’Urani del subsòl i això comporta remoure l’escorça de tal manera que ja s’introdueixen productes radioactius directament als sistemes naturals. A part de la gran quantitat de combustibles fòssils que es gasten en el transport de l’Urani fins a les centrals, en els processos de transformació de la matèria primera en Urani-235 es generen més d’un milió de tones de residus sòlids i líquids, (que contenen el 85% de la radioactivitat original del mineral), que quedaran abandonats al voltant de les fàbriques emetent radioactivitat a l’aire i lixiviant productes radioactius a les aigües superficials i subterrànies durant segles.
I en el “millor dels casos”, quan l’Urani emprat a la central s’ha obtingut de minerals d’alta riquesa, es comprova que en un sol cicle de vida d’una central nuclear, les emissions de gasos d’efecte hivernacle són entre una tercera i una cinquena part de les emissions d’una central tèrmica de cicle combinat de gas d’igual potència.
Perquè cada any s’ha de substituir una tercera part del combustible nuclear contingut en el nucli del reactor. Això significa que el combustible descarregat anualment contribueix a l’augment del que anomenem residus nuclears, que tant nosaltres com les generacions futures tenim la tasca d’emmagatzemar i aïllar de la biosfera, permanentment i durant milers d’anys.
I si per bona fe d’algun mandatari s’atorga la gràcia de desmantellar una central nuclear, la restitució del terreny esdevé impossible.
A totes aquestes raons hem d’afegir que el nostre país no es caracteritza per l’existència de mines d’Urani, per tant el model energètic nuclear ens fa totalment dependents d’altres estats.
A més, a l’hora de comptar el cost de les centrals nuclears hem de tenir en compte tots els efectes secundaris en termes de salut de les persones que viuen a prop de les centrals o de les plantes extractores de material nuclear i dels cementiris nuclears: existeixen estudis epidemiològics que demostren que aquesta població té més probabilitat de patir malalties com el càncer, la leucèmia, malformacions en nadons...i això té un cost econòmic a més d’un cost humà no mesurable. Tanmateix la història ens dóna el testimoni que si s’altera el funcionament d’una central, en cas d’accident les conseqüències per a la població poden ser catastròfiques.

Aquest és el testament que ens deixa una central nuclear funcionant: un veritable enverinament radioactiu de les nostres terres.

Que hi ha darrera dels supermercats?

La gran distribució comercial (supermercats, hipermercats, cadenes de descompte) ha experimentat en els últims anys un fort procés d'expansió, creixement i concentració industrial. Les principals companyies de venda al detall han entrat a formar part del rànquing de les majors multinacionals del planeta i s'han convertit en un dels actors més significatius del procés de globalització capitalista.

La seva aparició i desenvolupament ha canviat radicalment la nostra manera d’alimentar-nos i de consumir, supeditant aquestes necessitats bàsiques a una lògica mercantil i als interessos econòmics de les grans corporacions del sector. Es produeix, es distribueix i es menja allò que es considera més rendible, obviant la qualitat de la nostra alimentació. Additius, colorants i conservants s'han convertit en quotidians a l’hora d’elaborar allò que mengem. Als Estats Units, per exemple, a causa de la generalització del menjar ràpid, es calcula que cada ciutadà pren anualment 52 quilos d'additius, fet que genera creixents dosis d'intolerància i al•lèrgies. El que és publicitat com a "natural", no té res d'ecològic i és resultat de processos de transformació química. La nostra alimentació, lluny del que produeixen els cicles de cultiu tradicionals en el camp, acaba desembocant en una alimentació "desnaturalitzada" i de laboratori. Les seves conseqüències? Obesitat, desequilibris alimentaris, colesterol, hipertensió... i els costos acaben sent socialitzats i assumits per la sanitat pública.

Els aliments "viatgers" són una altra cara de l'actual model d'alimentació. La major part del que mengem viatja entre 2.500 i 4.000 quilòmetres abans d'arribar a la nostra taula, amb el consegüent impacte mediambiental, quan, paradoxalment, aquests mateixos productes són elaborats a nivell local. L'energia utilitzada per enviar uns enciams d'Almeria a Holanda, per exemple, acaba sent tres vegades superior a l'utilitzada per conrear-les. Ens trobem davant d'un model productiu que indueix a la uniformització i a l'estandardització alimentària, abandonant el cultiu de varietats autòctones en favor d'aquelles que tenen una major demanda per part de la gran distribució, per les seves característiques de color, mida, etc. Es tracta d'abaratir els costos de producció, augmentar el preu final del producte i aconseguir el màxim benefici econòmic.

No en va, segons el sindicat agrari COAG, els preus en origen dels aliments han arribat a multiplicar-se fins i tot per onze en destí, existint una diferència mitja de 390% entre el preu en origen i el final. Es calcula que més del 60% del benefici del preu del producte va a parar a la gran distribució. La situació de monopoli en el sector és total: cinc grans cadenes de supermercats controlen la distribució de més de la meitat dels aliments que es compren en l'Estat espanyol acaparant un total del 55% de la quota de mercat. Si a aquestes sumem la distribució realitzada per les dues principals centrals de compra a l'engròs, arribem a la conclusió de què tan sols set empreses controlen el 75% de la distribució d'aliments. Aquesta mateixa dinàmica s'observa en molts d’altres països d'Europa. A Suècia, tres cadenes de supermercats tenen el 95,1% de la quota de mercat; a Dinamarca tres companyies controlen el 63,8%; i a Bèlgica, Àustria i França unes quantes empreses en dominen més del 50%.

Una tendència que es preveu anirà en augment en els pròxims anys i que es visualitza molt clarament a partir del que s’anomena la "teoria de l'embut": milions de consumidors d'una banda i milers de camperols per l'altre i tan sols unes quantes empreses controlen la cadena de distribució d'aliments. A Europa, es comptabilitzen uns 160 milions de consumidors en un extrem de la cadena i uns tres milions de productors en l'altre, al mig unes 110 centrals i grups de compra controlen el sector. Aquest monopoli té greus conseqüències no tan sols en l'agricultor i en el consumidor, sinó també en l’àmbit laboral, en el medi ambient, en el comerç local, el model de consum.

Però existeixen alternatives. En un planeta amb recursos naturals finits és imprescindible portar a terme un consum responsable i consumir en funció del que realment necessitem, combatent un consumisme excessiu, antiecològic i superflu. A nivell pràctic, podem proveir-nos través dels circuits curts i de proximitat, en mercats locals, i participar, en la mesura de les possibilitats, en cooperatives de productors o consumidors de productes agroecològics, cada vegada més nombroses a arreu, que funcionen a nivell de barri, ciutat o comarca i que, a partir d'un treball autogestionat, estableixen relacions de compra directa amb els productors del seu entorn.